L’exaltada festa Maracaibo de Sebastià Portell

25.11.2014

Avui a l’Espai Mallorca, a partir de les 19:30, se celebrarà el volum de relats i microcontes Maracaibo, de Sebastià Portell, llibre que enceta la col·lecció de narrativa “Llimona verda” de l’editorial AdiA Edicions, dirigida per Pau Vadell i Vallbona. La presentació anirà a càrrec de Maria Antònia Massanet i comptarà amb les aparicions estel·lars d’Odile Arqué, Alba García i Albert Iglesias. És obligatori anar-hi amb roba estiuenca i tropical.

Sebastià Portell Clar publica   'Maracaibo' (Adia Edicions).

Sebastià Portell Clar publica ‘Maracaibo’ (Adia Edicions).

Tot i la seva espantosa i insultant joventut, Sebastià Portell i Clar (Ses Salines, 1992) ja ha publicat dues obres de teatre, La mort de na Margalida (Finalista del Premi Pare Colom de Teatre, Lleonard Muntaner Editor, 2012) i Un torrent que era la mar (Premi de Teatre Breu Inicia’t de Badalona, La Puça de Petroli, 2013), i ha dirigit un bon grapat de muntatges, talment Com elles, que es va estrenar a La Seca Espai Brossa amb molt bon èxit de crítica i públic. I ara decideix propagar-se en un terreny tan apassionant com el de la narrativa amb Maracaibo (AdiA Edicions, 2014), una obra molt intensa que es pot entendre com un sac de contes curts o curtíssims, però també com un catàleg de diferents veus, o sigui, un donari, en paraules del seu autor: un abecedari de dones.

És precisament a través de l’ordre de les lletres, tal i com ja feia Miquel Bauçà en els seus volums enciclopèdics, que s’estructura el llibre de Portell i com decideix donar cabuda a personatges fondament humans, que reconeixem per la increïble capacitat d’observació de l’autor. És impossible no sentir-se identificat, interpel·lat, quan llegeixes Maracaibo, i això és degut al fet que Sebastià Portell és capaç de condensar, en uns quants paràgrafs, tota la humanal veritat d’aquests personatges que ens arriben amb el seu punt de desesperació, però també d’orgull extraordinari, quasi demencial. Totes aquestes dones fortes pateixen, des de diferents flancs, la violència del llenguatge però també la violència d’un món que les ataca constantment i que les desafia. Elles s’armen amb l’escut de les seves confessions per així trobar, en cada lector i en cada lectora, un espai de llibertat i d’arrel. Per això són heroïnes, perquè s’atreveixen, i potser fracassen, però es tracta d’un fracàs excels. Sebastià Portell fa de Pasolini amb aquestes dones, fa que Maria Callas sigui Medea amb cadascuna d’elles, o sigui, les immortalitza, les transforma en Art i en Veritat que caminen.

Algú pensarà que són personatges inversemblants, histriònics, extravagants i impossibles de compendiar. Res més allunyat de la realitat. Són tan humanals, aquests retrats, que provoquen la feredat i l’entusiasme. Irremissiblement. No és estrany, doncs, que més d’una persona ja s’hagi rendit al furor d’aquesta obra que renova el panorama actual amb frescor i autenticitat, les mateixes característiques amb què Pau Vadell i Vallbona ha decidit, des de la seva vessant de traficant cultural, oferir un catàleg en què veus imprescindibles dialoguen amb autors novíssims per tal de crear un lloc on viure millor, i gaudir millor, del goig permeable de l’escriure. Maracaibo és una alenada de pinassa enmig de l’estiu més tòrrid, és la palmera que dóna gust al desert més brutal.

Sebastià Portell s’alça com el successor més evident, i avinent, a l’obra d’un Biel Mesquida, aquell que es va iniciar a la literatura catalana amb la força descomunal d’un L’adolescent de sal o un Puta marès o un Excèlsior o el temps escrit o un Doi, possiblement les seves grans obres, amarades d’un textualisme subversiu que transformava cada mot en un orgasme programàtic. I és que tots dos autors fan de l’excés no una exageració sinó el vehicle amb què arribar als punts més foscos de la radicalitat. La literatura, precisament, és aquesta arma amb què enfrontar-se al costat més bèstia del viure. I tot i que dins Maracaibo sempre ens protegim amb una pàtina d’humor, d’ironia i de diversió, en el fons s’estan discutint, damunt la taula, algunes de les qüestions més transcendentals al voltant de l’ànima i de l’existència com a acte de salvatgia ferotge. Què vol dir ser dona? Què és una dona? No és banal que algunes d’aquestes dones siguin transvestits, perquè també són dones, però el que aquí es discuteix és fins a quin punt uns genitals defineixen l’autèntic sexe dels personatges: cap d’aquestes deesses no decideix ser sinó ser-se, sense tenir en compte el cos sinó la claror de l’esperit, amb pèl o sense. D’una manera intuïtiva, Portell treballa temes de gran importància en les teories dels estudis queer contemporanis. Maracaibo és un festival, com el seu nom indica, però també és un manual intel·ligentíssim que demostra que Portell té temps per ser un dels grans.

Per tots aquests motius, Sebastià Portell i Clar es mostra com el que és: un heroi de les passions, un del màxim defensor del dret a provocar i a fer pensar. Tot en Maracaibo, i en la seva obra, és descarnat, extrem, i per això és capaç de crear expectació però també connexions audaces. Sabedor que el món és un gran teatre, ens incita a entendre que val més que hi sortim amb ganes de conquerir i no d’arrossegar-nos, i només aquesta certesa ja ens emociona fora mida. Ens trobem davant d’un autèntic il·lustrador de la grandesa d’existir, un escriptor que retorna a la paraula el seu vigor primigeni, i ho fa a través de la dona com a estendard. Amb Maracaibo, Sebastià Portell i Clar aconsegueix un llibre generós, divertidíssim, entranyable i triomfal.