L’humor industrial de Barcelona

13.04.2015

Aquest cap de setmana Olot ha viscut la segona edició del festival MOT, que enguany està dedicat a les ciutats. Un dels col·loquis més divertits ha estat, sense dubte, el que va reunir Eduardo Mendoza i Sergi Pàmies. Dos autors molt diferents però amb un humor molt afí que els va fer congeniar de seguida. Tots dos van fer un gran esforç per no parlar del Barça. No se’n van sortir del tot, però la moderadora, Marina Espasa, els va saber reconduir en tot moment.

Marina Espasa conversa amb Eduardo Mendoza i Sergi Pàmies al Festival MOT | Foto Martí Albesa

Marina Espasa conversa amb Eduardo Mendoza i Sergi Pàmies al Festival MOT | Foto Martí Albesa

 

La ciutat i el riu

“L’estructura de les ciutats s’assembla molt al fet d’escriure novel·les”, va dir Sergi Pàmies només començar. A partir d’aquí es podrien establir menes de ciutats i maneres d’escriure. I Barcelona, encara que no tingui riu, seria de primera divisió, segons l’autor de La gran novel·la sobre Barcelona. “Hi ha ciutats, com París, Praga o Girona, que les travessa un riu pel mig. El riu dóna prestigi. A Barcelona, en canvi, els rius que tenim marquen els límits però no surten gairebé mai”, va dir Pàmies. Javier Pérez Andújar explica a ciutat des de l’altra banda del riu, però el riu en si mateix no és un tema. “Barcelona va de mar a muntanya: una meitat de la ciutat se l’ha menjada el mar i l’altra, els senglars”, va rematar Pàmies.

“Barcelona és una ciutat que hem hagut de descobrir”, va continuar Eduardo Mendoza. “Els rius els vam descobrir a partir dels Jocs Olímpics, quan van fer les rondes, perquè abans eren dues clavegueres. De sobte ens vam adonar que podies anar en sentit Besòs o en sentit Llobregat. París és una ciutat tan coneguda, tan feta. Barcelona, en canvi, ens l’hem hagut d’inventar els barcelonins i l’hem anat descobrint amb els anys. Sovint ens queixem que és massa turística, però si mires enrere i veus com era als anys 50, per exemple, Barcelona era una ciutat horrorosa”, va dir Mendoza.

Segons l’autor de La ciudad de los prodigios, Barcelona és una ciutat en construcció. Hi ha ciutats que durant segles no són res més ni tenen res a dir fins que arriba un moment que es transformen, de cop i per factors estranyíssims cobren un interès inesperat. “Els vols low cost ens permeten viatjar a ciutats ben estranyes. Apareix un turisme que demana ciutats i Barcelona té uns característiques involuntàries que la fan interessant com a experiment humà i urbanístic, més interessant que ciutats més potents des del punt de vista econòmic o polític”.

 

Eduardo Mendoza al Festival MOT | Foto Martí Albesa

Eduardo Mendoza al Festival MOT | Foto Martí Albesa

Escriure sobre Barcelona

“Hi ha molts autors que ja han escrit sobre Barcelona i , en canvi, sembla que no hi hagi respecte per la tradició pròpia d’escriure sobre la nostra ciutat”, va dir Pàmies. “Quan comences a rascar t’adones que els que han escrit sobre Barcelona no són precisament mindundis, començant per Cervantes. Et trobes en la trena de dues cultures (la catalana i la castellana) i aquest és un tret que forma part de la fascinació que se sent per Barcelona, un valor afegit.”

Per Mendoza, escriure sobre Barcelona té un component d’imaginació, i un altre que l’obliga a sortir al carrer i tocar físicament les cantonades: “Barcelona té un gran relat, tant la visió que s’ha fet des de fora com la que ens ha vingut des de dins, però s’hauria de fer una posada al dia. Hi ha una Barcelona moderna, d’avui, que s’ha d’anar descobrint i se n’ha d’anar fent el relat”.

Segons Pàmies, la dificultat a l’hora de parlar de Barcelona són els referents. El grau de dificultat dependrà de si escrius sobre el passat o el present. “Es podria fer una novel·la sobre la relació carnal entre la dama del paraigües i el goril·la blanc, dos referents importantíssims de Barcelona. I segur que diverses generacions de barcelonins tindrien dificultats per comprendre aquests referents”, va dir Pàmies.

Sobre la comprensió lectora, Mendoza va apuntar una anècota molt bona: “A La ciudad de los prodigios hi ha una escena en què una dona barbuda entra al despatx de l’alcalde de Barcelona. És un episodi fruit de la imaginació, però vaig rebre la carta d’un lector que m’assegurava que m’havia equivocat, que el seu pare havia treballat a l’ajuntament i era un dels pocs homes que havia presenciat aquella escena que jo recreava, amb inexactituds, a La ciudad de los prodigios. Li vaig haver de dir que no em podia haver equivocat perquè m’ho havia inventat”.

 

La ciutat de l’humor industrial

Segons Mendoza, cada ciutat té un tarannà literari: “I mai no saps del tot si els autors han forjat la imatge d’una ciutat o si és la ciutat la que els ha determinat. La Barcelona moderna és una Barcelona de jeje, de comèdia i de bon rotllo, que és la que agrada als turistes. I tota la literatura moderna que s’ha fet a Barcelona, fins i tot la més desolada, sempre té aquest punt català irònic. Hem construït una ciutat basada en la ironia, o potser és la ironia que ens ha fet”.

Pàmies hi va estar d’acord, però va dir que l’humor no és una cosa d’ara, a Vida privada de Sagarra, una novel·la amb molt drama, sempre hi ha espurnes d’humor. “La gràcia és trobar l’equilibri entre no prendre’s massa seriosament i alhora que no et prenguin per un graciós”, va dir Pàmies.

Sergi Pàmies al Festival MOT | Foto Martí Albesa

Sergi Pàmies al Festival MOT | Foto Martí Albesa

“Madrid, en canvi, és una ciutat literàriament rica però és molt tràgica”, va afegir Mendoza. “Penseu en Galdós, Baroja, etc… Les coses que hi passen són molt dramàtiques. Barcelona és i ha estat una ciutat violenta, pero no és tan trista com el cas de Madrid”.

“I ara hem descobert la Barcelona del 1714”, va dir Pàmies. “Podria haver estat una opeació de propaganda, però almenys ja ens ha deixat Victus. Només per això ja haurà valgut la pena… I a Victus hi ha molt d’humor… El problema és que l’humor s’ha industrialitzat, s’ha mecanitzat. Ara, com a lector, no hi ha res que desitgi més que poder llegir alguna cosa que no pretengui fer riure. La gràcia de la ironia és que fas tot el possible perquè no se’t noti que o parles seriosament. Ens hem de resisitir a caure en l’humor prefabricat, però veig que molts autors joves no saben resistir la temptació de fer-se els graciosos”.

Marina Espasa va tancar l’acte llegint un fragment molt oportú de La ciudad de los prodigios, en què Mendoza descriu un senyor d’Olot que es presenta amb un halo rutilant a l’Ajuntament de Barcelona: “Estaba convencido de que Barcelona tenía que concebir y llevar a término su propio plan, sin caer en la imitación. Un día, cuando acababa de comulgar, tuvo esta visión: estaba sentado en el sillón de alcalde, en su despacho, y entraba un macero a anunciarle una visita. El alcalde se preguntaba si sería un vocal, un delegado. Dice ser, interrumpió el macero las conjeturas, un caballero de Olot. Sin más entró el visitante y salió el macero. El alcalde quedó sobrecogido. El visitante despedía rayos y un halo de luz lo circundaba. El alcalde advirtió con extrañeza que la piel del visitante era plateada, como si la llevara embadurnada de tintura de plata. También la túnica tenía un reflejo mate, como si todo en el visitante estuviera hecho de una aleación sobrenatural. El alcalde se guardó mucho de pedir una explicación al respecto; preguntó solamente a qué se debía semejante honor.”