Teresa Iribarren guanya el premi Serra d’Or 2013 de Recerca

9.04.2013

Teresa Iribarren ha guanyat el premi Serra d’Or 2013 de Recerca per l’assaig  Literatura catalana i cinema mut, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Teresa Iribarren és professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC i col·laboradora de Núvol. Avui us presentem un fragment de la introducció d’aquest assaig.

Buster Keaton

El cinematògraf es converteix, des dels primers balbuceigs, en un espill privilegiat per a plasmar el món de les acaballes del segle XIX i l’inici del XX. L’abracadabrant giny dels germans Lumière és capaç de captar i de projectar amb una fidelitat inèdita figures i paisatges d’un món cada vegada més urbà, més industrialitzat, més ben comunicat i immers en múltiples -i a voltes vertiginosos- processos de canvi. Des de la primera presentació pública el 28 de desembre de 1895 al Saló Indien de París es revela com un invent excepcional: a diferència de les arts plàstiques, de la literatura, i de l’invent també decimonònic de la màquina fotogràfica, el cinematògraf pot enregistrar i reproduir el moviment d’aquest món impetuós.

Amb la seva capacitat per a duplicar el món, el cinema inventa unes noves lleis de la mimesi: fa que s’estableixi un contracte inèdit entre la realitat i la seva representació i, és clar, trasmuda ràpidament els paràmetres del procés d’alfabetització visual endegat des del temps de la llanterna màgica. Els feligresos de les ombres mudes comencen a veure el món altrament i a relacionar-s’hi de manera distinta. Canvien d’hàbits socials i culturals amb notable celeritat: tothom, i arreu, resta bocabadat davant d’aquest aparador bategant de la contemporaneïtat, i s’hi emmiralla. A més, la condició de koiné de la pantalla li permet convertir-se en un dels principals eixos de cohesió de la incipient tribu global de l’era elèctrica: la màquina dels Lumière fa possible la utopia de Zamenhof. Qualsevol moviegoer –sigui quina sigui la seva edat, condició econòmica, social o cultural- de qualsevol topant gaudeix igualment d’un discurs visual que no reclama torsimanys.

Insígnia de l’era elèctrica i del maquinisme, la imatge animada s’erigeix en bandera de la modernitat i des de ben aviat esdevé un dels elements més representatius del món contemporani. […]

La nouvinguda, ingènua, gens elitista i encara fràgil pantalla titil·lant des de bon principi declara unes explícites relacions de vassallatge amb tots els llenguatges artístics. Unes relacions més o menys tenses i que són blasmades de parasitàries per part de moltes veus de l’establishment, que contemplen amb prejudicis i astorament com aquesta nova forma d’oci industrial, el circensem de l’era tecnològica, totalment mancada d’aura artística (amb la vènia de Benjamin) segons que estima la majoria, està esdevenint hegemònica en el procés imparable de l’assentament de la cultura de masses, cada vegada de factura més visual gràcies a la reproducció tècnica de la imatge. […]

 

El gabinet del Dr Caligari

 

El meu estudi té per objecte el cinema mut dels anys vint, això és, l’època daurada dels silent days. Atès que aquest sistema semiòtic avui ens comença a quedar ja molt lluny, convé posar en relleu que qualsevol acostament a les relacions dialògiques que estableixen la literatura i la pantalla durant aquells anys ha de tenir en compte la singularitat i els canvis que experimenta la indústria cinematogràfica del moment amb tota la seva complexitat. Aquesta especificitat del cinema mut, que per uns decennis deroga el càstig bíblic de Babel, proporciona al món lletrat una sintaxi i un univers referencial i ficcional específics, molt diferents dels que s’articularan a partir de l’adveniment revolucionari del sonor. Així doncs, aquesta especificitat de la pantalla silent legitima que el llibre no només tingui en compte exclusivament les cintes mudes, sinó també que delimiti cronològicament el període de les obres estudiades: des de la primera acreditació artística del cinema per part d’Alexandre Plana el 1920[1] fins a ben poc després de l’arribada del sonor a Catalunya, això és, fins a principi dels anys trenta del segle XX. Curt: l’objectiu és demostrar que, en ple desmantellament del Noucentisme, just quan el cinema corona una evolució artística extraordinària, la pantalla brinda unes perspectives de renovació inèdites per a uns homes tipogràfics cada vegada més seduïts per les pel·lícules, especialment per les produccions de Hollywood,[2] en les quals s’emmirallen per a manllevar-ne fórmules narratives i expositives que envigoreixin, sobretot, la novel·la catalana, que malda per a reinventar-se i guanyar lectors.

 

Charles Chaplin

 

Aquest llibre és, fonamentalment, un exercici de lectura atenta de prosa i de narrativa cinematogràfiques. Hi analitzo detalladament una selecció d’obres d’Alexandre Plana, Josep Pla, Carles Soldevila i Francesc Trabal. En la interpretació miro de demostrar que llur modernitat resideix en l’ascendent cinematogràfic de la seva base estètica que, en determinats textos, entronca amb operacions intertextuals que impliquen alguns cineastes i escriptors destacats de la contemporaneïtat literària europea, com ara James Joyce i Jean Cocteau.

Les obres estudiades són les següents: A l’ombra de Santa Maria del Mar (1923) i El mirall imaginari (1925), d’Alexandre Plana; peces narratives del primeríssim Josep Pla i els volums Coses vistes (1925), Rússia (1925), Llanterna màgica (1926), Relacions (1927) i Cartes de lluny (1928); Fanny (1929), de Carles Soldevila; i L’home que es va perdre (1929) i Quo vadis, Sànchez? (1931), de Francesc Trabal. Quant a Pla, Soldevila i Trabal, abans d’abordar la interpretació de les obres faig un breu esbós del seu pensament cinematogràfic, atès que proporciona interessants claus de lectura. Per contra, no reporto les idees teòriques sobre la pantalla de Plana; si bé el seu discurs d’acreditació artística de la pantalla de l’any 1920 constitueix l’aportació més important del decenni en aquest sentit, no en dono compte perquè ja ho he fet en un altre treball.

 

Agraïm a Publicacions de l’Abadia de Montserrat que ens hagi donat permís per reproduir uns breus fragments de la introducció del llibre de Teresa Iribarren i Donadeu, Literatura catalana i cinema mut (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012).


[1] Iribarren i Donadeu, Teresa (2011) «El primer discurs català d’acreditació artística del cinema. Alexandre Plana i la campanya cinematogràfica de La Publicidad (1920)», Els Marges, 95, p. 20-49.

Etiquetes:

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Quina plaent troballa aquest magnífic treball que ens obre els ulls i ens proposa reflexionar sobre la gran importància i influència que, l’aparició d’aquest flamant i revolucionari nou art -el setè-, sovint interpretat només com a entreteniment simple i superficial, havia de tenir en tots i cadascun dels àmbits de la societat, especialment els culturals.
    Ara toca devorar-ne les 360 pàgines …amb calma i assaborint-les. 😉
    Teresa, enhorabona!!!