Liverpool, capital d’Osona

Si Vic és Capital de la Cultura Catalana 2016, la música no pot restar absent

Dins del cicle “La cultura catalana a debat”, en el marc de la celebració de Vic com a Capital de la Cultura Catalana 2016, la música no podia restar absent. Així, dissabte passat, diverses persones vinculades a aquest món van debatre sobre la qüestió, Osona, Vic. El Liverpool català?, entre d’altres aspectes.

© Ariana Nalda

 La llum que irradia Barcelona és tan intensa que sovint enfosqueix la creativitat cultural (en particular la musical) que batega en d’altres llocs del país. Alguns mitjans semblen obviar, encara, projectes artísticament innovadors que es produeixen més enllà de la capital catalana. Com si no existissin.

El lloc de la trobada no podia ser més emblemàtic: la Jazz Cava de la capital osonenca, espai inquiet amb una intensa programació (també de poesia, per exemple) i un niu de creativitat musical, amb una llarga trajectòria i prestigi. És forassenyat afirmar que, probablement amb l’Heliogàbal barceloní, sigui la “Masia” de l’escena musical catalana?

Toni Coromina, periodista de La Vanguardia i escriptor, exerceix de moderador (amb l’afegitó d’irònics i sucosos comentaris) d’un debat que compta amb la presència de Jaume Ayats, musicòleg, investigador i director del Museu de la Música de Barcelona; Ramon Ferrer, membre dels mítics Duble Buble, també musicòleg i actualment programador cultural de L’Atlantida; Joan Godayol, “Gudi”, codirector del Festival de Jazz de Vic, membre de diverses bandes i professor de Música Moderna de l’Escola de Música de Vic; i Ernest Crusats, gestor cultural i “líder” del grup La Iaia.

En un espai ombrívol i acollidor, a pocs metres de l’escenari, talment com si hagués de començar un concert (matinal), en Ramon Ferrer ens descobreix  (pels qui no ho sabíem) que el qualificatiu de “Liverpool català” sembla ser que el pronuncià, per primer cop, en Miquel Calzada, “Miquimoto”, a Catalunya Ràdio. Eren els primers temps de l’emissora, a principis dels anys 80. I bona part dels vigatans (i osonencs) de l’època ( i segurament els d’ara també) encantats de la vida, només faltaria!

Ayats, tanmateix, amb la perspectiva que donen els anys i amb un mig somriure, ho titlla d’exageració; evidentment no cal agafar-nos l’expressió d’una manera literal: Vic, en tots els aspectes, no admetia comparació amb Liverpool, la pàtria dels Beatles, entre d’altres grups, però en tot cas volia significar una tendència prou palpable en l’ambient d’aquells anys. Vic i comarca gaudien d’una densa agitació musical, però alhora també naixien noves formes creatives que implicaven altres disciplines artístiques.

No és casualitat, doncs, que Vic fos la ciutat on a finals dels 80 acabés acollint el Mercat de Música Viva. Però també van sortir iniciatives menys institucionalitzades i més arriscades, situades en els marges, i que facilitaven la presència de les veus més independents de l’escena musical. Estem parlant, per exemple, de les propostes off del Mercat com Invictro o el Festival Hoteler (aquest darrer, d’un estil més underground, encara vigent). Trenta anys donen per molt, però la tasca feta pel moviment Fressa en la promoció de nous grups o el Vic Sona també han estat un impuls cap a la conquesta d’una nova i estimulant escena musical. Sense caure en actituds cofoies, avui Osona torna a estar d’enhorabona. Només cal veure els artistes que han sorgit en els darrers anys i que han triomfat a Barcelona, en bona part de Catalunya i, fins i tot, més enllà de les nostres fronteres: Núria Graham, Joana i Carla Serrat, La Iaia, Obeses, Nyandú, Oques Grasses o Est-Oest…i un Quimi Portet encara en plena forma. Potser és ara quan Vic s’ha situat més a prop de Liverpool .

El primer grup osonenc que va gaudir d’una difusió que anava més enllà de la comarca fou el grup de folk Els Esquirols, tot i que, com afirma Jaume Ayats, el prestigi musical ja venia de molts anys enrere: els primers Orfeons, i una música popular particularment rica d’abans de la Guerra Civil (després bandejada).

Més endavant, el jazz maridà força bé amb la ciutat i la comarca ( a la dècada dels 60 apareixen jazzfòrums, impulsats pel recordat escriptor i activista cultural Armand Quintana). I amb el jazz també s’escampà tot seguit la música rock, amb influències dels Beatles o els Stones. És quan sorgeixen grups com Els Jerry’s. Coromina ens recorda com el bisbe de l’època advertia, en un dels seus opuscles, com les noves músiques podien desvetllar els sentits i la sensualitat. Els seus ritmes podien tenir un origen demoníac.

Joan Díaz, David Mengual i Oriol Roca, al 47è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona | Font: Ariana Nalda

Els ponents esmenten com Osona, musicalment parlant, agafa l’empenta definitiva gràcies a Quimi Portet, entre d’altres, quan es crea el grup Kul de Mandril, embrió de Els Burros i El Último de la Fila. Un altre factor, però, cal tenir present: a finals dels 70 es desenvolupa el mercat discogràfic, fet que afavoreix l’expansió de noves formes d’expressió musical, en un país que tot just sortia de l’anquilosament cultural.  La presència osonenca també és destacable en Loquillo y los Trogloditas (vigatà de naixement és el guitarrista i compositor Ricard Puigdomènech, per exemple) .

Després ja van venir els Duble Buble, grup pop d’influències angleses, amb veu femenina i amb lletres en català (algunes signades, per cert, per en Quim Monzó i la Maria Jaén). En Ramon Ferrer encara recorda quan van ser seleccionats amb d’altres vuitanta grups per participar en un festival que es va fer a Barcelona (presentat pel Constantino Romero). Eren els únics que cantaven en català (estem a principis dels 80). Alguns individus del públic no s’ho van prendre massa bé (quins temps, i això que ja feia uns anys que el dictador ja no hi era!). En tot cas, els músics van marxar amb la sensació de ser considerats un grup pintoresc que venia del profund interior pagès del país ( que era com dir una mica marcians). I, poc després, sorgeix el fenomen del “rock català”. Osona hi va col-laborar amb els Sau…Un altre aspecte hi va ajudar en tot això: les festes majors significaven alenades d’aire fresc, un espai on un grup podia donar-se a conèixer i créixer fins vés a saber on.

Coromina ens recorda (citant en Sisa) com l’esperit llibertari, caracteritzat per un cert desordre, però d’enorme creativitat musical que es vivia als 70, fou substituït per un altre de més “ordenat”. No cal dir que en aquest sentit l’aportació d’en Jordi Pujol fou cabdal. Una altra que ens va deixar el Molt Honorable. Però l’ebullició de noves idees no es va aturar, tanmateix.

En “Gudi”, a diferència dels seus companys de taula, representa una nova generació. Fou membre dels Karda Fàstic, una banda de rock força popular a la Plana a principis dels 90. Se sent situat entre dos móns que ho han tingut més fàcil. Un sentiment de “baula perdura”.  Fins i tot quan el seu grup i d’altres de la comarca actuaven en el Mercat de Música se sentien uns convidats de pedra: “Érem com els teloners del Mercat”. L’àmbit d’actuació de les bandes d’aquella època (principis dels 90) era la pròpia comarca o voltants. Si en alguna ocasió baixaven a Barcelona, la gran majoria de les persones que formaven part del públic procedien d’Osona. Ben al contrari d’ara quan la Núria Graham o la Iaia, per exemple, omplen algunes de les sales de concert de la capital i la major part dels que hi assisteixen són barcelonins.

La generació musical de l’Ernest Crusats ( si més no una part), que ha begut sobretot de l’anomenada música “indie”, reconeix una animadversió envers el “rock català”. Els seus referents catalans els hem d’anar a buscar més lluny: Sisa o Pau Riba.

Quina influència han tingut les noves tecnologies en la cultura musical? Crusats considera que internet “ha fragmentat la música, es consumeix d’una altra manera”. Abans hom escoltava el disc sencer, com la lectura d’una novel-la. Ara tot és més fragmentari, una peça per aquí, una peça per allà. Probablement ens falta una visió de conjunt i un gaudi més reposat ( això podria ser cert també en d’altres àmbits).

Fer comparacions del tipus “Liverpool català” no deixa de ser bonic i divertit. En tot cas, vol dir que l’olla bull i les idees no s’aturen. Sigui comparat amb Liverpool, Manchester o Glasgow, Vic i Osona segueixen més vius que mai musical i culturalment parlant . Fins i tot l´única tenda de discos que resta a la Catalunya Central, si no vaig errat, és troba a Vic (La Martulina).

Maig és el mes del Festival de Jazz. Fins al dia 15 hi ha l’oportunitat de gaudir de diversos concerts (de pagament però també de gratuïts). Trobeu la programació aquí.

És diumenge al vespre. Mentre a fora plovisqueja, a dins, a la Cava, sonen les darreres notes de jazz dels Metrinova, un grup jove que caldrà seguir molt de prop. La setmana s’acaba amb un gran concert. D’aquí uns dies, en el mateix escenari, més jazz, més música.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació