L’haiku a Catalunya

Diversos autors catalans, des de Salvat-Papasseit a Junoy, han cultivat l'haiku, forma pròpia de la poètica japonesa, en els seus escrits en català. Ara s'han aplegat nou estudis sobre aquesta miniatura verbal a 'L'haiku en llengua catalana.'

L’agost de 2008 vaig enllestir la versió al català, iniciada un grapat de mesos enrere, d’un singular assaig de Vicente Hayasobre l’haiku, un mer no-res inoblidablement significatiu, com va escriure Blyth, un altre expert en aquest camp de la poesia japonesa. Inoblidablement és la paraula clau. Perquè, tal com vaig anar aprenent a mesura que avançava en la traducció del treball del professor Haya, en la brevetat de l’haiku s’apleguen esclats de l’univers i aquestes fulguracions no s’obliden. Deixeble de Reiji Nagakawa, Vicente Haya sap japonès, s’ha interessat per l’haiku, l’ha estudiat a fons, i fins i tot l’ha repensat de dalt a baix en aquest assaig que es va publicar el 2009 amb el títol: Herba roja de tardor. Cent estances de l’haiku japonès (Pagès editors). Vaig tenir una oportunitat d’or, en dur a terme aquest treball, ja que em va permetre unir traducció, poesia i la meva estima per les cultures orientals.

L’interès de Vicente Hayaper la publicació en català d’aquest treball tenia el seu sentit, ja que l’haiku, aquesta forma breu, sintètica, pròpia de la poètica japonesa, ja fa més de cent anys que ha tingut i té encara a Catalunya una gran presència d’ençà que Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit ens en van oferir un tast, tot incorporant aquesta forma poètica a la literatura catalana, amb la qual hi ha afinitats, tal com jo ho veig.

Així, en el pròleg a l’edició d’Herba roja de tardor vaig escriure: “A la meva manera d’entendre, una de les característiques de la poesia catalana –tenint present les seves múltiples veus!- és una certa contenció emotiva i sobrietat formal, coses ambdues que ens acosten una mica a l’estètica i a l’esperit oriental de l’haiku”.

Aquest corrent d’empatia per l’esperit i l’estètica japonesa, d’altra banda força lligada a l’espiritualitat del zen, i que va dur, per exemple, a Carles Soldevila a traduir El llibre del te, d’Okakura Kakuzo, ha generat una ben nodrida nòmina de poetes que han conreat l’haiku de manera ben personal: a més de Junoy i Salvat-Papasseit, cal afegir-hi noms tan sobresortints com Màrius Torres, Carles Riba, Salvador Espriu, Agustí Bartra, Josep Palau i Fabre, Miquel Martí i Pol, Felícia Fuster, Joana Raspall, Feliu Formosa.

Nòmina que no ha parat de créixer en les files de les noves generacions, amb poetes de trajectòries consolidades com Dolors Miquel i Abraham Mohino, i altres noms que es van afegint a aquesta tradició sempre renovada, com Iban L. Llop, Jordi Vintró, Lluís Urpinell, Carme Morera, Nora Albert o Àngels Marzo, aquesta darrera guanyadora del premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot d’haikus en línia 2013, de la qual acabo de llegir Buscant Quios (Viena Edicions).

La literatura catalana també compta amb un bon esplet de sensibles anostradors d’haikus clàssics a la nostra llengua com Jordi Coca, Miquel Desclot, J.N. Santaeulàlia, Natàlia Barenys… Així mateix, estudiosos de prestigi com els professors Jordi Mas López o Enric Balaguer, ens han ofert sòlides publicacions, llibres de referència en aquest àmbit, al qual ara s’ha d’afegir la recent publicació: L’haiku en llengua catalana (Obrador Edèndum, 2014), que dóna continuïtat a la publicació d’un treball anterior, La tanka catalana (Obrador Edèndum, 2011), una altra forma de poètica breu importada del Japó.

A L’haiku en llengua catalana s’hi apleguen nou esplèndids estudis sobre aquesta sempre tan sorprenent miniatura verbal, modalitat d’arrel nipona practicada amb una gran creativitat per part dels nostres poetes. Signen els treballs: D.Sam Abrams, Mercè Altimir, Enric Balaguer, Sebastià Bonet, Denise Boyer, Rosa Delor, Miquel Desclot, Abraham Mohino i Francesc Parcerisas.

Els textos ara reunits en aquest volum de lectura recomanable tant per a entesos com per a profans que vulguin immergir-se en la transparència expressiva i la nuesa formal de l’haiku, són fruit de la jornada L’haiku en llengua catalana. Organitzada pel grup de recerca Inter-Àsia de la Universitat Autònoma de Barcelona, va tenir lloc a la seu de Casa Àsia el març de 2013. Jordi Mas López, coordinador d’aquella jornada, en el text d’introducció a la publicació dels treballs que integren el volum L’haiku en llengua catalana, apunta el veïnatge fecund que es dóna entre la poètica dels mestres clàssics japonesos i els poetes contemporanis de llengua catalana que l’han conreat i la conreen fins avui mateix, com es pot comprovar en aquests estudis de nova fornada.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació