“Llegir com viure”, un homenatge a Joan Triadú

16.09.2013

L’exposició “Llegir com viure. Homenatge a Joan Triadú 1921-2010” reprodueix l’hàbitat de l’escriptor: el petit recambró que Triadú utilitzava com a despatx. Els comissaris de l’exposició ens expliquen com han concebut aquesta mostra que després de passar per Barcelona, Vic i Sant Cugat, ara s’ha instal·lat definitivament a la biblioteca Terra Baixa de Ribes de Freser, la vila on el 1921 va nèxer Triadú.

Joan Triadú treballant a l'estudi de casa seva

Joan Triadú i Font va morir a Barcelona el 30 de setembre de 2010. La majoria dels mitjans varen dedicar espais a glossar les diverses facetes de l’home que ens acabava de deixar: alguns parlaven del Triadú pedagog, uns altres es varen centrar en la seva faceta de crític literari, no varen ser pocs els que feien referència a la seva condició de pioner en la lluita per l’ensenyament del català i en català, i una altra part dels opinadors es va decantar per posar en valor la seva dimensió cívica de resistent cultural des dels temps més durs de la dictadura. Tot plegat, atributs que configuraven la dimensió d’home polifacètic i íntegre que tenia Triadú. D’home de poc soroll i de molta feina.Hi havia, però, una part important que quedava amagada: allò que podríem definir com el Triadú íntim. Domèstic, fins i tot. Una dimensió molt menys coneguda per raons atribuïbles en bona part a ell mateix. L’octubre de 1993, arran de ser designat L’escriptor del mes, escrivia: “En un grau o altre em cal comunicar-me, no me’n sé estar; però alhora sóc molt reservat, fet que fa que resulti esquerp o almenys distant amb la gent amb la qual em relaciono, fins i tot amb els amics més amics”.Val a dir que aquesta actitud ja li anava bé, tot i que de seguida que s’entrava en conversa amb ell no tardava a aparèixer el Triadú dotat d’un característic sentit de la ironia, adquirit probablement durant els dos cursos que -a finals dels anys 40- va fer de lector a la Universitat de Liverpool. De fet, així que en tenia ocasió, feia esment, amb una certa complaença, de la descripció que un comentarista no gaire amic li va fer a les planes de La Vanguardia en els anys 50: “Triadú, con su cara de cabreo permanente”.

Quan la Fundació Flos i Calcat es va posar en contacte amb nosaltres per muntar l’exposició, l’encàrrec era molt clar: fer aflorar a la superfície aquest Triadú més amagat, però indestriablement lligat als altres Triadús coneguts de tothom. No cal dir que una feina d’aquest tipus no l’hauríem pogut dur a terme sense comptar amb el suport incondicional de la família, que ha posat a la nostra disposició tots els materials de treball, records, àlbums de fotografies, premis i condecoracions que eren al pis de l’avinguda del Príncep d’Astúries on encara viu la senyora Pilar Vila-Abadal, la vídua de Joan Triadú.Un cop obtinguda la complicitat de la Generalitat de Catalunya -que va posar a la nostra disposició la Sala Cotxeres del Palau Robert i el seu competent equip de suport-, vàrem començar a treballar conjuntament amb la Virginia Angulo i l’Eva Ríos, dissenyadores d’Elisava (Escola Superior de Disseny i Enginyeria de Barcelona), que varen tenir una intuïció genial: ja que es tractava de mostrar el Joan Triadú més íntim, el millor que podíem fer era reproduir, encara que fos metafòricament, el seu hàbitat. I així va ser com va néixer l’escenografia que dóna forma a l’exposició “Llegir com viure. Homenatge a Joan Triadú 1921-2010”: un passadís carregat de llibres i d’objectes a banda i banda del visitant i, al final, el petit recambró que Triadú utilitzava com a despatx.

 

Pel que fa a continguts textuals, tenim la immensa sort que ha quedat molta documentació que ens ajuda a dibuixar qui era, què opinava i com pensava Joan Triadú. De fet, tots els llibres que va publicar van en aquesta línia, ja que són recopilacions d’articles seus, o bé dietaris o les seves memòries. Teníem, doncs, molta matèria per triar. Però, sobretot, el que això ens permetia era fixar un criteri bàsic: utilitzaríem de manera exclusiva els pensaments i les opinions de Triadú tal i com ell els havia expressat, sense posar ni un mot que no fos seu.

En conseqüència, el discurs de l’exposició parteix del títol d’un llibre seu, Llegir com viure, publicat el 1963, i va trenant el fil dels fets més importants de la seva biografia, pública i privada, amb fragments de textos seus i frases significatives que serveixen de distintiu de les diverses etapes de la seva vida: Vinc del que en dic “de baix”, Tot s’ha de fer com si fos l’última vegada, Exigent en poesia…

Les persones que s’acostin a la Sala Cotxeres del Palau Robert trobaran una gran quantitat d’objectes personals de Joan Triadú: el seu títol de mestre, obtingut als 16 anys, els quaderns dels seus primers alumnes, el jersei que la família li va portar quan el van empresonar a La Model, el birret de Doctor “Honoris Causa”, les seves gorres, la màquina d’escriure que feia servir a Cantonigròs… També hi trobaran una selecció de cartes d’intel·lectuals de la cultura catalana amb els quals Joan Triadú va mantenir una estreta relació, com Carles Riba, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel…

Realitzat amb la mateixa filosofia de l’exposició, s’exhibeix un magnífic audiovisual de 30 minuts, dirigit per Mireia Sallarès, que segueix la biografia de Joan Triadú i que combina textos de les seves Memòries d’un segle d’or, recitats per l’actor Lluís Soler, amb fragments d’una entrevista de Sílvia Còppulo, la darrera que va fer Joan Triadú, pel programa de TV3 “(S)avis”.

 

Joan Triadú en l'homenatge dels alumnes de l'escola Thau amb motiu de la concessió de la Creu de Sant Jordi

 

L’exposició “Llegir com viure. Homenatge a Joan Triadú 1921-2010” es podrà visitar a la Sala Cotxeres del Palau Robert fins al 28 d’abril i després iniciarà un itinerari per diverses localitats relacionades amb la seva vida: Vic, Sant Cugat del Vallès, Granollers, l’Espluga de Francolí i Ribes de Freser, la vila natal de Triadú, on l’exposició i l’audiovisual arribaran passat l’estiu de 2014 i hi quedaran instal·lats de manera permanent.

 

 
 
 

Etiquetes: