Litterarum: Ítaca i Utopia

3.06.2014

Me poso a escriure esta crònica de Litterarum amb l’abdicació del Rei encara ben fresqueta i enfundada en la camiseta republicana. Com és l’actualitat! De vegades immòbil i de vegades no et dixa vomitar un pensament que ja n’estàs parint un altre. Una mescladissa no del tot bigarrada on ara m’hi voleien les notes de l’himne de Riego amb els versos de “L’esperit de Vinyoli” en la veu de la intensa Sílvia Comes i la certa Sílvia Bel Franci –que van inaugurar el festival divendres passat a Móra d’Ebre- i els poemes d’Espriu en la guitarra i la creativitat incombustible de Toni Xuclà i la dolça Gemma Humet -que van cloure la fira d’espectacles- i que amb música ens ho van fer escoltar potser millor. Ressonen les paraules de Moncada (“se mos han venut lo riu!”) i la seua Mequinensa afonada, sota les aigües de l’Ebre que tant estimo, per la venjança d’un dictador que no va trobar altra manera –amb les idees no podia- de fer desaparèixer un poble (lo poble) que es mantenia fidel de cor i ment a la democràcia ultratjada. Un poble disfressat de musa ballarina que ha dixat “Empremtes”, en la principal novetat del Litterarum d’enguany: un espectacle de Valer Gisbert a partir de ‘Camí de sirga’ interpretat a sobre un llaüt navegant i amarrat a les aigües d’”Aquell riu ample i feliç”, del també enyorat Gerard Vergés. L’amic poeta, mort este passat 23 d’abril, va rebre un sentit i merescut homenatge en un altre dels moments destacats de Litterarum, amb les seues paraules cantades pel grup Riu en So i la inauguració d’un espai dedicat a la seua figura i obra: per sempre una de les columnes del passeig de la vora del riu, a Móra d’Ebre, ja porta escrits i dibuixats els seus versos. “Dolça remor de l’aigua en el record”, lo mateix record on també per sempre hi ets tu, amic estimat i immortal.

Sílvia Bel llegeix 'Victus' d'Albert Sánchez Piñol

El meu poble i jo som indestriables

Com perdurable és també l’òpera magna de Manuel de Pedrolo. “L’etern mecanoscrit”, de La Impaciència Teatre que, amb adaptació de Salvador Oliva, va escenificar un dels espectacles més aplaudits i que va saber connectar amb els jóvens (i els no tant jóvens) que gairebé omplien lo teatre La Llanterna. Móra va ser Benaura per uns instants i Dídac i Alba van forjar la creació d’un nou món, un segon origen escrit per Pedrolo quan l’avui abdicat era ensinistrat pel sinistre. Contra la tirania dels seus cadells d’avui es van també rebel·lar els dos actors: com a bons balears, en acabar l’obra van lluir la camiseta verda de la Plataforma Crida per la Llengua. Una llengua vital i viva que creix amb esdeveniments com Litterarum i amb les persones que la parlen i l’estimen i que fan indestructible el país d’Espriu: “El meu poble i jo som indestriables”.

Del mal que van fer aquells soldats

Tres segles després que Felip V castigués la Catalunya del General Moragues, un altre Felip, lo VI –quines coses té la vida- serà el nou monarca d’un país que no deixa decidir a l’altre. En el marc del Tricentenari, dos espectacles van recordar els fets de la Guerra de Successió. Lo primer “1714: àlbum il·lustrat”, un recital de la polivalent Elisenda Roca amb il·lustracions creades en directe pel traç inconfusible d’Ignasi Blanch i basat en lo llibre homònim amb textos de Jordi Sierra. Lo segon: “Victus: del mal que van fer aquells soldats”, que va comptar amb la presència de l’autor del llibre, Albert Sánchez Piñol, qui va fer col·loqui amb el públic assistent abans del recital i en el decurs del qual va revelar que té gairebé enllestida la segona part de ‘Victus. També va anunciar que el projecte per convertir ‘Victus’ en pel·lícula continua dempeus i que ja té el guió del que podria ser el ‘Braveheart’ a la catalana.

Encabat del debat amb l’autor va vindre el millor espectacle (juntament amb “Etern mecanoscrit” i “Amb música ho escoltaries potser millor”). Després d’escoltar Sílvia Bel recitant passatges de ‘Victus’ ja mai més podreu fer-ne la lectura sense escoltar la seua veu llegint-vo’l a cau d’orella. ‘Durant la batalla els homes maten per no morir […] Hi ha moments en què fins i tot el cor més granític es fon’, com la seua dicció i el seu alè es fonien amb la impactant veu de la cantant Llúcia Vives i el piano de Carles Beltran que acompanyava les paraules amb solemnitat i tendresa. És després d’espectacles com este que et vénen unes ganes irrefrenables de tornar a submergir-te en les pàgines del llibre o de llegir-te’l per primera vegada si és que encara no ho havies fet. Això sol ja és un triomf: despertar el gust per la lectura. Un dels encerts de Litterarum.

Lo segon origen

Després de l’èxit i el creixement sostingut i afiançament del projecte gràcies a l’esforç de l’equip incial de treball, estem probablement davant d’un punt d’inflexió en la Fira del Llibre Ebrenc (que arriba a l’onzena edició) i la fira d’espectacles Litterarum (setena edició). La primera, la mare, veu com sa filla, la segona, creix i com ho fan les figueres estira les arrels tant com calgue per trobar aigua, encara que això implique assedegar algú altre de la vora i badar rajoles. Caldrà ara decidir com cohabiten sense estorbar-se. Hi hauria d’haver aigua per a tots, amb lo riu tan a propet ha de ser fàcil. Lo creixement sostenible ha de passar per la qualitat, més que per la quantitat. Quinze espectacles en tres dies han dixat des de joies precioses ubicades a l’escenari adequat, fins a perles a deshora o en espais inapropiats, passant per algunes propostes que podrien posar en dubte el criteri de selecció.

 

Empremtes, un espectacle inspirat en l'obra de Jesús Moncada

 

És bo parar l’orella entre llibres i concerts i escoltar com escriptors, editors, lectors, actrius i lletraferits comenten la jugada en veu alta i copsar coincidències en una anàlisi que proposa idees interessants: buscar algunes sub-seus itinerants que completen el programa de Móra d’Ebre i la mantinguen com a capital generosa amb ofertes a altres indrets de les Terres de l’Ebre que diversifiquen l’assentament i el creixement; qualitat inqüestionable i equivalent de tots els espectacles –tots- que incremente l’interès de programadors i espectadors; aconseguir més implicació i assistència de la gent del mateix territori que acull l’esdeveniment, buscar fòrmules engrescadores per als llibreters i lectors que vagen més enllà de tindre un estand o com fer-ho perquè la televisió del país, que és de tots, no semble ‘la seva’ més que ‘la nostra’. També la comunicació és una estructura d’estat i més enllà de l’encomiable esforç i treball de l’organització i la premsa comarcal, caldria que mitjans nacionals apostessen pel que ja aposta la Institució de les Lletres Catalanes gràcies, sobretot, al suport i l’empatia de la seua directora, Laura Borràs, humana i humanista, clau de volta del projecte juntament amb Albert Pujol, director del certamen.

 

Et diré sempre la veritat

Et parlo a tu, estimada Fira, perquè t’estimo prou com per parlar-te amb esta confiança. En paraules d’Espriu “et diré sempre la veritat” i en paraules de Vinyoli “gaudim sense metàfores!” perquè no ens passe com aquell vers del de Santa Coloma de Farnés: “em moro perquè no sé com viure”.

Ítaca, Utopia, Benaura. Kavafis i Homer, Thomas More, Pedrolo. Horitzons factibles, destins somiats, fats possibles. Lo país es troba davant d’un moment apassionant de construcció nacional, de procés constituent. Una analogia ens permetria extrapolar esta realitat a la Fira del Llibre i Litterarum: un punt d’inflexió de creixement en que el camí ha de ser igual d’important que l’objectiu, sense temer Posidó ni els Cíclops, des de la base, més en comunitat com la societat d’Utopia que en la sol·litud d’Ulisses. L’Alba del Mecanoscrit esdevé l’Eva de la segona humanitat: encara s’hi està a temps de renàixer i parir entre llibres com la magnífica escena de “L’etern Mecanoscrit”. Lo títol original del llibre de T. More és Libellus. De optimo reipublicae statu, deque nova insula Utopiae: ‘Llibre de l’estat ideal d’una república en la nova illa d’Utopia’. Una república catalana, una república de les paraules que ha d’arribar en la nova illa de l’Ebre de la mà de la cultura perquè, com diu Joan Vinyoli, de qui enguany se celebra el centenari del seu naixement: “Com una font, a voltes la paraula diu els secrets del món”.

Montse Castellà, cantautora i periodista