L’esforç de ser alguna cosa més que feminista

5.04.2018

A la meva feina, intento evitar escriure sobre feminisme. Per què? Per un fet com el que m’ha passat aquesta setmana. Truquen a la porta de la redacció de Núvol. Obre un company; és un paquet. Firma ell i me’l porta. Resulta que és un llibre que han enviat dos cops: un per la Montse Barderi, columnista, i l’altre per mi. Que estrany, penso, però l’agafo entusiasmada perquè no acostumo a rebre llibres al meu nom, tot i que sóc la cap de redacció de Núvol. En canvi, aquesta publicació de rerefons feminista sí que va destinada a mi. I l’obra pot estar la mar de bé, però penso que no la vull rebre si és només perquè sóc dona.

Quan al mes de març em van convidar a fer una xerrada dins d’Escenari de Dones, I Jornada sobre la situació de les dones en el sector cultural, vaig decidir que no parlaria sobre la representació del gènere femení en aquest sector. Les companyes que participaven en els col·loquis, expertes en diferents àmbits culturals, ho farien millor que jo, i amb dades i experiència. En canvi, vaig voler dedicar una sessió a les investigacions que duc a terme: com escriure periodisme a internet, el rol que hi té el llenguatge i, relacionant-ho amb la jornada, com es poden fer paral·lelismes entre aquestes reflexions i les teories feministes al voltant de la cura.

Com a dones tenim doble feina: construir i defensar-nos. Pensar i demostrar que pensem. Treballar i demostrar que treballem. Quan escric periodisme, trio conscientment deixar en un segon terme el fet de defensar-me, i em baso en el de construir. Ho podeu corroborar a les pàgines de Núvol. És una batalla personal. Uns esforços que trontollen quan gairebé només em conviden a llocs per parlar de dones, i no d’altres temes específics que sabria defensar tan bé com un home. És difícil trobar el punt mig entre declarar-me feminista i fer entendre que a part d’això tinc unes habilitats i uns interessos que també són rellevants i que també s’han de valorar.

Escriure el mínim possible sobre feminisme és una decisió que prenc com a periodista. No perquè no sigui un tema important, sinó perquè vull que es valori la meva feina com a persona que escriu sobre cultura. Tot i això, el meu gènere condiciona tant el meu dia a dia, que la veritat és que no sempre aconsegueixo no referir-m’hi. Aquesta mateixa columna d’opinió n’és un exemple. O la del dia de la dona. O l’article sobre l’experiència desagradable d’aquest cap d’any a Milà. Ho evito al màxim, però ja que tinc la sort de comptar amb un espai on tinc veu, de vegades penso que és egoista no fer-lo servir per fer paleses certes injustícies que s’exerceixen sobre nosaltres. Quantes contradiccions que genera el fet de ser dona, oi?

I parlo en primera persona, però estic segura que aquest és el cas de la gran majoria de professionals del món de la comunicació o de qualsevol altre. La cosa hauria de ser així: tot el que pensa, estudia i transmet qualsevol dona del món s’ha de prendre seriosament i s’ha de mesurar amb la mateixa exigència discursiva i intel·lectual que es requereix a un home. Ni més, ni menys. La mateixa.

Som dones. Això marca la manera com ens han educat, la manera com veiem les coses i la manera com els altres es refereixen a nosaltres. Però res més. Som periodistes. Envieu-nos els mateixos correus i els mateixos llibres que reben els nostres companys, o envieu-los també a ells temes sobre el nostre gènere. Perquè també ho poden cobrir, i perquè nosaltres podem treballar qualsevol tema igual de bé com ells ho fan. És més: en molts casos, fins i tot podem fer-ho millor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. A no ser que l’home sigui en Trump. Llavors passar-nos les seues opinions per l’arc de triomf ens sembla d’allò més normal. Vaja, que espero que es pugui ser totalment feminista i estar en contra de tot el que diu/pensa/defensa Marine Le Pen i similars.