Llucia Ramis, Premi Anagrama de Novel·la

16.01.2018

Després d’Albert Forns amb Jambalaia i Tina Vallès amb La memòria de l’arbre, el Premi Llibres Anagrama de Novel·la té una nova guanyadora, la periodista Llucia Ramis, que ha merescut el guardó per Les possessions: una obra de múltiples capes entre l’elegia, la crònica i el trhiller en la qual, en paraules de Sergi Pàmies, “es desempallega de l’etiqueta generacional sense renunciar-hi”. Sortirà a la venda el proper mes de març.

Llucia Ramis | Foto: Santi Cogolludo

Les possessions és una novel·la “complexa, un xic desesperada i bastant divertida”. D’aquesta manera la defineix l’editor Jorge Herralde, que destaca “la relació apassionada, crítica i ambivalent” amb el periodisme que Ramis plasma en un llibre que parla de tot allò que tenim, que volem, que no podem assolir… i sobretot de tot allò que hem anat perdent. “És una novel·la fantàstica”, confessa Pàmies, i afegeix que “aquest és un premi en què l’autora dignifica el premi”. Al seu costat, exultant, l’autora sintetitza la seva alegria: “Avui és Blue Monday, però per mi és Happy Monday total”.

Pàmies, que ha format part del jurat del premi juntament amb Mita Casacuberta, Guillem Gisbert, Imma Monsó, Isabel Obiols i Silvia Sesé, explica que no van tenir gaires dubtes per escollir Les possessions, perquè “destacava molt per damunt dels altres” (en total s’hi van presentar 28 originals) i, malgrat persentar-se amb pseudònim, “a la segona línia ja saps que és ella”. En aquest sentit, Pàmies valora la trajectòria “sempre ascendent” de Ramis, que en aquest llibre ha ajuntat tots els registres, des del periodístic fins al literari passant per la columna d’opinió o l’humor, per crear una història nova. Totes les Llucies en una de sola.

 

Autoficció?

Si en els seus altres llibres o escrits periodístics Ramis feia servir unes determinades eines per donar forma a cada text, aquest cop “ha fet servir tota la caixa d’eines”, diu Pàmies. No hi ha fragmentació. Per aquesta raó és una novel·la que té tantes capes i tan ben trenades, des del periodisme fins a la corrupció passant per la naturalesa de les relacions amoroses i els desenganys, el passat d’una família i d’un país o les malalties mentals. Ramis adverteix que és una història de ficció, però hom podrà reconeixe-hi unes quantes semblances raonables amb la seva realitat vital. Algú dirà: autoficció? No, simplement literatura.

“Ella no presumeix de fer autoficció i no ha de respondre per aquesta etiqueta”, diu Pàmies, que hi posa un toc d’humor final: “Abans de l’etiqueta de l’autoficció, la literatura ja existia, eh?”. I és que en el fons tota literatura és ficció passada per un mateix, “fins i tot la més fantasiosa”.

 

La crisi econòmica, sempre present

De les masies, a Mallorca, se’n diu possessions. El títol de la novel·la no és cap referència gratuïta pel que fa a aquesta nomenclatura, com tampoc ho és pel que fa a la possessió de la malaltia mental o als nostres anhels possessius. I tanmateix, Les possessions parla més aviat del que deixem de tenir. “Som el que perdem”, conclou la periodista mallorquina, que ha tornat a servir-se de la crisi econòmica com a fil conductor. Un tret inequívocament identificatiu de les seves novel·les.

Ramis entén l’escriptura com una forma de suïcidi: “Trobo que els llibres s’han d’escriure sense por però s’han de publicar amb por”. A Les possessions, que trobareu a les llibreries a partir del març, parla de tabús que no s’expliquen “perquè no està bé parlar-ne”, i és amb aquest pretext que el defineix com un llibre crític. “Però no pas de denúncia”. En alguna part de la història, els bons lectors d’Anagrama no es podran estar de trobar-hi una semblança colpidora amb L’adversari d’Emmanuel Carrère.

Amb una llengua rica i vibrant, Ramis afegeix Les possessions a Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Columna, 2008), Egosurfing (Destino, 2010; Premi Josep Pla) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna/Libros del Asteroide, 2013). Totes elles, en efecte, tenen la crisi com a eix vehicular. Potser per això es fa aquesta pregunta: som fills de la transició o de la corrupció?