L’esfereïdora transprarència de Mozart

3.04.2015

Què podríem dir de Mozart més enllà de tot el que s’ha escrit? Què podríem dir d’obres com la seva Simfonia 40 o el seu Rèquiem? Gairebé no ens atrevim a dir res. Possiblement el tret més característic de les partitures del geni salzburguès sigui una aparent simplicitat i candidesa que no obstant això, amaga una escriptura de gran profunditat estructural i dramàtica, en una relació com aquella que manté el protagonista de Candide ou l’Optimisme –publicada en vida de Mozart– amb el seu autor, el gens càndid Voltaire. I vinculat a això, una música d’esfereïdora transparència cristal·lina que despulla a qualsevol. Cal tenir en compte tot això i la dificultat que afrontava l’Orquestra Filharmonia de Barcelona i el Cor de cambra Anton Bruckner al Palau de la Música Catalana, per situar en la justa mesura una valoració de la interpretació d’un repertori que ha estat abordat fins a la sacietat per les millors orquestres, cors i solistes del món.

Wolfgang Amadeus Mozart

Wolfgang Amadeus Mozart

Ens agradaria obviar el ja obvi avui dia, que és un públic que no sap comportar-se en una sala de concert, però no podem, tot i que ja suposàvem en aquest cas una bona presència de turistes i públic poc assidu als auditoris de la ciutat. Persones que tossien, parlaven en veu alta, aplaudien quan no tocava (fins a entre el Kyrie i el Dies irae), uns altres que els feien callar, i al seu torn, alguns que els increpaven demanant “deixar aplaudir a la gent quan vulgui”. Fins i tot gent que marxava als vint minuts d’haver començat el Rèquiem.

El gran al·licient era precisament el Rèquiem, aquest meravellós testament mozartià on bellesa i mort es confonen perquè segurament no hi ha cosa més bella, en el sentit clàssic i grec del terme, que la mort quan la tasca s’ha complert: “la Mort, observant-la bé”, va escriure Mozart al seu pare quan aquest s’estava morint, “és el veritable objectiu final de la nostra vida, i per això des de fa uns anys m’he familiaritzat amb aquest veritable i bon amic de l’home”.

De la Simfonia 40 l’Orquestra va oferir una lectura correcta, on algunes imprecisions al Molto Allegro es van esmenar amb una gran millora a l’Andante i el Menuetto. Només en alguns casos, era una interpretació que anava més enllà de la simple lectura; la presència de solistes de l’OBC, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i l’Orquestra Simfònica del Vallès garantia un resultat equilibrat, amb alguns passatges de gran qualitat, però sense arribar a l’excel·lència que caldria exigir en una orquestra estable. En aquest sentit, la conducció del jove director Albert Santiago va ser meritòria i va aconseguir un resultat notable, dins de les limitacions que li van impedir aconseguir un so compacte en moltes ocasions. Ens agradaria veure’l al capdavant d’una orquestra més treballada i cohesionada, cosa que ens aportaria més elements de judici.

També al Rèquiem l’orquestra va anar de menys a més, amb alguns problemes dels metalls, inestables i sense empastament amb les cordes al Kyrie. En les veus solistes, a causa d’una “indisposició” del tenor David Hernández, aquest va ser reemplaçat per Marc Sala, que va resoldre la papereta. En aquest apartat, s’ha de subratllar la interpretació del baríton Elías Benito, expressiu i amb gran personalitat en totes les seves intervencions.

L’actuació del Cor de cambra Anton Bruckner, una formació nascuda ara fa dotze anys a Barcelona i en clar progrés, és digne d’esment. Ens consta que el cor va treballar intensament i el resultat salta a la vista, cosa que cal reconèixer i felicitar, tant a la seva directora Júlia Sesé, com a la cura i el lliurament de tots els seus membres enfrontant-se davant el repte que sempre presenta aquella esfereïdora transparència de Mozart. Malgrat ser una formació cambrística, el cor va oferir una excel·lent projecció i profunditat dramàtica, mantenint sempre l’equilibri amb l’orquestra i els solistes, sense deixar de tenir una gran presència. Ells van anar sens dubte, la millor notícia de la nit.