L’experiència americana, petja decisiva en la creació lírica i en la traducció de Jaume Pérez Montaner

24.05.2019

Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, la Marina Baixa, 1938) és poeta, professor, crític literari i traductor de poesia nord-americana. Ha esdevingut una figura imprescindible de la lírica catalana contemporània del País Valencià, dins la línia d’altres poetes assenyalats com ara Vicent Andrés Estellés, Joan Valls, Josep Palàcios, Emili Rodríguez Bernabeu, Antoni Ferrer, Marc Granell, Joan Navarro o Gaspar Jaén. Pérez Montaner pertany a una plèiade d’autors valencians contemporanis que —tal com passa també amb autors de les Illes— sovint no reben tot el reconeixement que mereixen per part de la crítica de Catalunya.

Jaume Pérez Montaner

Ara se n’ha publicat l’obra completa: Defensa d’una forma. Poesia completa 1976-2018 (València, Institució Alfons el Magnànim, 2018), que posa de manifest la singularitat dels continguts i les expressions poètiques de l’autor de la Marina. Aquesta singularitat probablement prové, d’una banda, de la seua estada de nou anys a Amèrica del Nord i, de l’altra, del fet d’haver aprofundit en l’obra de Vicent Andrés Estellés com a assagista.

L’estada als EUA, a més d’atorgar-li experiència docent, investigadora i de relacions públiques amb col·legues nord-americans, també li va fer desenvolupar una vocació de traductor, i juntament amb la poeta i professora Isabel Robles, la seua dona, van traduir obres d’E.A. Poe, E.E. Cummings, Anne Sexton, Wallace Stevens, William Sttatford o Barbara Kingsolver, entre d’altres.

Si parlem de la faceta assagística, les seues publicacions són obres de referència imprescindibles per a conèixer l’obra poètica i la transcendència d’Estellés: Una aproximació a Vicent Andrés Estellés (en col·laboració amb V. Salvador, 1982), Vicent A. Estellés 1924-1993. Deu anys després (en col·laboració amb J. Ballester, 2003) i El mural com a fons. La poesia de V.A. Estellés (2009).

El fet de conjurar de manera tan intensa les diverses vessants de la teoria poètica amb les pròpies experimentacions i vivències a l’hora de la creació poètica ens perfilarà la figura tan singular de Jaume Pérez Montaner.

Pel que fa a l’adscripció generacional de l’autor, tot i que J. Iborra i altres crítics el van incloure dins la generació dels setanta, nosaltres creiem que la seua poesia és una mena de nexe entre la generació dels seixanta i la dels setanta. Als seus primers poemaris —Adveniment de l’odi (1976), Deu poemes (1978), Museu de cendres (1981) i L’heura del desig (1985)— expressa temàtiques i solucions formals adients al realisme, però a partir de Màscares (1992) i La mirada ingènua (1992) mostra la decepció pels canvis històrics viscuts, barrejada amb els absurds camusians de l’existència i, en alguns casos, amb un to sensual i afirmatiu. Al llarg de la seua obra també trobem, d’una manera o una altra, influències de W. Stevens, T. Mann, A. Huxley o W. Benjamin, i una gran varietat de preocupacions temàtiques, com el record, l’existència, l’exili o l’odi. Aquest últim mot esdevindrà clau al llarg de la trajectòria lírica de l’autor i li servirà per a subratllar el dur context de l’etapa franquista.

En definitiva, la memòria i el pas del temps alhora que la gran preocupació pel seu país i l’anhel vital de sobreviure i allargar el goig —i el dolor— de l’existència arrelen en els versos lapidaris de Pérez Montaner.

Aquest text és un extracte de l’article complet escrit per Lluís Alpera i publicat al número de maig de «Serra d’Or» (paperdigital)