Joc de trons. L’estiu en què va arribar l’hivern

5.09.2017

Joc de trons no és una sèrie d’estiu. El motiu no té res a veure amb l’abundància de paratges gèlids ni amb l’omnipresent “Winter is coming”, el primer cas en què un refrany nascut en un univers de ficció s’integra dins el saber popular de tot el globus (la faula de la formiga i la cigala té els dies comptats al costat d’aquest conte de zombis i dracs). La raó és que la lluita per fer-se amb el tron de ferro és un dels darrers marcs de referència veritablement col·lectius, i compartir el dia a dia de la sèrie amb els nostres sempre ha estat una part important del plaer de veure-la. Amb mitja Catalunya repartida per les Balears, Croàcia o el sud-est asiàtic, enguany hem trobat a faltar les converses al voltant de fornicacions i decapitacions que salpebraven les pauses del cafè o les cerveses de després de la feina. Sort que ja ha arribat el setembre i podem parlar de la catàstrofe que ha estat la setena temporada.

Imatges de la setena temporada de Joc de trons

Sabíem que David Benioff i D.B. Weiss, responsables de la sèrie, es llançaven al buit per primer cop i entomaven el repte d’escriure el desenllaç del relat televisiu sense la xarxa protectora dels llibres de George R.R. Martin, que encara estan lluny d’arribar. També sabíem que l’autor de la nissaga els havia indicat els punts clau de la trama, però no imaginàvem fins a quin punt l’espai que havia quedat obert podia ser profanat pels guionistes.

Els primers episodis no deixaven entreveure la traïció: es mantenien el to ombrívol i les llargues converses, amb uns diàlegs que hauria signat el mateix Martin, sense que l’increment gradual d’escenes d’acció insinués cap canvi en l’ambigüitat moral dels personatges que tant ens agrada. Durant unes setmanes, semblava que l’equilibri perfecte havia arribat i l’argument podia avançar més de pressa que mai sense que Joc de trons deixés de ser Joc de trons. Cinc minuts de geopolítica feudal es podien intercalar amb cinc minuts de dracs digitals escopint flames sobre un camp de batalla, i tothom content.

Però a mesura que arribava el final, amb la sensació d’urgència afegida per saber que aquesta temporada tenia tres episodis menys de l’habitual, començava a notar-se la pudor de socarrim. A cada cruïlla dramàtica, John Neu feia de bo i Cersei Lannister feia de dolenta. Davant de cada nova complicació, els cada cop més plans herois optaven pel camí moral, posant en risc la seva pell per ajudar el col·lectiu, mentre que els cada cop més plans malvats donaven curs a un maquiavel·lisme monocromàtic. La lògica previsible i mastegada de bons contra dolents s’anava imposant amb la inexorable proximitat del final, fins a arribar al clímax del relat en què cada peça acabava en la posició que un pàrvul hauria previst.

Fa 7 anys, quan va començar la fal·lera per la sèrie, vaig ser dels que van trigar una mica —tampoc gaire— a pujar al carro. Com molts d’altres, el gènere fantàstic em feia certa mandra perquè creia que, en el context d’una superproducció televisiva, seria utilitzat com una excusa per centrar-se en l’espectacle visual i deixar la dramatúrgia de costat. Només va caldre un episodi per menjar-me amb patates aquests prejudicis i, des d’aleshores, he aconseguit captar per a la secta molts indecisos que compartien els mateixos dubtes. Els deia que la gràcia de Joc de Trons és que el realisme psicològic dels personatges fa que t’oblidis dels dracs i t’enganxis a la història, i que la distància respecte d’un món imaginari permet que veiem amb nous ulls els mateixos aspectes de la condició humana que ens atrauen a d’altres ficcions. Als malalts de política, els devia repetir mil cops l’eslògan “És un The Wire del segle XV”. Si Joc de trons hagués començat com a la setena temporada, molts amics meus s’haurien estalviat aquesta pallissa proselitista.

Per descomptat, els set capítols d’enguany són una feina espectacular i haurien de fer morir d’enveja el 99% del firmament serièfil. Les interpretacions són excel·lents, les batalles espaterrants, i el relat ens recompensa amb la intensitat emocional que promet. Si trobem alguns forats pel que fa a la versemblança és perquè ens hi havíem malacostumat, però tots hem vist un exèrcit d’àligues rescatar Frodo d’una mort segura al final del Senyor dels anells sense escandalitzar-nos. El gènere fantàstic admet aquestes coses, i a vegades algunes distàncies no són tan grans com ens semblen i els corbs creuen continents ultrapassant Mach 3.

Però és que la setena temporada no ha estat dolenta per ella mateixa, sinó, simplement, una traïció a les sis anteriors. Després del 2017, la coherència del producte televisiu ha quedat esquerdada per sempre, i la possibilitat d’un text rodó que emparenta les bones sèries amb les bones novel·les s’ha trencat, deixant un Joc de trons per fer tesis doctorals i un altre per veure amb crispetes. Els que estimem(-àvem?) la sèrie perquè jugava amb les expectatives del gènere, esventrant princeses nobles, valentes i prenyades, mostrant quantitats ingents de pits i vergues de la manera més gratuïta possible, i recompensant els millors guerrers amb ganivetades per l’esquena, ens n’hem quedat orfes. Diuen que la darrera temporada no arribarà fins al 2019, però la soferta espera, que també era part dels plaers de la sèrie, ja no tornarà a ser igual. Si l’hivern era això, no calia.