L’hora de les noves generacions

28.06.2018

A l’Atlàntida Film Fest d’enguany –que, com en edicions anteriors, té per tema «Europa»–, s’ofereix una programació dividida en diversos blocs temàtics. Generacions presents aplega un conjunt de pel·lícules que reflexionen sobre la realitat europea des d’un punt de vista generacional, que és el mateix que dir que són pel·lícules que no poden més que optar a definir la generació que proposen. Si el nom de la categoria ha estat pensat en plural és perquè, en principi, ara més que mai és impossible singularitzar una generació del present. Dit d’una altra manera, la coexistència de grups socials amb codis morals i estètics radicalment diversos dificulta enormement la possibilitat de parlar de generació en sentit canònic. És en aquesta impossibilitat on sorgeix el plural generacions, i és –no ho oblidem– gràcies a les característiques del context europeu que les diferències proliferen; però, en l’interior d’aquesta varietat, també hi trobem jerarquies, formes que, per una qüestió de majoria, imposen la seva hegemonia en detriment d’altres que queden enfosquides.

Imatges de ‘Yo la busco’, de Sara Gutiérrez Galve

D’una cosa semblant parla Yo la busco (2018), l’òpera prima de Sara Gutiérrez Galve, l’última de les directores que, seguint l’exemple de Les amigues de l’Àgata (2015) i Júlia Ist (2017), està contribuint a elevar la indústria cinematogràfica del país. Al film –que explica, durant el periple d’una nit, la crisi de joventut que pateix en Max quan la seva amiga i companya de pis li anuncia que se’n va a viure amb el seu xicot–, se’ns presenta el retrat d’una joventut de valors postmoderns on les relacions romàntiques i d’amistat s’escampen en direccions que apunten al cantó oposat del tradicionalisme. D’una vitalitat que defuig les etiquetes, la relació entre en Max i l’Emma és inqüestionablement fraternal, però també té un component romàntic que no pot sortejar-se i que acaba sent, en definitiva, el que desencadena el drama. La pretesa relació oberta que ambdós tenen, tan esquiva a categoritzacions, trontolla quan en Max és abandonat. «Se me fue la chica», diu en un moment de la pel·lícula, fent semblar, a priori, que tota l’estructura emocional d’en Max cau per terra a l’adonar-se’n que l’Emma se’n va. En realitat, però, es podria pensar que més que l’abandonament d’una noia el que l’abandona és la convicció en una idiosincràsia que determina el seu mode de vida. Perquè quan l’Emma li confessa a en Max que se’n va viure amb el seu xicot no està sinó interpel·lant la seva consciència, fent-li veure que el seu idil·li és merament transitori o estrictament lligat a l’edat de la joventut, que, com totes les coses, també té una fi. Quan li confessa que se’n va, l’Emma li està dient a en Max que s’ha decidit per la vida adulta, que ja no queda temps pels jocs de joventut, que s’ha deixat modelar per les jerarquies a què al·ludíem al principi.

La crisi d’en Max el porta, com hem dit, a deambular a la nit barcelonina. Un misteriós quadern de dibuixos que es troba al carrer el posa en marxa: de bar en bar, de copa en copa, se’n va a la recerca de la seva propietària. El recorregut que l’espectador veu a pantalla és deliciós: un seguit d’entrades i sortides de personatges singulars que donen al particular road trip del protagonista una mostra de la rica diversitat de la ciutat i que, en última instància, vénen a suggerir que el passeig nocturn d’en Max és una forma de resistència, un intent obstinat de mantenir-se fidel als valors dels quals sent que l’Emma l’intenta allunyar. Tota la nit és en  mateixa una constel·lació de moments que es consumeixen com estels fugaços, sense més vocació que la de subratllar l’espontaneïtat i la preponderància del present, i, al final, quan en Max acaba trobant la propietària del quadern –moment en què sabem de sobres que el que busca no és altra cosa que una resposta a les preguntes que ha precipitat el recent canvi en la seva vida–, acabem descobrint una reticència a donar-se per vençut, una mena d’actitud que pretén perseverar en la recerca d’allò que es busca i que, d’alguna manera, du intrínsec el romanticisme del fet irrealitzable –motiu que domina, d’altra banda, l’ànima de la joventut, generalment contrària al sec realisme que progressivament s’acaba adoptant en la maduresa i que queda representat en el personatge de l’Emma.

El resultat que s’observa en pantalla és un exercici de cinema de qualitat on la llibertat que domina la imatge deixa entreveure moments de molta veritat. La perícia de la directora, plenament conscient de la necessitat d’adaptar la càmera a la realitat filmada –es percep, al llarg del film, un cert marge d’improvisació en els actors i en el mateix guió–, aconsegueix generar una gran empatia cap al protagonista, que, tot i formar part d’un mapa social poc convencional, acaba encarnant quelcom identificable per a tothom. En essència, tan escorat als marges socials com es vulgui, en Max es mou per les mateixes passions que la pràctica totalitat del jovent: una por a la maduresa pel que de destrucció de les coses implica, una exageració dels problemes propis –que mai són tan greus com un els desitja– i, a la fi, un optimisme fundat sobre el temps que encara queda al davant. L’encert de la pel·lícula, però, és el de no prendre’s el drama massa seriosament, cosa que l’espectador agrairà. Si la directora ha creat una bona pel·lícula i ha aconseguit captar una determinada essència de la joventut és per la falta de complexos a l’hora d’abordar la realitat en els seus elements més ridículs i imprimir-li a la pel·lícula, per tant, un to subtil de comèdia.

En definitiva, siguin quines siguin les generacions presents, no podem més que aplaudir davant de propostes cinematogràfiques que, com Yo la busco, semblen tenir consciència de la lleugeresa dels problemes implícits a un context polític i social privilegiat –l’europeu– i es plantegen a si mateixes amb una senzillesa honesta que, al final, acaba sent d’una profunditat notable. Hi ha més veritat en una sola seqüència d’aquesta pel·lícula –que no aspira a la grandesa– que en qualsevol altra que es presenti amb una mínima pretensió de transcendència. Benvinguda sigui la nova generació de joves cineastes. Calen més propostes com la de Gutiérrez Galve. Vegin-la a Filmin: els donarà motius per recuperar la fe en el cinema i en els joves –o, en el cas que no l’hagin perdut mai, per reafirmar-la. En últim terme, els servirà per conèixer una mica més de la complexitat de la realitat europea, especialment la d’aquells joves que són fills directes de la postmodernitat. En qualsevol cas, no se la perdin. Arriben nous aires al panorama cinematogràfic del país i caldria que, entre tots, els donéssim el tracte que mereixen.

Si sou lectors de Núvol, podeu seguir l’Atlàntida Film Fest aprofitant aquesta promoció d’un mes gratis a Filmin.cat fent clic aquí.