L’home que llegia Miquel Strogoff

6.08.2018

L’home que llegia Miquel Strogoff és l’últim llibre de Jaume Benavente. Un home i una obra literària: el títol ens planteja el contingut de la novel·la d’una manera molt explícita i evident, però la complexitat del llibre és tota una altra. Quina és la relació entre Abel Lamartí, el protagonista de l’obra, i Miquel Strogoff? Podríem pensar que es tracta d’una mena de relat metaliterari, reflexiu o analític, o d’una novel·la que s’inspira en una altra, però entre les pàgines denses i profundes de Benavente no hi trobem res d’això.

Jaume Benavente

Entre ells s’estableix una relació d’inclusió, Miquel Srogoff és molt més que un recurs literari, és una peça clau en l’experiència vital d’Abel, un element que conforma el seu món, separant d’aquesta manera les barreres entre realitat i ficció. El contacte amb la ficció influeix en les vides de la mateixa manera que ho fan els esdeveniments que hi tenen lloc, els paisatges que les acompanyen o les altres vides que es creuen, de manera indiferent i orgànica conviuen dues dimensions.

L’home que llegia Miquel Strogoff és una conformació de relats que conviuen, s’entrecreuen i d’altres que s’oposen. Relats que sorgeixen del més mínim detall, d’una imatge, d’un gest, per què en la narrativa de Benavente “qualsevol detall té importància”. En el llibre hi apareixen el que anomena veus menors, que contraposa a la gran història com la que representa Miquel Strogoff. L’autor dona veu a les vides petites les quals parteixen d’una relació íntima amb el seu entorn i el que el conforma, a diferència de la història en majúscules o les enciclopèdies que es refereixen als grans fets. El que seria un simple decorat per a la història, aquí esdevé una part imprescindible, és més, resulta l’origen del relat. Les paraules que encenten la novel·la ens revelen la necessitat del paisatge per a l’escriptor: “si veus el paisatge dins teu, tens el relat”, el paisatge és un element que s’integra en l’experiència existencial dels personatges i deixa de ser un afer exterior, quelcom objectiu, un espai geogràfic, no pas per passar a ser una pura expressió dels sentiments com en els romàntics, ni tampoc un element per a la contemplació.

La relació és més aviat de reciprocitat “el paisatge és dins meu i jo sóc dins seu”, no d’una manera metafòrica sinó com una construcció, en la que el paisatge passa a formar part del microcosmos que configura la vida dels personatges, per a cada un diferent, per a cada un particular. El paisatge és també allò que ens ancora, que ens connecta a la terra, com un braç, com una cama, de la mateixa manera apareix, recordant-nos que la nostra existència és física, com la del relat, que no neix d’idees vagues, de cavil·lacions insubstancials, sinó de relacions concretes, de detalls que desperten accions, de paraules que generen diàlegs, de fets que provoquen reaccions.

Els personatges formen part del paisatge en tant que forma part del relat; la funció del paisatge en aquesta novel·la és profunda i complexa, de la mateixa manera ho és la manera en què l’escriptor mira el món. Aquesta sensibilitat de l’autor per copsar els detalls i transmetre una relació singular amb el món a través dels personatges fa que el lector experimenti una necessitat de saber més sobre les vides que s’exposen, cap a on avancen, com si en qualsevol moment quelcom se’ns pogués revelar. Per això hi ha un altre factor que fa que la lectura no vulgui ser interrompuda: el misteri.

Darrere d’aquesta delicadesa i intensitat narrativa hi ha el misteri, el secret que sempre està latent. En alguns moments sembla que el misteri es converteix en una equació per a la qual hi ha una solució, en una història que trobarà el seu final, però l’autor no ens resol cap enigma, ni acaba amb la intriga que ha aconseguit generar, simplement reafirma el misteri com a quelcom intrínsec a la vida, com un motor, ja que “l’existència no és res sense misteri”. Allò que sembla dur-nos a algun lloc, acaba deixant-nos en el mateix punt inicial: un home de 54 anys que se sent perdut i no per això deixarà de buscar-se. En aquest sentit, el final del llibre és molt significatiu; “és el final, també l’inici”. Un nou viatge comença, noves incerteses i nous paisatges.

D’aquesta manera les vides que apareixen en el llibre es construeixen com a relat, un relat que viatja en totes direccions, passat, present i futur s’entrecreuen, el primer mai es deixa enrere, mentre que l’últim mai s’acompleix, una vida que avança, però no en un sentit progressiu, sinó cap a un destí en què només hi trobem una certesa: la mort. De fet, Abel és l’antítesi al model de progrés, d’una vida que avança feliçment, o més ben dit cap a un final feliç, a banda de les circumstàncies dramàtiques i fatalistes que acompanyen la seva existència, com la mort d’una mare, i, més endavant, la mort d’un fill, que estronquen tot intent de felicitat, Abel rebutja les arrels, escull la solitud i el seu camí mai segueix una línia recta. Tampoc podem dir que es tracta d’un personatge que no evoluciona, el seu viatjar constant també és emocional.

Mallorca, Riba-Roja, el barri d’Horta, Basilea, Londres, apareixen i desapareixen en el discurs narratiu, essent sempre presents com a part del periple vital d’Abel Lamartí i els personatges que s’anirà trobant, alguns fugitius com ell, la Lisie, i d’altres pertanyents a un microcosmos oposat, com el notari Josep Codina. En tots hi troba punts d’unió que fa que la seva companyia tingui sentit, malgrat les diferències. Uns mons plens de matisos però que no deixen de recordar-nos que la vida està feta de contraris: llum i foscor, moviment i quietud, frescor i pudor, fluid i estancat, interior i exterior, unió i distància, el ser i l’aparença. En el paisatge, en els pensaments i en els encontres amb altres personatges es posen en evidència aquestes oposicions que fan que ens qüestionem l’estat de les coses, i també, ens serveixen d’alguna manera per situar els diferents personatges i, potser, a nosaltres mateixos.

Una novel·la que traspassa la preeminència de l’argument i trenca amb les bases del relat entès d’una manera convencional, és més, no podem parlar d’un sol relat, sinó d’una multiplicitat de relats que penetren els uns en els altres, mons que convergeixen i divergeixen, però a la vegada són mons independents i particulars. Paisatges, persones, fets, vertebren múltiples relats que es troben i conviuen, s’interposen i s’oposen, en un temps que va endavant i enrere, on no és possible traçar una línia recta malgrat que el decurs de la vida avança a través d’un present que no podem evitar, com l’Ebre i l’Orne flueixen incansables, però no passa mai igual, sinó amb el pes del passat.