Literatura de revista a l’Horiginal

15.04.2019

Dimecres vespre, carrer Ferlandina 29: l’Horiginal. I, avui, sense poesia. Celebrem-ho: perquè les programadores, en la seva aposta de ressignificar un espai que se sap còpia i hereu, volen obrir-lo a propostes que modulin la literatura més enllà del vers. Aquí i ara, revistes de literatura (en què, cal dir-ho, la poesia també ocupa un lloc): Branca presenta el seu segon número, acabat de fornejar; i Carn de cap recorda el primer número, ja esgotat, i enuncia la publicació del segon, que sortirà a la tardor.

Irene Selvaggi, Irene Pujadas i Júlia Bacardit

Branca: acollir qualsevol gènere sota el paraigua d’un tema, obrir-se als lectors i generar un espai de creació que faci ressonar diverses veus i creacions. Al costat, en paral·lel, Carn de cap: contactar un seguit d’autors per participar en un projecte pensat d’antuvi. Dues idees diferents per a la creació de revistes de literatura que entenen el seu disseny com un element cabdal i constitutiu del projecte (només cal veure la proposta elàstica i multiforme de Víctor García Tur, encarregat del disseny del segon volum de Branca). Agermanades, com dues plantes empeltades que fan broll separadament, les revistes van més enllà de ser compendis de literatura, sinó que, cadascuna a la seva manera, transcendeixen el text i la textualitat.

L’herència: aquesta era la crida anònima de Júlia Bacardit, Irene Pujadas i Irene Selvaggi, directores i editores de la revista, per al primer volum. Destí o casualitat: els camins de les dues revistes es trenaven des del començament, perquè el primer volum de Carn de cap es plantejava reescriure “El germà mort”, un conte de Quim Monzó, en un intent de situar en el centre les problemàtiques de la recepció de l’autor i del camp literari català, en general. Els editors, Lana Bastasic i Borja Bagunyà, reivindiquen una subversió subvertida, que cal reactivar i tornar a la vida. Planament: fer amb Monzó el que ell va fer amb els seus mestres, moderns i postmoderns, no a través de la imitació de les decisions estilístiques, sinó mitjançant la reconnexió amb l’esperit que les empenyia.

Escola Bloom | © Juan Diego Valera

Destí o casualitat: els camins es tornen a unir en el segon volum d’ambdues revistes. Destí o casualitat, o bé la coincidència de dos equips editorials que saben llegir bé allò que passa i, per tant, allò que es necessita. Les de Branca criden a l’elasticitat −”la qualitat elàstica i el seu substantiu”−, i Carn de cap explicita en l’epicentre del segon llançament la problemàtica al voltant del llenguatge i de la seva destrucció. Allò que les separa és la perspectiva des d’on s’enfoca la creació: les “narratives heterogènies” de Branca es manifesten com la difusió d’obres “sense limitació de reputació, estils i gèneres”. Aquí i així es consolida la seva proposta: perquè és des de l’obertura −quan el camp de possibles s’obre a la multiplicitat− que sorgeixen les coses bones. Accepten híbrids: perquè se saben híbrides i es volen híbrides.

Volgudament o per atzar −jo dic: volgudament−, fons i forma encaixen en el darrer número de la revista: perquè els diversos autors que hi participen juguen amb la proposta diversament, “exploren l’elasticitat física, l’espera, la neurosi, la venjança, la demanda, l’efecte bumerang o els mons paral·lels”. Fons i forma a la vegada: perquè aquesta mostra de divuit intervencions evidencia només −i dic només, perquè tota la tasca invisible que hi ha al darrere no es pot veure− el resultat del que és una investigació col·lectiva, un joc en comú, la flexibilitat del pensament dels altres que s’uneix al propi i deriva en un xiclet que s’expandeix fins a l’infinit. Celebrem-ho: perquè “la conversa continua”. Celebrem-ho: que la literatura s’enfili així, durant molts anys, per la façana de revistes que proposen, fan i desfan, i que situen, sense oblidar-ho, la literatura en el centre.