En la seva primera novel·la Dies de tot (Proa), Blanca Soler ens convida a reflexionar sobre el sistema educatiu actual i la professió de mestra, concretament des de la seva visió de professora de llengua i literatura catalanes en un centre de secundària i batxillerat. Aquests pensaments es barregen amb l’evocació dels records d’infantesa de l’autora, i dels moments viscuts amb la família i els amics, per fer així un balanç —en l’àmbit professional i personal— del que ha estat la seva vida, ara que es troba a les portes de la jubilació.
Escriure té un gran poder terapèutic i és que no només ajuda a ordenar els pensaments i clarificar els sentiments, sinó que també permet expulsar —si bé segurament no totalment— les preocupacions i les angoixes. Escriure pot ajudar a obtenir respostes, o bé potser a generar encara més preguntes i, fins i tot, a reviure experiències que restaven tancades a la parcel·la de la memòria. «Cal explicar els neguits, els desitjos, les pors, les penes, encara que sigui, en un full en blanc, per a un mateix», comenta Blanca Soler a l’epíleg del seu llibre Dies de tot, en el qual al llarg de vuitanta-un capítols breus l’autora evoca les seves vivències i pensaments, no només des d’un vessant professional, sinó també més personal i íntim.
Els inicis
Blanca Soler forma part d’una generació que va viure il·lusionada el començament d’una nova etapa molt prometedora. Els primers anys de la transició van ser uns anys de molts canvis i innovacions, en els quals també es va donar l’oportunitat —com en el cas de l’autora després de llicenciar-se en Filologia Hispànica— de fer cursos d’història de Catalunya, literatura i llengua catalanes, per així també poder fer classes en català. Es comença a recuperar la llengua catalana en el món educatiu, és el principi d’un nou projecte professional que genera una gran il·lusió i entusiasme per aportar nous coneixements i formar els joves. Tanmateix, al llarg dels anys s’han anat gestant canvis socials significatius que també han condicionat el món de l’ensenyament, i paral·lelament també s’han produït canvis polítics —com les set reformes educatives en trenta-cinc anys—, amb propostes que no han estat del tot prou estudiades ni consolidades.
Hem passat de tenir una única resposta, un únic model, a tenir-ne molts; el ventall de possibilitats que s’obria era cada cop més gran i divers. Segons sembla, quan es tracta d’educació, tothom és sensible d’opinar respecte a això.
Són aquests alguns dels motius pels quals l’autora del llibre plasma en aquestes pàgines un desencís docent, que contrasta fortament amb la il·lusió i l’empenta dels primers anys. Ja no hi ha una plena satisfacció amb la feina perquè possiblement el seu projecte no arriba a complir-se i topa amb una altra realitat per la qual no s’està o no es vol estar preparat. Aquest és el punt d’inflexió que fa que Blanca Soler recuperi unes determinades vivències i pensaments en aquest llibre.
Les noves tecnologies a l’ensenyament
Segurament, de tots els canvis el que ha generat més debats i controvèrsia —i que s’esmenta especialment en el llibre— ha estat el de l’aparició de les noves tecnologies a les aules. En fem un bon ús? Ens allunyen del contacte amb el mestre? On són els límits?
És innegable que les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) han proporcionat avantatges i millores en l’ensenyament actual, però alhora és necessari fer un pas més i aprendre a transformar tota aquesta informació en coneixement. A més a més, cal dosificar l’ús de les tecnologies i trobar la manera de no desatendre aspectes com la competència lectora, el raonament crític i l’aprenentatge amb esforç, entre d’altres. A vegades s’oblida com d’important és aprendre a concentrar-se en una sola tasca durant una llarga estona, adquirir uns bons hàbits i aprofundir en allò que es fa.
En paraules de Gregorio Luri, «les noves tecnologies ens obliguen a redefinir els continguts i els procediments tradicionals de l’ensenyament», sens dubte, i «davant dels estímuls nombrosos i dispersos, cal una educació amb caràcter», que sàpiga on són els límits, però que sobretot ensenyi a pensar.