Lita Cabellut: “Pinto el dolor dignament, perquè la dignitat ens salvarà”

6.10.2017

S’ha posat molts cops sobre la taula el debat sobre si d’un artista el que interessa és la seva obra o la seva persona. El dubte sorgeix, principalment, quan l’artista ha fet quelcom immoral. És aleshores quan el judici cap als seus actes passa per sobre del judici cap a la seva obra. En canvi, quan un artista té una actitud exemplar, s’acostuma a destacar la seva persona sense caure en el dilema que expliquem. L’obra queda enaltida per una mena d’aura mística que ressalta l’exemple de superació que hi ha darrere l’art que veiem. Aquesta aura dota l’artista d’un reconeixement especial, del qual se’n pot aprofitar… o no.

Lita Cabellut, el 2013 a la Fundació Vila Casas | Foto: Natàlia Arcos / ACN

La Fundació Vila Casas exposa fins al 27 de maig del 2018 una retrospectiva de Lita Cabellut (Sariñena, 1961), artista gitana que ha tingut un rerefons dur. Avui en dia, Cabellut és la pintora espanyola més cotitzada del món. La seva fama va esclatar quan entre el 2014 i el 2015, el seu nom va aparèixer en el lloc número 333 de la llista Artprice, la principal base de dades del mercat de subhastes. “Aparèixer en una llista és ridícul, és marketing”, diu ella; “Si l’art es preocupés pels números, hi hauria molt poc art al món”. Però la veritat és que gràcies a aquest reconeixement, té la sort de poder dir en veu alta si vol que parlem de la seva vida o si vol que ens centrem només en la seva obra.

“La Lita té més coses a explicar a part de la seva infància”, diu ella mateixa, parlant en tercera persona; “La Lita ara té un status en el món de l’art; ara és dona i és pintora”. Així doncs, pot triar treure partit de la seva història personal, però decideix no fer-ho. És per això que en aquest article no llegireu res sobre la seva vida. Aquí parlarem d’art. De fet, el diàleg sobre l’obra de Cabellut ha començat fa relativament poc, com ella mateixa explica. I ara la Fundació Vila Casas crea l’oportunitat perfecta per fer-ho a casa nostra.

L’exposició en qüestió es titula Retrospective i mostra 70 peces creades des del 2008 fins ara. És tota una efemèride, perquè l’artista ha exposat molt poc a Catalunya. De fet, la primera vegada significativa que ho va fer va ser el 2013 a la mateixa Fundació. La seva amistat amb el fundador de la institució, Antoni Vila Casas, de vuitanta-set anys, és la que l’ha portat a tornar a exposar aquí. A Espanya encara no s’ha exposat mai, tot i que aquest 2017 exposarà a La Coruña.

Lita Cabellut és l’artista espanyola més important del moment | Foto: Lita Cabellut

Explica l’artista que ser un número en una llista no li treu dubtes davant del llenç, i que la seva major por és quedar-se estancada en una fórmula artística concreta. Aquests llenços, la Fundació Vila Casas els exposa de forma cronològica, fet que Cabellut volia aprofitar per veure la seva evolució. “Al meu cap, pensava que havia fet un canvi enorme, diu, “però m’he adonat que el més important ja era allà, que el 2008 ja tenia un llenguatge propi”.

A les primeres obres, que ocupen les sales de dalt de l’Espai Volart, Lita creu que hi ha “múscul”; i a l’espai expositiu de baix, que s’ha ampliat i s’estrena ara, Lita creu que hi ha “pell”. Això és degut al fet que l’artista sempre ha buscat entrar fins al racó més profund de l’ésser. Al principi va decidir fer-ho traspassant la pell i experimentant amb la deformació dels músculs. Més endavant, va avançar un pas més i va començar a centrar-se en la pell, pintant cossos despullats. Finalment, mostra cossos vestits.

El recorregut per l’exposició és aquest: múscul, cos i roba. Només hi interfereixen, entremig, algunes peces que mostren flors, una gran passió de Cabellut: “A casa meva hi pot faltar menjar, però sempre hi haurà flors”. A través d’aquestes referències físiques, l’artista va més enllà: els seus quadres traspuen profunditat. De fet, ella mateixa diu que l’art és ètica i és filosofia, i que fa referència a sentiments molt bells i alhora molt tèrbols.

La complexitat dels sentiments és sempre present en la seva obra, però destaca especialment a la sèrie Dried tear (2013-15), on Cabellut va voler reflexionar sobre les sensacions amb què conviu una dona després d’haver patit menyspreus o maltractament. Les dones que retrata, tot i que ofeses, segueixen amb el cap alt: “Jo no pinto el dolor derrotat, pinto el dolor portat dignament, perquè la dignitat és el que ens salvarà”, declara l’artista.

Lita Cabellut ha qualificat aquesta exposició de “quasi literària, perquè et va portant capítol per capítol”, i és veritat. A mesura que avances per les sales, tens la sensació que vas desbloquejant reptes. Primer aprenem que el múscul és expressiu i vulnerable. Després veiem cares de pell aparentment perfecta, però gràcies al que hem après anteriorment, sabem que darrere d’això hi ha un múscul que va deformant-se amb les experiències viscudes amb el pas dels anys. Per tant, darrere aquell cos bonic hi ha una veritat tràgica profunda, que s’entreveurà fins i tot al final de la mostra, quan el cos bonic s’intenti tapar amb roba.

En les obres de Cabellut, els cossos parlen. Vénen acompanyats d’uns colors sovint llampants, però dels quals sempre destaca el negre; i d’un efecte craquejat que dóna la sensació que els quadres s’hagin creat fa centenars d’anys, tot i ser extremadament modernes.

D’alguna forma, Lita sempre ens fa tornar al passat, a les profunditats del que som. Aquest fet no és estrany, tenint en compte que l’artista és una gran coneixedora dels clàssics dels museus espanyols i holandesos, segons explica Giralt-Miracle, autor del text El bell i el sinistre: confrontacions dialèctiques, que introdueix el catàleg de la mostra. Lita Cabellut es confessa enamorada de Goya, de Velázquez, de Ribera i de Rembrandt, i això fa que en la seva obra es respiri un classicisme adaptat a la nostra època.

Cabellut utilitza una variació contemporània de la tècnica del fresc i una paleta de colors molt comunicativa. El mateix Giralt-Miracle explica que la seva producció és difícil de qualificar tècnicament, perquè “no renuncia ni a la lletjor ni al kitsch, però és personal i contundent, com ella mateixa”. Algun cop, a Lita Cabellut se li ha quedat petit el quadre, i s’ha llançat a fer grans escultures o fins i tot escenaris per a Òperes, com és el cas de la seva col·laboració amb Carles Padrissa, de la Fura dels Baus, amb qui va col·laborar per crear un Rossini inèdit, i amb qui ens tornarà a sorprendre el 2019 a Munic.

Lita Cabellut creu que l’art l’ajuda a ser millor persona i a tenir una visió àmplia del món, i així ho demostra la seva producció. L’artista és molt prolífica, i no podria ser d’una altra manera, perquè com diu ella, “per entregar-te del tot a la teva passió, has de ser compulsiu”. Si el món exigeix bellesa, Cabellut n’hi dóna, però recordant-li constantment que més enllà de la superfície som, sobretot, éssers complexos.