LGTBI+. Un moviment amb reptes i conquestes

El passat dimecres, la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona va acollir una taula rodona integrada per Adolfo Carratalá, Rafa Garrido, Imma Merino i Arnau Roig. El debat, conduït per Laura Fanals, va girar entorn del tractament de l’orientació sexual als mitjans de comunicació, posant en relleu els tabús, prejudicis i recels que encara falten per abolir. Durant la jornada es va apel·lar a l’esperança i l’optimisme, però la conclusió és que queda molt camí per fer. Un exemple és l’atac al Centre LGTBI de Barcelona o l’infame autobús d’Hazte Oír. L’acte, emmarcat en la Setmana dels Rahola de Girona, posa en evidència un corpus de comunicació que es creu modern, evolucionat i progressista. Però ho és només parcialment.

Sigui quin sigui el poder dels mitjans de comunicació, és innegable que posseeix una influència significativa sobre el teixit social. Per això, és també un element primordial per poder polir una comunitat més igualitària, sensible i conscienciada. Quin és el paper, doncs, que desenvolupa pel que fa al col·lectiu LGTBI? En aquest sentit, el primer ponent que intervé, Adolfo Carratalá, assegura que cada vegada més, tot el relacionat amb el moviment és més present: “Se’n parla més, però, de quina manera?”. Segons ell, el discurs periodístic segueix sent normatiu, hegemònic. I aquest discurs s’articula a partir de l’heteronormativitat, que col·loca l’heterosexualitat com l’únic model autènticament acceptat en l’esfera pública. La resta d’identitats sexuals són discriminades pels diferents mecanismes de poder com l’institucional, el cultural o el jurídic. I, és clar, l’informatiu.

L’heteronormativitat, una de les grans antagonistes de l’LGTBI, és imposada a través d’estratègies i accions. Com senyala, en la majoria de mitjans de comunicació, regna encara el silenci i la negació. “L’ocultació i la invisibilització representen la discriminació més violenta de totes”, assegura. I explica que els efectes negatius recauen, per una banda, sobre la ciutadania (per la ignorància i el retrocés social que significa) i sobre les persones LGTBI (causa de traumes, pors, la manca de referents).

A més d’això, segons Carratalá sorgeixen nous reptes per al col·lectiu, com poden ser els prejudicis interns. Un cas podria ser la preferència de la «G», que fa referència als gais i que “dominen l’espai més ampli del moviment”, reconeix el ponent. “Es tracta d’una preferència identitats gais que es troba per sobre de les lesbianes o els bisexuals”. Aquesta hipervisibilització del col·lectiu gai es coneix com a homonormativitat, que va molt de la mà amb el model hegemònic de prototip de gai, també imposat interessadament. I aquesta qüestió genera problemes: “el gai que surt més a les revistes és el que menys gai sembla”. Així, el tractament als mitjans comunicació generals sobre l’LGTBI és exclusiu i anecdòtic. I en el cas dels “especialitzats”, és d’alguna manera excloent. Podríem parlar de la sexualitat de Miquel Iceta, per exemple, que ha estat clarament utilitzada. O del cas Nigel Owens, l’àrbitre que va fer pública la seva sexualitat i va esdevenir tot un referent. “Ens cal un relat quotidià, normalitzador”, conclou Carratalá.

En la mateixa línia, Arnau Roig (doctor en comunicació per la University of Illinois) posa el focus en el llenguatge, que “ha de ser molt curós”, i amb el qual s’ha d’establir de quines maneres s’ha de parlar sobre el col·lectiu i per què. Per això, existeixen diferents documents útils que s’empren com a glossari. Un exemple és Recomanacions sobre el tractament de les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals (LGBTI) als mitjans audiovisuals, elaborat pel Consell d’Audiovisuals de Catalunya, la Generalitat de Catalunya i el Col·legi de Periodistes. Són eines i estris que, per a Roig, permeten “regular el llenguatge i altres elements, com els recursos visuals”. És primordial saber com es dóna la informació, quines expressions usar en cada cas per evitar la violència intragènere que, és molt present entre “identitats sexuals” iguals.

Finalment Rafa Garrido, cap de política de l’Agència Catalana de Notícies, ofereix una visió interna “des del periodisme”. Afirma que gran part del problema recau en el desconeixement i en la por: “Les persones LGTBI apareixen als mitjans en casos aïllats, i normalment amb notícies de caràcter negatiu”. Això té un motiu: “com a societat no es dóna importància als col·lectius que no són problemàtics. En canvi, se sol parlar més d’aquells que socialment són una molèstia”. En general, el col·lectiu LGTBI no molesta, i per això les accions comunicatives amb l’LGTBI passen desapercebudes. Ara bé, “quan arriben els episodis més sonats, és perquè estan relacionats amb situacions macabres”. La tendència, doncs, és de parlar-ne poc i malament.

Garrido s’autocarrega responsabilitat i reconeix que s’hauria d’aprofitar més el canal per part d’aquells que formen part del moviment LGTBI i tenen accés a una veu des dels mitjans de comunicació: “reivindiquem poc els drets i la lluita del col·lectiu”. Imma Merino (doctora en comunicació per la Pompeu Fabra) assenteix als seus companys i introdueix al debat el fenomen d’una societat encara còmode amb el binarisme: amb la mera oscil·lació entre el femení i el masculí. Una societat on el pensament queer o trans no acaba de definir-se, ni etiquetar-se, perquè supera les regles del joc d’allò que, encara avui, impera.