L’habitació de Virginia Woolf

27.04.2014

La Seca-Espai Brossa va estrenar aquest divendres l’espectacle “Com elles”, amb dramatúrgia i direcció de Sebastià Portell i una selecció de poemes triada per la poeta Mireia Vidal-Conte. L’obra comunica l’espectador amb les veus d’aquelles poetes internacionals més significatives del segle XX. Els rapsodes són Odile Arqué, Mireia Vidal-Conte i Marc Romera. Fins el 4 de maig podeu conèixer de prop les vivències, anhels i desenganys de figures cabdals de la literatura universal. Són dones escriptores, artistes que van a contracorrent i pensadores que reflexionen sobre la vida, la societat i la literatura.

'Com elles' ens condueix a l'espai íntim d'algunes de les poetes més significatives del selge XX.

L’escenari és íntim: una cadira al costat d’una prestatgeria plena de llibres i una maleta plena de versos. La llum és tènue i el silenci ho embolcalla tot. Un petit retrat de Virginia Woolf presencia l’escena. Ens hem colat a l’habitació que ella reclamava que qualsevol que volgués escriure necessitava tenir. Un espai de recolliment, de reflexió, un petit refugi allunyat de les presses externes i ben carregat d’aquells amics invisibles de veus silencioses que són els llibres. Allà mateix, els rapsodes actuen com a mèdiums dins d’un ritual poètic esquitxat pels meravellosos versos musicats que Odile Arqué interpreta. Ens posem a la pell d’Anne Sexton, d’Adrienne Rich, Felícia Fuster, Idea Vilariño, Alejandra Pizarnik, Eugénia de Vasconcellos, Nicole Brossard, Hilde Domin o Wislawa Szymborska, entre moltes altres.

El ritme és àgil i la proximitat amb els intèrprets és palpable. Malgrat la intimitat de l’espai, la violència dels versos remou l’escenari. Hi ha molta ràbia i dolor exorcitzat a través de poemes que fereixen i denuncien. Hi ha dits invisibles que posen el dit a la llaga i veus d’altres mons que canten a un passat remot. De cop som a la platja i la sorra envaeix l’escenari. El mar, l’adéu, el silenci. Hi ha flors, però ràpidament són mutilades i esmicolades damunt del terra impàvid. Sentiments universals desfilen per la sala: la tristesa, el desconcert, l’olor de la mort, la incomunicació, la soledat, la desesperació, els dubtes o la por. Gairebé no ens recuperem d’un impacte que ja tenim el següent atac sobre el cos. Parpellegem i restem hipnotitzats per les veus atentes de poetes transgressores i rebels.

Les reflexions sobre l’art de l’escriptura i la literatura són constants. Destaquem la soledat de l’artista davant de l’obra, l’abisme que pateix el subjecte creador quan dóna a llum el poema, la novel·la, la pintura, l’obra teatral, l’escultura, etcètera. El preu de l’aïllament, el cost de la rebel·lia, el cop de puny de la inestabilitat, la ràbia de ser diferent. I tot amb la bellesa i dolor d’un lament cantat que ressona en la llunyania. Equilibris, reequilibris, emocions fortes, adrenalina, vertigen i bellesa afilada i punyent. Amics, això és la poesia!