Llegir la Bíblia en vers

15.04.2016

Després de Verdaguer i Guimerà, dimarts passat va ser el torn de confrontar Josep Carner i Carles Riba davant la Bíblia. Va ser durant la segona conversa del cicle que organitzen La Pedrera i la Fundació Carulla, “La Bíblia en la literatura catalana”, en què Narcís Comadira i Jordi Malé van acompanyar Carles Duarte per parlar de la relació de dos dels grans poetes del segle XX amb els textos evangèlics.

Carles Riba

Carles Riba

Carner i Riba davant la Bíblia”; i qui millor que dos creadors com aquests per entendre el que significa fer del conjunt de llibres canònics del cristianisme motiu d’inspiració. Després de la presentació de l’acte, feta per Carles Duarte, Narcís Comadira va agafar la batuta i va parlar dels albirs, les inquietuds i les motivacions del príncep dels poetes catalans davant dels textos bíblics. El primer que hem de dir, en paraules de Comadira, és que “ell mateix ens va facilitar la feina” recopilant els poemes d’inspiració religiosa que havia escrit, tal com explica a mossèn Carles Cardó en una epístola l’any 1954.

 

Carner: la tendresa per damunt de la justícia

La premissa per introduir-se en les obres religiosos del gran representant del Noucentisme és saber que era una persona creient, i per això els seus poemes són d’estricta inspiració bíblica, tenint en compte que, com a cristià, es basava lògicament en l’Evangeli. Comadira es va cenyir a la poesia que el mateix Carner va revisar específicament perquè passés a la posteritat, concretament en dues categories de poemes religiosos: els “estrictament bíblics” i els “catòlics o litúrgics”. N’esmentem alguns, amb títols molt reveladors: “Cançó d’esperança”, “El pecador”, Temptació”, “Dimecres de cendra”, “Divendres Sant”, “Crist vora la mar”, “Cant de Caïm i Abel”, “La figuera”…  Però Carner també va compondre poemes de temàtica popular, particularment sobre les nadales, entre les quals s’hi compta la “Balada de Nadal per cantar-la als pirates de la mar”, una recreació, sobre les aigües, del naixement de Jesús i el viatge dels Reis Mags.

Però el poema per antonomàsia de Carner, en aquest sentit, no és cap altre que “Nabí”, una de les seves obres mestres, que parla de la història del profeta Jonàs. Si Gabriel Ferrater en féu una interpretació profana (relacionada amb el superjo de Jonàs en tant que poeta i introduint Freud en una lectura bíblica), la lectura concebuda per Carner fou netament bíblica, prenent la figura de “l’home que rep un encàrrec de Déu”, anar a predicar, però que li fot mandra. Aquesta actitud, clarament escèptica, promou un altre concepte clàssic: la compassió: “A Carner li devia agradar la figura d’un Jahvé pietós”, va explicar Comadira. “Nabí” és un poema de deu cants, quatre dels quals inspirats en la Bíblia, que Carner aprofita per incloure-hi alguns versos irònics i divertits al·ludint amb sornegueria els postulats dels “savis positivistes”.

Jonàs és un profeta citat directament per Jesús a l’Evangeli, escollit “com a prefiguració de la seva pròpia història”. Després de moltes peripècies, en què mostra amb pocs embuts el seu temperament irascible, és tirat al mar i un peix (una balena) l’engoleix. Més endavant el retorna a terra ferma, i Jonàs es posa a predicar. Al final del seu periple acaba comprenent la pietat de Jahvé, encarnant una altra estructura prototípica dels ensenyament i els missatges bíblics. Al darrer cant, després de relatar la història del profeta, Carner fa un resum de tota la història de la salvació, on trobem la sement de la seva determinació poètica, religiosa i al·legòrica. Comadira ho expressa amb aquesta reflexió: “La tendresa de Déu passa per damunt de la justícia”. En efecte, la pietat commou significativament Carner. Finalment, Comadira va fer referència als poemes “De lluny estant” i “Dedicació”, que el príncep de la poesia catalana va escriure des de Bèlgica, exiliat, fent palès el seu enyor per Catalunya, on és un símbol nacional. En aquests poemes equipara Catalunya amb el Paradís i amb la Terra promesa, metàfora potenciada pel seu exili i per la comparació amb l’alliberador del poble jueu: “Carner se sent com un Moisès que no tornarà a la seva Terra promesa”.

Josep Carner

Josep Carner

 

Riba: l’esperança de la salvació

“Riba s’ha de donar en petites dosis per no abusar-ne”, va advertir Jordi Malé, que de seguida va prometre que seria “molt didàctic” per acostar-nos a la simbologia d’algunes de les seves creacions relacionades amb els textos sagrats. Malé va triar tres versicles bíblics de tres llibres diferents, obrint la llauna amb “Que em besi ell amb els besos de la seva boca”, del Càntic dels càntics, que Riba va traduir “amb pura intenció lírica”. Tal com ja vam veure la setmana passada, el Càntic dels càntics també va cridar l’atenció de Verdaguer i, tot i que Riba parlés d’intenció lírica, també es va sentir atret pel seu erotisme; a més, com l’autor de L’Atlàntida, ell també escrivia poemes d’amor, “pudorosos i intel·lectuals”, que no va trigar a adreçar a la seva futura esposa, Clementina Arderiu, que va guanyar els Jocs Florals del 1912… amb Riba com a membre del jurat. Aquests poemes de Riba, però, encara no contenien la passió desbordada (relativament dissimulada) del Càntic dels càntics, que sí que apareix més endavant a “Salvatge cor”, que escriví durant la postguerra. Tornant a l’interès de Riba pel cant bíblic, cal dir que la seva fascinació, segons Malé, “més que en la seva suposada obscenitat, se centra en la sinceritat de la poesia amorosa”.

El segon versicle que va escollir fou “L’amor no cau mai”, “un capbussament ànima endins cap a una primer innocència” (evocant Novalis), a la qual també es pot arribar a través de l’acte amorós. Aquest endinsament al propi interior, retrobar-se a si mateix, té un marcat sentit cristià, i és per mitjà de la transcendència que el sosté que es pot acabar trobant Déu: el Déu del Nou Testament, el de les elegies vinculat a l’amor. Un amor que, “per Riba, era l’únic que podia donar sentit a la transcendència”. I amb aquesta declaració ens va emplaçar a escoltar la divulgació sobre el tercer versicle, “Déjame y tomaré fuerzas antes de que caiga y perezca”, de Reina Valera, la traducció castellana que Riba llegí (per això Malé fa citació del títol en castellà) corresponent al salm 39, “el crit de David”.

En aquest versicle, el salmista s’adreça a Déu suplicant-li que no el castigui per les seves mancances (quan justament ell, el Diví, ens va crear imperfectes), però a la versió de Valera s’hi acara (i àdhuc s’hi encara, sense sentir-se punit), amb confiança, abraçant l’esperança de la salvació, ço és, malgrat el patiment (o qui sap si justament per la seva causa), la fe. El mateix posicionament que adoptà Màrius Torres, que mantingué una nodrida correspondència amb l’autor de les Estances. Riba se sent commogut per aquesta actitud; “Només amb la salvació tindrien sentit tots els actes de la seva vida”. No resulta anecdòtic fer memòria de la seva situació, després de la guerra, amb una esperança perduda que justament acabarà (re)trobant gràcies a la fe.

Jordi Malé, Carles Duarte i Narcís Comadira  |  Fundació Carulla

Jordi Malé, Carles Duarte i Narcís Comadira | Fundació Carulla

Carles Duarte va cloure la conferència agraint les intervencions de Comadira i Malé i ressaltant que Riba i Carner foren “dos autors nítidament mediterranis” que “es confronten a la Bíblia des d’una mirada contemporània, i que s’hi barallen”. I així és com aconsegueixen fer-ne motiu d’inspiració. L’acte es va obrir i tancar, igual que la primera sessió, amb un acompanyament musical; en aquesta ocasió, el jove pianista Eudald Buch va deixar traces de la seva habilitat amb la interpretació de quatre peces de Frederic Mompou, un músic, segons Duarte, “intimista i essencial”. La setmana vinent, més teca, amb dues altres icones de la literatura catalana: Pere Quart i Salvador Espriu.