L’essència del teatre és que som ara i aquí

15.10.2014

Herman Bonnín i Carlota Subirós han inaugurat el cicle de converses “Creadors en dos temps”. Aquest iniciativa, impulsada des de la Fundació Palau amb la complicitat del CoNCA, pretén fomentar el debat cultural entre persones de diferents generacions. 

Carlota Subirós

Aquest vespre de dilluns al Teatre Lliure de Gràcia no s’hi fa cap funció, però hi ha una trentena de persones esperant al vestíbul. La mitjana d’edat és de cinquanta anys en amunt, i estan fent temps per poder pujar les escales que duen a la sala principal. Volen entrar-hi, seure i escoltar. No van a veure cap obra, però sí a dues persones estretament lligades al món de teatre. Aquí i ara s’enceta un cicle de converses sobre cultura que pretén crear un diàleg entre diferents generacions d’un mateix àmbit cultural. “Creadors en dos temps”, s’anomena aquesta iniciativa propulsada per la Fundació Palau i pel CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i les Arts). Les persones que inauguren aquesta ronda de converses són Hermann Bonnín, director de teatre, actor i professor d’art dramàtic català; i Carlota Subirós, directora escènica de gran rellevància en el teatre actual d’aquest país.

Pere Almeda, director de la Fundació Palau, presenta el cicle de forma contundent: “Estem en un final de règim, un moment de transició. L’objectiu del cicle és debatre i reflexionar”. Segons ell, actualment presenciem un canvi d’etapa a nivell polític, social i econòmic; però el canvi que ens interessa avui és el cultural. “S’ha d’inventar un nou món i només es pot fer a través de l’art. Necessitem un relat cultural que ens permeti canviar de paradigma”. La cultura té molt a dir, acaba. Hermann i Carlota també tenen molt a explicar, així que Almeda s’asseu i dóna pas a l’inici de la conversa. L’encarregat de moderar el diàleg entre Bonnín i Subirós és Carles Duarte, poeta i lingüista català. A l’hora d’introduir el respectat director de teatre, Duarte es queda callat uns segons. “Fa una mica d’angúnia haver de presentar una persona tan decisiva com en Hermann”. Aquest últim li toca el braç en un gest amistós. “Sense anar més lluny”, continua Duarte, “l’any passat va rebre el Premi Nacional de Cultura”. No s’estén en la descripció, perquè dóna per suposat que tothom sap qui és. Per tant, el millor que pot fer és, simplement, deixar-lo parlar. I així ho fa, tant amb en Bonnín com amb la Carlota Subirós, de qui explica que forma part d’una generació que fa viu i fort el teatre actual. Tampoc s’esmerça gaire en definir-la: la seixantena de persones que assisteixen a la xerrada estan familiaritzades amb el món del teatre i coneixen perfectament la trajectòria de les dues cares que tenen a davant.

 

Hermann Bonnín

 

Acte I. Passat llunyà

Bonnín s’expressa com un artista i es nota des de les seves primeres paraules. Com si ens expliqués una història, ens situa a la seva infància: “Sóc un home, un nen, que ha nascut en un mercat. Olors, colors, sons. El meu pare treballava al mercat del Born i el meu despertar va ser allà: era un espectacle estimulant. El Born ha estat el meu gran teatre del món”. El seu debut com a director, diu, va ser al passadís de casa. S’aprenia qualsevol text i creava una obra que tenia com a escenari unes quantes caixes de fusta del mercat. Allà s’hi passava hores amb els seus amics.

Els inicis artístics de la Carlota no disten molt de l’experiència d’en Bonnín. Ella, però, feia teatre al terrat de casa, amb el seu germà petit i la seva amiga íntima. I és que els dos convidats estan d’acord en una cosa: la vocació teatral neix com un joc de nens, és la necessitat de descobrir el món. La Carlota explica que a la seva família eren intel·lectuals d’esquerres dels anys 70, “si és que això vol dir alguna cosa”. No va créixer al mercat, sinó en un entorn ple de llibres i cultura. Disposava d’accés immediat a totes les arts. El seu despertar teatral, el que ella defineix com a “patada”, va tenir lloc al mateix teatre en què es troba ara, el Lliure de Gràcia. “Vaig anar a veure Un dels últims vespres de Carnaval, de Lluís Pasqual. La sensació que vaig tenir va ser la mateixa que quan l’Alícia cau al pou”.

 

Acte II. Passat proper

Hermann explica que ell no era un nen que s’adaptés fàcilment a l’educació tradicional, “i menys en un moment on els professors no eren gens comprensius”. Va estudiar comerç, però un cop obtingut el títol va voler treballar al mercat. Va començar a anar a petites escoles de teatre per acabar matriculant-se a l’Institut del Teatre. Un cop acabada la seva etapa com a estudiant a l’Institut del Teatre, va tenir l’oportunitat de quedar-se allà i començar a exercir com a professor de teatre. “Vaig intentar obrir canals que no estaven prou oberts, com ara tallers i altres mecanismes imaginatius”.

La Carlota era de lletres, però va començar a estudiar arquitectura. En un dels seus viatges, concretament a l’escola de Venècia, va veure l’estreta relació que creaven entre l’arquitectura i les arts escèniques i es va començar a interessar pel teatre. Un dia, li va caure a les mans un tríptic de la llicenciatura de Direcció Escènica i Dramatúrgia. Si Bonnín als matins treballava al Born, al migdia feia la migdiada i a la tarda estudiava teatre, la Carlota també conjugava horaris: de 8 a 3 feia arquitectura i de 4 a 10 feia teatre. Però ella aquest ritme només el va aguantar un trimestre, perquè va decidir deixar arquitectura i dedicar-se plenament a les arts escèniques. “El pas de l’estudi a la professió van ser regals de la vida. Va ser un procés molt natural i afortunat”.

 

Acte III. Present

Mentre estudiava, la Carlota se sentia afortunada de pertànyer a una generació que es movia. “Tots plegats vam crear un espai d’acció-reflexió”. Al cap dels anys, però, ha vist com aquesta sensació de germanor s’ha anat perdent. Cadascú ha acabat fent la seva carrera pel seu compte. Explica que no es queixa del que ha viscut, però reivindica que ha trobat a faltar una comunitat, una xarxa. “Montalban deia que contra Franco vivíamos mejor. Paradoxalment, a temps millors més individualitat, més cadascú al seu aire. No hem construït espais propis”. En canvi, la Carlota afirma que això està canviant. En situacions precàries la gent s’uneix més, diu; “Avui en dia tornen a compartir la història, la tradició, l’artesania de fer teatre, que rau en el treball col·lectiu”. Bonnín hi està d’acord i afegeix: “Ara hi ha pocs recursos, però la contraofensiva creativa és sensacional”.

Carlota vol parlar més de la seva idea de xarxa, de teixit. No només es crea dins del món teatral, sinó també fora. “Quan viatges pel món t’adones que aquí tenim una cultura teatral pobra. Allà anar al teatre és una experiència molt viva que mou a molta gent, aquí és un art molt desconegut”. Un teixit ampli enriquiria tant les peces teatrals com l’experiència d’anar al teatre, opina la directora.

 

Hermann Bonnín i Carlota Subirós dilluns al Teatre Lliure | Foto Clàudia Rius

Acte IV. Futur

Bonnín ho deixa clar: “Sóc d’una generació que ha viscut el silenci. Abans de la Guerra Civil hi havia hagut moviments de teatre popular molts potents”. Malgrat això, parla de persones que han situat el teatre català a nivell europeu quant a qualitat (que no quant a consum). Cita al que ell anomena els seus “Tres Reis Mags de l’Orient”: Adrià Gual, Fabià Puigsever i Ricard Salvat. “No hem de tenir una sensació d’inferioritat respecte a Europa. Ara s’està restaurant el valor del teatre. Malgrat tenir mitjans que poden competir-hi, està viu”. Sense anar més lluny, explica, avui en dia s’està fent un rescat dels clàssics, s’estan rellegint des de la mirada actual. I això li agrada. Ho resumeix així: “Anem a veure una obra contemporània de fa 2000 anys”.

Carlota fa que sí amb el cap: “L’essència del teatre és que som ara i aquí. Ara que trobar-se és extremadament innecessari, fer-ho és vital”. El teatre és la reformulació de la vida sencera, diu. Les paraules de la Carlota denoten la seva passió per aquest art, des del principi fins al final. “El futur del teatre és aquí. Tan de bo als gran teatres, però sobretot a les barricades: petites sales, o menjadors i passadissos”.

 

Acte V. Desenllaç

Hermann i Carlota decideixen que ja n’hi ha prou de ser protagonistes i donen la paraula al públic. Algú els pregunta sobre el valor del gest, la importància que donen els dos directors a la dansa. Algú altre, més que preguntar, afalaga les noves generacions i afirma que estan molt preparades. Però entre el públic hi ha un assistent especial que podria debatre tot el que han dit Bonnín i Subirós, perquè també es dedica al teatre. És un actor reconegut a les nostres terres: Pep Cruz. I és que quasi tothom reconeixeria la veu greu que ara mateix omple la sala i parla de la Carlota i l’Hermann: “No es distancien tant, ella és una hereva d’ell”. Cruz creu que aquesta similitud entre els dos protagonistes fa que no hi hagi hagut discussió sobre l’escenari, però ell sí que vol rebatre quelcom que ha dit la Carlota. “Has dit que no t’agrada l’adjectiu banal per una obra de teatre, però jo crec que la banalitat no és un concepte dolent. Tu vas decidir fer teatre, nosaltres ens hi vam trobar, en realitat volíem canviar el món. I per això hem hagut de carregar motxilles com la política i com també la de la pervivència de la cultura catalana. Ens va tocar parlar de coses sèries i vam deixar de banda el teatre banal”. Carlota li acaba donant la raó i entre els dos consensuen que el teatre que tan sols vol divertir a la gent no és menys que el teatre intel·lectual.

Pep Cruz aprofita per agrair la presència de les només dues o tres persones joves que hi ha a la sala: “Gràcies per venir i per interessar-vos”. El que no diu Cruz, però, és que són precisament aquests joves els que han de donar les gràcies a representants de la cultura escènica catalana com Herman Bonnín i Carlota Subirós, no només per fer-la viure, sinó per engrandir-la amb el seu talent. Si l’essència del teatre rau en l’aquí i en l’ara, la clau és que segueixin existint persones com ells dos que facin que aquest art no desaparegui mai.

Trobareu més informació dels pròxims actes del cicle de converses “Creadors en dos temps” aquí.

CREADORS EN DOS TEMPS – HERMANN BONNÍN I CARLOTA SUBIRÓS CONVERSEN SOBRE EL TEATRE (13 d’octubre de 2014, Teatre Lliure) from Fundació Palau on Vimeo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Gràcies per la crònica, per facilitar l’accés a unes idees molt interessants a les persones que no hi hem pogut anar.