Lied de km 0

22.11.2018

Una manera de passar millor un tràngol és concentrar-se en un projecte que il·lusioni. Això és el que va fer el tenor Jordi Mas durant una època de problemes laborals, va endegar el que avui és La fàbrica de lied. Parlem del 2010, quan el projecte va començar amb dos concerts; aquesta temporada, el 2018, han programat un cicle de nou concerts.

Jordi Mas i Marta Picas

Jordi Mas i Núria Picas

La fàbrica de lied (el nom s’inspira en la Tanzfabrik de Berlin) porta la cançó, el lied en el sentit més ampli, a pobles petits on els concerts no són habituals; pobles sobretot de l’entorn del Montseny, no debades el Jordi Mas és fill de Breda. El lied implica proximitat gairebé per definició, i si els veïns d’aquestes localitats no ho tenen fàcil per desplaçar-se allà on es programa habitualment, és el lied qui s’acosta als veïns. Als veïns, a les botigues o als ajuntaments, perquè, parlant de proximitat, cal sumar complicitats i esforços per tirar endavant. També són de proximitat els intèrprets, músics catalans que en moltes ocasions debuten als seus pobles amb aquests recitals.

La sala de concerts pot ser un teatre, una sala d’un museu o una capella, i així us podeu trobar que un vespre plujós de tardor heu de travessar un petit cementiri per arribar al lloc on sonarà la música (el públic que va assistir dissabte al recital a La Doma ho explicava fascinat). Perquè cal dir que els concerts d’aquest cicle són de tardor-hivern, d’arbres amb fulles que van canviant de color fins acabar amb les branques nues. Cap problema; aquest any els aficionats al lied ens hem mullat força, a muntanya i a ciutat, i ho hem entomat amb esportivitat perquè “la pluja fa pel lied”, i quan arribi el gener i faci fred apel·larem a l’esperit de Winterreise.

Els concerts de La fàbrica de lied no acostumen a respondre al format habitual dels recitals; hi sol haver un ingredient extern que interactua amb les obres que s’hi interpretaran. Per exemple, La rosa als llavis de Toldrà i Salvat-Papasseit combina amb un tast d’aromes i perfums; un llibre sobre la pianista Rosa Sabater sens dubte inspira molta música; l’Alfred Rodríguez Picó ens pot parlar sobre les tempestes que descarreguen a lieder ben coneguts i el Martí Boada sobre els arbres que han inspirat tants de versos. Aquí i allà, s’hi pot sentir música de Schubert i Schumann, però també les cançons que cantaven els obrers de les papereres de la zona. I si acompanyant una peça brama una criatura, el conductor del concert diu que no passa res i el públic l’aplaudeix; qualsevol pot veure’s de manera totalment improvisada al damunt de l’escenari (en dono fe) i no sembla que destorbi gaire una interpretació elàstica de la puntualitat.

Penso que ja us haureu fet una idea del que són els concerts de La fàbrica de lied, però ho il·lustraré millor amb un exemple concret: el concert de diumenge al teatre de la Llar de jubilats d’Arbúcies. En aquest cas l’ingredient extern entorn del qual girava la música era la corredora de muntanya Núria Picas, que va tenir el seu primer contacte amb el lied aquell dia. Ella ens va explicar algunes de les seves experiències al llarg de tantes curses i les intèrprets ens van oferir un seguit de cançons entremig dels seus comentaris. Tot plegat, amb algun detall escenogràfic: l’espectacle va començar amb May it be, una cançó d’Enya triada per Núria Picas, amb el teatre il·luminat només per les llanternes frontals que portaven les cantants.

La familiaritat i la informalitat (en el bon sentit de la paraula) amb què tot es va desenvolupar no estan renyades amb el rigor amb què es va plantejar el recital. Pel que fa als lieder, la soprano Elena Mateo, sempre elegant i comunicativa, i la pianista Viviana Salisi, molt persuasiva amb un piano que va donar certs senyals de fatiga, van combinar obres més conegudes com Über allen Gipfeln ist Ruh, de Franz Liszt, September, de Richard Strauss o Abril, d’Eduard Toldrà, amb d’altres d’autors tan poc interpretats com Déodac de Séverac o Ildebrando Pizzetti, de qui vam sentir À l’aube dans la montagne i I pastori. Per la seva banda, el cor de dones Lutiana, dirigit per Quim Riumalló, va interpretar a més de la cançó d’entrada Lift thine eyes to the mountains, un fragment de l’oratori Elijah de Felix Mendelssohn; O fons Bandusiae, de Reynaldo Hahn juntament amb Mateo i Salisi i va tancar el recital amb la cançó popular Muntanyes del Canigó, mostrant la seva versatilitat i un so ben empastat. Totes les peces triades transmetien les experiències d’altres caminants, que, com la Núria Picas, havien gaudit i patit la muntanya. Una, a més, va despertar altres records: els versos d’Aquarel·la del Montseny, de Toldrà, són de Mossèn Pere Ribot, que moltes persones del públic havien conegut. Un exemple més de música de proximitat.

Aquest any, La fàbrica de lied ha crescut, tant pel que fa a l’equip que hi treballa com al nombre de concerts. Estem a mitja temporada i encara en queden quatre, el primer dels quals diumenge 25 a Breda; feu un cop d’ull a la programació [http://www.lafabricadelied.cat/esdeveniments/], trieu i remeneu. Si penseu anar-hi en família, pareu atenció al programa caLORCAlor, que presenta les Canciones para niños de Xavier Montsalvatge amb poemes de Federico García Lorca en format circense.

Això pel que fa al present. I el futur? A curt i mig termini, continuar creixent; més concerts, més pobles, més auditoris, més difusió, més xarxa, més col·laboracions… I una idea boja o no tan boja: amb la mirada posada al Mercat de Música Viva de Vic, perquè no una fira de lied?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. És una sort immensa poder tenir tan a prop aquest art musical, gaudir de cantants i músics de primera, d’un entorn magnífic, i d’uns col·laboradors excepcionals. Una combinació que m’encanta. Gràcies a La fàbrica de lied, gràcies Jordi. Que el teu entusiasme i la teva perseverança no defalleixin mai. Visca la cultura!