L’esforç per fer-nos entendre segons Joaquim Maria Puyal

13.02.2016

La IV Setmana dels Rahola ja està en marxa. Ahir es va inaugurar l’exposició fotogràfica “Catorze mirades a dotze mesos”, que estarà oberta al públic fins al 26 d’aquest mes a la biblioteca Carles Rahola; però el plat fort de la jornada va ser la conferència de Joaquim Maria Puyal a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, “La substància del discurs comunicatiu: la construcció de la mirada”. En Francesc Ginabreda hi va ser i ens explica com va anar.

Joaquim Maria Puyal durant la seva intervenció | Foto: Martí Artalejo, Diputació de Girona

Joaquim Maria Puyal durant la seva intervenció ahir a la Facultat de Lletres de la UdG | Foto: Martí Artalejo, Diputació de Girona

Deixant de banda que Puyal és un dels tòtems del món de la comunicació i els mitjans catalans de les últimes dècades, el primer que s’ha de dir quan se l’escolta enraonar és que té una cura del llenguatge impecable. No es pot i no s’ha d’esperar menys d’un doctor en Lingüística i membre de la Secció Filològica de L’Institut d’Estudis Catalans, però com a espectador, oient o receptor, és agradable fer aquesta constatació en un context, el dels mitjans de comunicació, en què el bon ús de llengua sovint és una aspiració frustrada, un presumpte ideal que no hauria de ser tal.

Però Puyal no va parlar de lingüística, sinó de la construcció i l’exposició del discurs comunicatiu destinat a captar el receptor: “l’element que justifica la feina dels periodistes”, la reacció del qual determina la modificació de la forma discursiva. Per fer-ho, va apel·lar a “l’esforç que [els professionals de la comunicació] hem de fer per ser entesos” i a una sèrie d’arguments que desgrana al llibre Aicnàlubma (Columna, 2011). El títol (ambulància al revés) és una metàfora sobre la necessitat de fer-nos entendre. Pels periodistes, d’arribar al receptor, a –malgrat la connotació del terme– l’audiència. Segons Puyal, la construcció que es fa de la mirada “és la clau a l’hora de bastir discursos” pel que fa a la seva aparença, que cal distingir de la naturalesa que els defineix.

Una altra qüestió que es va posar sobre taula va ser la reticència que el periodista de Catalunya Ràdio mostrava cap a les noves tecnologies a Aicnàlubma, quan justament el seu programa radiofònic se’n serveix amb el mateix afany (i dependència) que la resta. Puyal va admetre aquesta reticència (encara), de la mateixa manera que va admetre que “cal adaptar-s’hi”. Malgrat l’impacte que genera l’ús de les xarxes socials (viralitat, seguidors, retuits, etcètera), el ritme de vida impossibilita poder-les controlar. Al seu entendre, el més important continua sent el contingut que transmet l’emissor, el seu discurs, amb una màxima que “ha de ser la recerca de la veritat”. Ell reivindica la figura del professional (ben preparat, que forma) com a gestor de continguts. I això és raonable, sobretot des del seu punt de vista, però també pot ser-ho una reacció del receptor que hi trobi una indulgència excessiva. Tots dos són vàlids si acceptem que, avui dia, els mitjans estan plens de continguts que fan esparverar.

Joaquim Maria Puyal abans de començar la conferència a la UdG | Foto: Martí Artalejo, Diputació de Girona

Joaquim Maria Puyal abans de començar la conferència | Foto: Martí Artalejo, Diputació de Girona

La conferència no es va acabar aquí. Puyal també va defensar l’honrada subjectivitat periodística, perquè “ser partidista no anul·la la professionalitat”. Al cap i a la fi, amb el supòsit lògic d’un rigor imprescindible, l’objectiu del comunicador és “despertar la consciència del ciutadà, que té dret a una comunicació fiable”, ja que “els periodistes fan un servei a la societat”. Ell és del parer que “algú ha d’orientar el ramat desconcertat (en referència a Lippmann)”, i ningú no dubta –no va dubtar– que actua amb la voluntat (el deure) i hom sospita que la certesa de ser garant d’una exposició de continguts òptima, que pugui desmentir que la quantificació de la producció mediàtica hagi perjudicat la qualificació. Puyal va fer un símil entre l’artista i el comunicador, en relació amb la seva producció, amb l’única gran diferència del receptor de l’obra, del missatge, que és condició sine qua non en la feina del segon.

Poc abans de donar per acabat el discurs, l’expresentador del Vostè jutja de TV3 va posar un àudio on explicava com es fa una falca radiofònica (ben feta, evidentment), que incidia en la importància dels recursos sonors i les melodies per potenciar i transformar l’atmosfera del missatge, per esperonar l’oient a partir de l’estímul. L’àudio era un document enregistrat pel programa El Suplement de Catalunya Ràdio per celebrar el Dia Mundial de la Ràdio, que és avui dia 13.

Joaquim Maria Puyal ha obert la Setmana dels Rahola | Foto: Martí Artalejo, Diputació de Girona

Joaquim Maria Puyal ha obert la Setmana dels Rahola | Foto: Martí Artalejo, Diputació de Girona

Ja ho hem dit al principi: Puyal és un tòtem; un comunicador amb més de 40 anys de carrera; un orador impol·lut. I el seu discurs, tot i que ell va voler evitar-ho (“jo no pontificaré”), no es pot escapolir del caràcter formatiu o orientador que té associat en tant que “símbol” del món de la comunicació, amb la interpretació al gust de cadascú. Així s’hi va referir Mita Casacuberta, la impulsora de l’acte, seguit per un centenar de persones entre estudiants, periodistes i professors a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UdG. Al final, hi va haver un torn de preguntes, en resposta a les quals Puyal va reconèixer que les servituds als interessos econòmics i polítics “són imprescindibles”, i que la situació dels periodistes emergents, o per emergir, és “extremadament preocupant”. L’única que lectura que podem fer-ne, a menys que optem per claudicar, és prendre-nos-ho com un desafiament.

La Setmana del Rahola continuà els propers dies amb la presència de Mònica Usart (dimarts 16), Sergi Pàmies (dimecres 17) i la celebració de dues taules rodones dedicades, respectivament, a la llei mordassa (dijous 18) i al periodisme esportiu (dimarts 23), i finalitzarà el dijous 25 amb l’acte de lliurament dels VII Premis Carles Rahola de Comunicació Local. Més informació en aquest enllaç.