Llamps, trons i poesia que regalima dels arbres

28.01.2017

La Fundació Vila Casas ha presentat l’agenda expositiva d’aquesta temporada a l’imponent Palau Solterra de Torroella de Montgrí. Enguany, Mapi Rivera, Martí BoadaTeresa Romanillos i Anna Bahí configuraran les noves propostes, que se sumaran a la Barcelona gitana de Jacques Léonard. A més, s’inclou la revisió de l’artista Pere Noguera. Tot, amb Pere Parramon i Glòria Bosch com a comissaris de les diferents exposicions, que seran visitables fins al 21 de maig del 2017.

SILENTIUM. Anna Bahí.

Tempestes sinàptiques

Uns paisatges horitzontals evoquen una idea de bellesa particular i etèria. Es tracta de la bellesa de la natura romàntica, que produeix el declivi de l’ésser davant l’espai, el cosmos o la immensitat de l’univers. La força creadora i destructora d’una naturalesa descomunal. Mapi Rivera (Osca, 1976), ha estat autoretratant-se durant anys en la magnificència del Pirineu Aragonès i la puresa de les muntanyes menorquines. El resultat ha estat l’exposició anomenada Sinapsis, repartida en quatre subsèries en funció de les estacions de l’any. Pel que fa a les condicions meteorològiques, assegura que no va tenir problemes: “Les tempestes em persegueixen”.

Enmig d’aquestes convulsions atmosfèriques hi ha la nuesa i la levitació. La  protagonista de les escenes és la mateixa Mapi Rivera, que ha treballat amb el seu cos despullat i flotant, per expressar la comunió amb un estat de lluminositat espiritual. Aquí sorgeix el doble dualisme de l’ésser i la terra; de l’ànima i la matèria. L’autora no pot evitar citar Marguerite Porrette: “La mística francesa concebia els llamps com fissures, escletxes que obrien el cel mostrant durant uns segons la llum provinent de l’extraordinari”.

Sinapsis transita entre la realitat i la dimensió misteriosa, que l’espectador ha de descobrir per si mateix. Aquí l’artista reconeix haver-se inspirat, primerament, en la connexió neuronal i la unió elèctrica. En segona instància, també existeix un segon tipus de comunicació, molt més espiritual. Un procés sinàptic mistificat, que necessàriament ens remet a l’entrega a la transcendència. Es contraposen, així, ambdós ponts sinàptics: l’electricitat maximitzada representada per tempestes enlluernadores i la parla neuronal, a petita escala, i pràcticament silenciosa.

El format contribueix a crear aquest efecte catàrtic: les deu fotografies tenen unes dimensions variades però totes mantenen una forma panoràmica, rectangular. Al final de la sala, una espectacular projecció de la sèrie completa acompanya un soroll ambiental que simula el rugit dels cels. Com diu Parramon, comissari de l’exposició: “Hi ha una hipnosi preliminar que de seguida es veu truncada per la violència del llamp”. Apareix la tensió, i és aquí on es produeix el magnetisme estètic . Aquestes increïbles tempestes es podran veure fins al 21 de maig d’aquest any. No cal portar paraigües.

SINAPSIS sèrie Primavera I, 2014. Camp de Fañanás, Osca. Mapi Rivera.

El vers a l’escorça

La comunió entre una cardiòloga i un ambientòleg va donar pas a un experiment creatiu i artístic sense precedents. Teresa Romanillos (Barcelona, 1960) i Martí Boada (Sant Celoni, 1949) han establert un punt nodal al Montseny, entre arbres i literatura. Així és com s’implanta i germina Poematges, una mostra de 24 fotografies annexionades a reveladors escrits amb tinta xinesa.

Així, doncs, els espais es combinen amb la lletra, els mots i les paraules. La parella d’artistes ha volgut emmarcar l’individu i l’entorn en una mateixa escena, en recerca de la mimesi i la simbiosi, on l’humà i la natura es confonen i esdevenen una única cosa. La col·lecció, que inclou peces escultòriques (firmades per Boada) i que harmonitzen amb aquesta atmosfera naturalista, es podrà visitar a l’espai Pou i Cavallerisses.

Però els poematges no estan desemparats. Anna Bahí (Banyoles, 1972) ha estat l’escollida per establir un diàleg discursiu amb la seva col·lecció: Percepcions. La banyolina insta a l’autopercepció, al soliloqui que produeixen les seves imatges. Un monòleg intern que es desfà en un punt de validesa existencial: la vida es manifesta a través nostre, entenent el cos com a extensió del subjecte i mitjançant la natura. Juga d’aquesta manera amb la recerca del “jo” conscient, apel·lant a l’intimisme.

Finalment, Pere Noguera (La Bisbal d’Empordà, 1941) és un dels artistes del fons de la Fundació Vila Casas, seleccionat amb l’objectiu de revisar i donar una nova perspectiva de la seva obra. Noguera deconstrueix i vacil·la amb el quotidià i el conceptual: Cadira de braços (1999) fa prova d’aquest joc, combinant natura morta amb l’absurd, incidint en la reflexió, la crítica i el tarannà àcid, propi de la postmodernitat.

Podeu consultar més informació sobre les exposicions punxant aquí.