Si una cosa cal reconèixer-li al CCCB és que és un espai que escolta els signes del temps i els converteix en el plat fort de la seva programació. És per això que era només qüestió de dies que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona dediqués una exposició al feminisme, i ja ha arribat. Traçant una línia entre artistes dels anys 70 i artistes actuals, la institució dirigida per Judit Carrera presenta la proposta expositiva Feminismes!, en plural i amb exclamació final. I si diem “proposta expositiva” és perquè no es tracta d’una exposició, sinó de dues, que són consecutives i es troben a la mateixa planta, comparteixen disseny i es comuniquen entre elles, de manera que és impossible veure’n una sense passar per l’altra.
La primera mostra es titula L’Avantguarda Feminista dels anys 70, està comissariada per Gabriele Schor i exposa dues-centes obres d’art de la Verbund Collection, la col·lecció d’art de l’empresa d’energia homònima de Viena que il·lustra com a finals del segle passat les artistes feministes van començar a subvertir les construccions culturals relacionades amb la dona. La segona es titula Coreografies del gènere, està comissariada per Marta Segarra, catedràtica de Literatura francesa i d’Estudis de gènere de la Universitat de Barcelona, i aglutina obres actuals. Aquesta darrera iniciativa, més breu, complementa i enriqueix la visió dels anys 70, posant el focus en el feminisme artístic de Catalunya i l’Estat espanyol, amb setze obres d’artistes que plasmen cap on han avançat els discursos feministes en general.
I han avançat cap al pluralisme, perquè “els feminismes són un relat obert”, resumeix Segarra. Si bé als anys 70 les artistes pioneres d’aquest corrent (per exemple, Martha Rosler, Birgit Jürgenssen, Judy Chicago, Dorothée Selz, Cindy Sherman o Marianne Wex, entre tantes altres) van reconèixer-se com a col·lectiu i van fer obres per contradir la representació tradicional de la dona, avui en dia “els feminismes són massa plurals per recollir-los en un sol relat”. En els quasi cinquanta anys que han passat des del 1970, el feminisme ha obert el seu subjecte i el terme “gènere” s’ha imposat, sobretot per indicar que la diferència sexual no és natural sinó que està condicionada per la cultura. A més, el moviment feminista s’ha vinculat cada cop més amb altres lluites contra les desigualtats.
Avui en dia, el sexisme no es pot destriar del racisme, l’homofòbia, la transfòbia, el menyspreu cap a les persones pobres o les considerades discapacitades o estrangeres. És per això que Judit Carrera incideix en què aquestes mostres reivindiquen “els principis universals del feminisme”, un moviment que “posa atenció en tot allò que està als marges” i que “sap conjugar la llibertat i la diferència”. Així doncs, el CCCB es basa en creacions artístiques concretes per reflectir una qüestió global, i al mateix temps torna a baixar als casos particulars i treballa amb comunitats feministes locals, com l’Institut Català de les Dones. Això es nota sobretot en les activitats que complementen Feminismes! Unes activitats que, com també destaca la directora, engloben molts llenguatges i disciplines.
Més enllà de l’exposició, l’aliança entre el CCCB i la Verbund Collection ha tingut altres fruits, perquè a partir d’ara les artistes catalanes Eulàlia Grau i Àngels Ribé passaran a formar part de la col·lecció Verbund. Segons Carrera, això demostra que el Centre de Cultura Contemporània és “un pont entre Catalunya i el món”. Per a Schor, fundadora i directora de la col·lecció austríaca, la col·laboració no només li ha permès conèixer artistes d’aquí que encaixen amb el discurs de l’entitat, sinó que també ha demostrat “el poder de les dones” a nivell intern, perquè la majoria de l’equip del CCCB està format per dones, fet que la mateixa directiva destaca. A més, aquest és el primer cop que la Verbund Collection fa dialogar les seves obres dels anys 70 amb peces contemporànies.
Si sumem les dues exposicions, el CCCB reuneix gairebé un centenar d’artistes i més de dues-centes obres. Per una banda, aquest aglutinament funciona perquè fa palès que a partir del 1970 moltes artistes van coincidir a tractar els mateixos temes, fins i tot sense conèixer-se, precisament perquè es trobaven en un punt reivindicant semblant tot i estar en diferents llocs del món. El més curiós és veure com, gairebé sense saber-ho, aquestes artistes van triar estètiques similars a l’hora de transmetre missatges que van des de la crítica –sovint irònica- al paper de la dona com mestressa de casa, mare i esposa, fins al rebuig dels dictats de la bellesa, passant per la reivindicació de la sexualitat femenina. Per altra banda, les mostres ajunten tanta obra que és difícil apreciar-la sencera d’un sol. Cal prendre-s’ho amb calma i fins i tot optar per tornar una segona vegada a veure l’exposició. Aquesta opció no és del tot escabellada, perquè el visitant té temps; Feminismes! estarà oberta fins l’1 de desembre del 2019.