L’exemple dels jueus

L’editorial catalana de llibres electrònics BonPort acaba de publicar ‘L’exemple dels jueus’,  de Joan Pérez i Ventayol. Gràcies a la gentilesa dels editors de Bonport, recollim avui a Núvol el pròleg que hi ha fet l’historiador Joan B. Culla.

Teniu a les mans un llibre necessari que ve a omplir un buit significatiu en el coneixement del nostre passat. Però com que la frase anterior constitueix la fórmula més tòpica i convencional que hom pot fer servir per iniciar un pròleg, voldria apressar-me a demostrar amb arguments la justesa, en aquest cas, de la meva afirmació.

L’hivern del 2009, mentre els sagnants esdeveniments bèl·lics a la franja de Gaza inflamaven i polaritzaven com mai l’opinió pública catalana entorn del més mediàtic dels conflictes del Pròxim Orient, un autodenominat periodista escrivia a la premsa barcelonina un article del qual extrec les asseveracions següents: «Sería Josep Pla, con su libro Israel 1957 quien iniciaría una analogía entre Cataluña e Israel…» […]. Pero sería Jordi Pujol quien descubriría en Israel una cualidad que deseaba para los catalanes, esa conciencia de pueblo…» […]. «Esta corriente de opinión proisraelí no se daría a conocer suficientemente hasta 2003…».

La colossal ignorància que les frases citades reflectien resulta observable a simple vista: n’hi ha prou de recordar Salvador Espriu, Josep Carner, Carles Rahola, Manuel del Arco, Maurici Serrahima, Baltasar Porcel, Josep Benet, el Moviment Socialista de Catalunya a l’exili i tants altres noms individuals o col·lectius que, al llarg de moltes dècades, han expressat l’interès, l’empatia, les analogies i els jocs de miralls entre Catalunya i Israel, entre el catalanisme i el sionisme, entre la renaixença del català i la de l’hebreu, etcètera. Tanmateix, allò que fins ara no havia estat objecte de recerca ni d’anàlisi era l’antiguitat i l’amplitud d’aquest fenomen.

Doncs bé, aquesta és l’aportació, la rellevant aportació de Joan Pérez i Ventayol: demostrar documentadament que, decennis abans de Josep Pla i de Jordi Pujol, els ambients periodístics i intel·lectuals del catalanisme liberal i progressista anterior a la Guerra Civil espanyola eren plens no tan sols d’actituds filosemites, sinó també d’una curiositat positiva, d’una simpatia no gens dissimulada envers el moviment sionista, el procés de construcció d’una llar nacional jueva a la Palestina aleshores sota mandat britànic i el dret dels jueus a acabar per aixecar-hi un Estat propi. Tot això, tenyit de la sensació més o menys explícita que entre l’empresa dels nacionalistes jueus d’aquells anys i la dels nacionalistes catalans coetanis hi havia, pesi a les evidents diferències, alguna mena d’afinitat, de paral·lelisme, de coincidència de fons.

Va ser el 1976-77, mentre treballava en la meva primera recerca historiogràfica digna d’aquest nom, mentre escodrinyava les pàgines del setmanari L’Opinió de 1928-1931 —potser la principal incubadora d’allò que seria Esquerra Republicana de Catalunya— quan vaig ensopegar sense cercar-los amb els primers indicis d’interès pel món jueu, pel moviment sionista i per la Palestina hebrea provinents d’aquella elit catalanista que sortia de la Dictadura de Primo de Rivera i posava rumb cap a la República carregada d’idees, projectes i il·lusions sobre la reconstrucció nacional de Catalunya.

En aquells moments, però, les meves prioritats eren unes altres, i vaig prendre nota d’aquell grapat d’articles amistosos amb els jueus i el sionisme pensant que, algun dia, caldria aprofundir en l’assumpte i esbrinar si eren una raresa, o bé —com em deia la intuïció— formaven part d’un corrent molt més ampli. Els anys van anar passant, vaig utilitzar aquelles poques referències en alguns textos de síntesi al voltant dels jueus i la Catalunya contemporània… i l’ocasió d’una investigació seriosa sobre el tema seguia sense presentar-se. Fins que va aparèixer en Joan Pérez i Ventayol.

En Joan ha estat un dels estudiants de doctorat més seriosos i tenaços que he conegut en prop de vint anys d’aquesta mena de docència. És per això que, ja com a treball de curs, li vaig suggerir d’explorar el tema del catalanisme d’esquerra i els jueus durant els anys finals de la Dictadura i els de la República en pau. Els bons resultats d’aquella prospecció, l’interès i el gust que hi va trobar l’autor, i les moltíssimes hores d’hemeroteca que hi ha consagrat, han fet la resta. La resta és el volum que ara teniu a les mans, una recerca modèlica per la rigorositat, l’exhaustivitat i la finor de les anàlisis, el resultat de la qual ha sorprès fins i tot els que podríem passar per coneixedors almenys dels contorns del tema.

En efecte, no era només a les pàgines de L’Opinió, sinó també a les de Mirador, La Rambla, La Nau, La Publicitat o La Humanitat on es podien trobar centenars d’articles, notícies i comentaris impregnats de filosemitisme i/o de filosionisme. No eren tan sols les ja conegudes cròniques trameses per Josep Carner des de Beirut —on era cònsol de la República Espanyola— les que consideraven admirable, el 1935-36, la construcció del futur Estat d’Israel. La figura de Pere Voltas —un sacerdot claretià catalanista, fervorós divulgador i admirador del sionisme i, després del 1936, ferm antifranquista— no resultava tan exòtica com podria semblar a primer cop d’ull. Gràcies al magnífic treball de Joan Pérez i Ventayol, avui tenim l’evidència documentada que la pràctica totalitat dels diaris i setmanaris afins a la part del nacionalisme català que havia combatut el dictador Primo de Rivera i que, després, sostingué i protagonitzà l’experiència republicana i autonomista —és a dir, els entorns intel·lectuals i periodístics d’Esquerra Republicana i d’Acció Catalana, com a mínim— compartiren fins al juliol de 1936 una gran atenció, un interès carregat de simpatia per tot allò que es relacionava amb la sort cada cop més problemàtica dels jueus europeus davant del feixisme, pels progressos del sionisme i pels reptes i els conflictes que aquest enfrontava a la Palestina mandatària.

Després, a partir de l’estiu del 1936, mentre a la Terra Santa feia estralls la Gran Revolta Àrab, a Catalunya una altra explosió de violència molt més àmplia absorbí tota l’atenció i totes les energies i eclipsà l’atractiu de causes llunyanes, com la del nacionalisme jueu. Caldria esperar als anys 1946-1949 perquè des de les catacumbes, conscient o no del llegat de preguerra, una nova generació de catalanistes liberals o socialdemòcrates tornés a seguir amb passió i amb enveja la culminació de l’aventura sionista, la naixença i la consolidació de l’Estat d’Israel. Aquesta part de la història, però, ja ens és força més coneguda.

L’estudi de Joan Pérez i Ventayol, doncs, cartografia una parcel·la crucial en la història de les relacions entre la Catalunya contemporània i el poble jueu. En resten d’altres per explorar: les actituds de la dreta catòlica durant el primer terç del segle XX, l’antisemitisme franquista a partir del 1939, el desplaçament gradual de les esquerres catalanes des de la simpatia cap a l’hostilitat envers Israel… Tant de bo que, en el futur, l’autor d’aquest llibre apliqués a algun d’aquests temes les seves ja provades capacitats de treball i d’anàlisi.