Literatura encarnada

16.03.2018

En l’acte d’inauguració del Festival Mot, el regidor Narcís Sastre recordava ahir que el 15 de març coincidia amb la data en què Carles Rahola, el 1939, era afusellat a Girona per les tropes franquistes. El periodista i historiador dona nom a la biblioteca, la seu gironina del festival, que la setmana vinent es desplaça a Olot. A la mateixa hora, a les 6 de tarda, centenars de persones manifestaven el seu rebuig als escorcolls de la Guàrdia Civil al Palau de la Generalitat i a la seu d’Òmnium, un nou acte per ser encarnat a la literatura de protesta política i social.

Ferran Torrent al Festival MOT a Girona

El Mot d’enguany va de literatura encarnada, la literatura que representa un testimoni directe de les vivències de l’autor. En aquest sac hi cap gairebé tot, però el terme, i la tria dels autors convidats, s’identifica prioritàriament en obres que mostren i denuncien realitats injustes i contràries als drets humans.

“Escoltar i escriure”, la primera conversa d’ahir, tingué com a protagonistes els escriptors Llucia Ramis, Guillem Frontera i Ferran Torrent i fou conduïda per l’historiador Jaume Muñoz. Van abordar el tema de la corrupció a la nostra societat, contant de quina manera han traslladat aquesta qüestió a les seves obres, els dos primers a Mallorca i Torrent a la ciutat de València. Segons Frontera, que va constatar que havia viscut el canvi a la modernitat amb l’arribada de la batedora al camp mallorquí, el turisme és, després de la guerra, allò que fa canviar les coses en menys temps. Ramis se centrà en el problema de la falsa veritat i l’empobriment i menyspreu que té el bon periodisme en els mitjans actuals, deplorant que massa sovint “acabem pensant que les opinions són els fets”. Torrent, per la seva banda, reconeixia dos problemes fonamentals que propicien el malversament públic: la pervivència de la moral catòlica, amb el fet conseqüent de poder ser perdonat després d’un acte de corrupció, i l’existència de majories absolutes com a destructores de la democràcia.

Care Santos i Andrés Barba parlaren del mite de la infantesa a la segona part de la jornada, interpel·lats pel periodista Juan Cruz. Les últimes obres d’aquests dos autors (Mitja vida i República luminosa, respectivament) busquen qüestionar la visió mitificada de l’etapa infantil, que, en paraules de l’escriptor madrileny, hem tendit a embellir temerosos d’afrontar el que amaguen les nostres pors. Lluny d’exposar les bondats d’aquest suposat paradís perdut, les novel·les de Santos i Barba presenten aspectes de la crueltat pròpia de la primera etapa de la vida. L’agressivitat i la perversió de la innocència es manifesten en el rebuig de l’altre, el que està condemnat a la solitud per ser diferent, ja sigui per raó de la seva pobresa, tendència sexual, origen o capacitats. Per Santos, un nen deixa la seva condició d’infant quan s’adona que hi ha un benefici amb la rebel·lió contra l’adult. Segons Barba, el món adult té una visió bipolar de la infantesa, ja que per un costat tendeix a embellir-la i per l’altre fa tot el possible perquè el nen deixi de comportar-se com a tal. La seva novel·la, guanyadora del darrer Premi Herralde, intenta abordar l’actitud infantil quan no és controlat o modelat pel torn civilitzador dels grans. En Media Vida (Premi Nadal 2017), Santos dona veu a la memòria prestada per una generació anterior, la de la seva mare, per mostrar el xoc de la innocència amb la maldat.

Care Santos conversa amb Andrés Barba i Juan Cruz

Tant l’un com l’altra simpatitzen més amb Alícia i el país de les meravelles que amb El petit príncep. De la primera consideren que és un catàleg real dels malsons infantils, començant per la caiguda lliure de la protagonista. A l’heroi de Saint-Exupéry li retreuen un excessiu melodramatisme. Entre les aportacions del públic (sovint molt discret i silenciós) destaco la d’un veí meu que, d’acord amb el rebuig a una visió ensucrada del món infantil, conclogué: “Jo sóc d’on em vaig construir a la meva adolescència”.