Lisette Orozco o la justícia familiar

7.11.2017

El pacto de Adriana és un documental autobiogràfic que aborda amb una gran honestedat la repressió de la dictadura de Pinochet. El llargmetratge de Lisette Orozco inaugura el festival Memorimage de Reus avalat per dos premis importants: el Peace Film Award (2017) del Festival de Cinema de Berlín, on es va estrenar i el Premi especial del jurat del Festival Internacional de Cine de Guadalajara.

La tieta Adriana saluda a la càmera envoltada de militars

El pacto de Adriana és un retrat patètic d’una exagent de la policia secreta xilena, la famosa i temuda DINA, responsable de torturar comunistes i còmplice de la desaparició d’opositors durant la dictadura de Pinochet. A diferència d’altres reportatges de caire més estrictament periodístic, realitzats des del rigor de la investigació històrica, aquí entrem a les entranyes de la família d’una agent de la secreta.

En aquesta obra del nou cinema polític xilè, assistim a la construcció/destrucció d’un mite, la tia Chany (Adriana), que havia estat un ídol per a la directora Lisette Orozco (Santiago de Chile, 1987). La cinta s’obre amb tot d’imatges antigues de pobra qualitat de celebracions familiars, en què la tieta Adriana apareix envoltada de tots els seus nebots, molts d’ells amb la cara pixelada perquè han demanat de no ser identificats com a familiars d’una criminal.

La tia Adriana havia estat un personatge admirat per la família de Lisette, que va trigar vint anys a descobrir que la seva parenta havia treballat de jove a la policia secreta de Pinochet. Se’n va assabentar el dia que la seva tieta, resident a Austràlia, va ser detinguda en un dels seus viatges a Xile, un país que no va trigar a passar comptes amb la repressió militar després de la mort del dictador. Mentre s’enfrontava a un procés judicial, acusada d’assassinar un important dirigent comunista, Adriana va sortir sigil·losament del país per tornar a Austràlia, on encara resideix pendent d’extradició. La tieta de Lisette viu constantment assetjada per l’escrache de xilens residents a Austràlia que reclamen l’acció de la justícia.

La directora cus les seves converses amb la tia Chany abans i després de la seva fugida, alternant trobades presencials amb altres virtuals via skype. Orozco també introdueix el testimoni de la seva besàvia i de la seva àvia, germana gran d’Adriana, que amb les seves justificacions arriben a  humanitzar el personatge de tieta. El fet que l’àvia pateixi una demència incipient reforça la idea que l’amnèsia finalment pot ser un recurs que la família té a mà per absoldre un comportament inacceptable. Com afrontar l’horrror d’un passat col·lectiu quan aflora en les entranyes de la pròpia família? El pacto de Adriana pretén demostrar que la justícia familiar no ha de passar necessàriament per l’oblit ni la impunitat.

El pacto de Adriana és un títol polisèmic, que podem interpretar de maneres diferents. D’una banda fa referència al pacte que la tieta Adriana fa amb la seva neboda, pel qual es compromet a explicar-li la seva vida, un relat que deembocarà a la veritat sobre el seu passat a la policia secreta. Mentre assistim a l’entrevista/confessió de la tieta, que Orozco enregistra durant cinc anys amb l’esperança de poder reconciliar-se amb la imatge que en tenia, ens adonem que Adriana en realitat té un altre pacte, el pacte de silenci en què s’ha encastellat i que la porten a negar qualsevol vinculació directa o coneixement de les pràctiques de tortura i extermini de la DINA. En la seva òpera prima, la directora ens ofereix un retrat patètic i demolidor d’un personatge empresonat en el seu propi negacionisme i que ella ja només pot estimar si no és a través de l’amor incondicional que la seva àvia encara sent per la tia Adriana.

Lisette s’acomiada de la seva tieta en una escena final, en què reconeix que la relació amb Adriana ja no pot anar més enllà. Hi ha en aquest punt final un esgotament que la porta a abandonar la tieta. No la pot entregar a la justícia, però sí que la deixa en mans de l’espectador perquè en faci el seu propi judici. L’escena final també traspua un cert remordiment de la directora com a artista, aquella recança que sentia Truman Capote després d’haver tret tot el suc dels assassins que ell havia convertit en personatges literaris a A sang freda. No podem portar la justícia familiar fins al final sense pagar-ne, també nosaltres, un preu.

 

Etiquetes: