L’exili català retratat per Domènec Guansé

27.07.2015

Adesiara ha publicat Retrats de l’exili, de Domènec Guansé. Aquest dilluns 25 de gener a les 19h es presenta a la a la Seu Nacional d’Òmnium Cultural (Diputació, 276). Hi participaran Montserrat Corretger i Francesc Foguet, professors de literatura catalana de la URV i de la UAB i curadors de l’obra.

 

Domènec Guansé

Domènec Guansé

 

La victòria del bàndol franquista durant la Guerra Civil, l’any 1939, va suposar l’inici d’una gran diàspora catalana a l’estranger i d’una literatura catalana a l’exili. Per evitar la desaparició d’un món en l’exili, el crític i periodista Domènec Guansé va elaborar uns retrats literaris, periodístics i biogràfics de les principals personalitats —des d’escriptors fins a actors— que van configurar la literatura catalana durant l’exili. “Durant tot el procés de la diàspora catalana, la publicació dels retrats guansenians esdevingué, fet i fet, recordatori i esperó del goig i l’orgull de la catalanitat exiliada”, expliquen Francesc Foguet i Montserrat Corretger.

Després de quatre anys de recerca a biblioteques i arxius, Francesc Foguet i Montserrat Corretger han reunit alguns dels retrats amb el títol Retrats d’exili, publicat per l’editorial Adesiara. Segons l’editor, Jordi Raventós, és el primer llibre de la col·lecció “De cor a pensa” que està dedicat a fer retrats literaris. Per a Guansé, “el retrat és, naturalment, un art essencial pictòric o escultòric, ja que pintura i escultura, per molta animació que hom tracti de difondre’ls, són sempre arts estàtiques.” No estem, doncs, davant de biografies —tot i que Guansé va ser biògraf de Pompeu Fabra o Pere Coromines, a qui també va retratar—, ja que, tal com ell mateix anotava, “la biografia, per definició ha d’oferir-nos la vida completa d’un personatge, referir els seus fets essencials”, sinó de retrats, amb el qual s’obvia “tot allò que en el model no és essencial en el moment en què tractem de fixar-lo”.

Aquest volum, que en certa manera està vinculat a l’obra Catalunya a l’exili (Cossetània), també a càrrec de Montserrat Corretger i Francesc Foguet, aplega les peces periodístiques que s’inclouen en el gènere “retrat” i que van ser publicades entre el 1947 i el 1966. Guansé ja havia aplegat en el volum Abans d’ara alguns dels seus escrits, però l’objectiu d’aquesta edició era “recuperar en volum les peces periodístiques de Guansé —més immediates i efímeres— que fins ara eren vigorosament inèdites en forma de llibre”, expliquen els curadors a la introducció.

Antoni Rovira i Virgili, Xavier Benguerel, Carles Capdevila, Roser Bru, Víctor Català, Pompeu Fabra, Josep Carner, Carles Riba, Margarida Xirgu, entre molts altres, són algunes de les figures de les quals Guansé va fer un retrat. Escrits des de l’exili i de la nostàlgia i per evitar que desaparegués aquest món literari, Guansé va evocar de memòria, partint d’una anècdota sobre el personatge en qüestió, la vida d’aquestes persones que havia conegut però dels quals no tenia documentació perquè es trobava exiliat. A partir d’una anècdota sobre el personatge, en desgrana el caràcter. Molts d’aquests retrats són inèdits i només es troben en diaris de la diàspora, com Germanor, del qual Guansé va ser l’ànima. “Guansé va ser el pal de paller: coneixia a tothom”, subratlla Foguet, ja que va ser ell mateix qui va intentar fer de pont entre l’exili americà i Barcelona i va dur a terme una tasca ingent per no perdre contactes.

Domènec Guansé va ser un crític, novel·lista i dramaturg català. Gràcies a Antoni Rovira i Virgili, va començar a treballar com a crític teatral a La Publicitat, si bé també va col·laborar en altres diaris com La Nau, D’Ací i d’Allà, Revista de Poesia, Mirador i la Revista de Catalunya. Durant l’exili, en què es va instal·lar a Xile, després d’un any a França, també va col·laborar amb les revistes de la diàspora, com Germanor, de la qual va ser l’ànima. Tot i que va conrear els gèneres de la novel·la i del teatre, el seu treball més ben valorat és el que va exercir com a crític literari.

Francesc Foguet i Montserrat Corretger expliquen a la introducció que “els Retrats literaris són l’obra que dóna el màxim reconeixement a Guansé com a assagista, atès que els estudis que conté eternitzen vigorosament, amb la força única de la memòria creadora, els membres de diverses generacions de literats que coincidiren entre els anys vint i trenta”. Com a retratista, Guansé és molt ben valorat pel seu estil i per la seva capacitat de síntesi d’un determinat personatge. A diferència de Pla, que quan no sabia alguna cosa se la inventava, “Guansé explicava coses que coneixia de primera mà” amb pinzellades concretes i precises, apunta Foguet.