L’escola dibuixada

25.06.2018

Els testimonis de la guerra civil, per pura sentència biològica, es van apagant. D’aquí a pocs anys la memòria que en fem quedarà plenament en mans dels novel·listes i dels historiadors. A l’hora de construir un relat fidel d’aquell conflicte, els primers dependran de la seva imaginació, els segons s’hauran de refiar dels arxius.

Dibuix d’un alumne del Grup escolar Lluís Vives | Fons de l’Arxiu Municipal de Barcelona

Dijous passat, en el marc de l’exposició Unitats de memòria dedicada al Grup Escolar Lluís Vives, que es pot veure a l’arxiu de Sants-Montjuïc, vam poder escoltar dues persones que han estudiat a fons la història de l’escola pública a Barcelona. Per una banda Cèlia Cañellas, que ha comissariat una exposició sobre l’escola a Barcelona entre el 1900 i el 1960, que es pot visitar a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. I per l’altra Joan Sanromà, que ha estudiat a fons la història del grup escolar Lluís Vives, del qual ha estat professor durant molts anys, que ara és objecte de l’exposició “Unitats de memòria. Sants-Montjuïc i el seu arxiu”, a l’Arxiu Municipal del Districte Sants-Montjuïc.

Cèlia Cañellas ens va situar en les primers dècades del segle XX, moment en què es va forjar un equilibri polític hegemònic de catalanistes i republicans que amb els anys desembocaria en la construcció d’una escola pública de qualitat a Barcelona. L’any 1908 hi havia 30.000 nens sense escolaritzar a Barcelona i la manca de places escolars va disparar l’analfabetisme, que a Sants s’enfilava al 50% de la població. Moltes escoles no disposaven dels espais adequats per fer una formació segmentada per edats. Hi havia escoles amb una norantena de criatures de diferents edats amuntegades en una mateixa aula.

En aquest món qui no plora no mama. L’any 1918 hi ha un moviment popular a Sants i Hostafrancs que demana una escola pública per al barri. L’any 1908 l’ajuntament havia aprofitat un romanent de pressupost per projectar quatre escoles laiques i mixtes que havien d’impartir en català, però el rebuig de l’església va tombar la iniciativa. Deu anys més tard, Sants encara no tenia l’escola pública que necessitava i finalment l’any 1918 es va crear una comissió de cultura a l’ajuntament que va designar Manuel Anaud, un home de consens entre catalanistes i republicans, com a assessor tècnic per tirar endavant un pla general d’edificis escolars. Un d’aquests centres va ser el grup escolar Lluís Vives. La construcció es va encarregar a l’arquitecte Josep Godall, que potseriorment també projectaria l’escola Ramon Llull, el Pere Vila i el Mila i Fontanals, entre d’altres.

Les cues del pa | Arxiu Municipal de Barcelona

L’any 1920 es va posar la primera pedra i l’any següent comencen les obres. Eren anys de molta inestabilitat política, i amb l’arribada de Primo de Rivera l’any 1923 els nous gestors de l’ajuntament en van suspendre la construcció al·legant defectes administratius. L’escola no s’inaugura fins al 1931, en plena república. El Lluís Vives, per tant, forma part dels grups escolars de la República, però ja arrencava de les comissions escolars de l’any 1907.

El grup escolar Lluis Vives, està situat encara avui a la confluència de Riera Blanca amb carrer Pavia, just sobre la línia que separa Barcelona de l’Hospitalet de Llobregat. Aleshores era com un bolet enmig d’un descampat. Godall va tenir molt en compte l’orientació de l’edifici per garantir una bona circulació del sol, situant les aules a la banda sud-est, on hi ha més claror. En la seva investigació per reconstruir la història del Lluís Vives durant els anys de la guerra civil, Joan Sanromà ha comptat amb testimonis com Anselm Cartañà, que ha deixat un relat ple de detalls. Sabem que durant els bombardejos, alguns veïns anaven a passar la nit al soterrani de l’escola per protegir-se dels atacs aeris.

Joan Sanromà ha estudiat a fons la història del centre i ha pogut exhumar els noms del claustre de professors. Entre els docents que van fer-hi classe durants els anys trenta, hi havia gent notable, que un cop acabada la guerra seria depurada pel règim franquista. Va ser el cas de Pere Blasi, director de l’escola, que tenia la dèria de batejar cada curs amb el nom d’una comarca o Francesc Masclans, autor del conegut manual Guia per a conèixer els arbres i lianes de Catalunya. Altres noms de professors que van ser inhabilitats o desterrats a altres províncies van ser Dolors Batlle, Abelard Fabregas, Joan Gaspar, Francesca Mas, Carme Lloveras, Joan Forment, Darwin Ballester, o fins i tot una tieta àvia del jutge Llarena, que va ser depurada i va patir un consell de guerra.

Les dutxes del Grup escolar Lluís Vives | Fons de l’Arxiu Municipal de Barcelona

Als anys setanta, quan es va traslladar el Museu Nacional d’Art de Catalunya a Montjuïc i es van buidar les sales de l’edifici del Parlament, on havia estat fins aleshores, algú va trobar unes caixes abandonades plenes de material escolar d’abans de la guerra. Aquells papers van anar a parar a mans de Mariona Ribalta, que de seguida es va adonar del valor d’aquells documents. Entre ells hi va trobar dibuixos, que ara ens permeten reconstruir com era la vida a l’escola durant la guerra civil. També hi va trobar papers de justificació d’absència, que alguns alumnes portaven per dir que no podien continuar assistint a classe, però sol·licitaven que els guardessin la plaça per poder tornar-hi un cop acabada la guerra. “Els professors no allunyaven l’alumnat del que era la guerra, sinó que els ajudaven a entendre el que estava passant”, explica Sanromà.

Gràcies a aquests dibuixos avui sabem que l’alumnat hi feia activitats innovadores: es donava una gran importància a la higiene, feien esport a l’aire lliure, sortides al zoo o a Montjuïc, festes a l’escola, una revista, També tenien un hort amb gallines i animals. Els dibuixos que ens han pervingut retraten les dutxes de l’escola, les cues per aconseguir una mica de pa, la carestia d’aliments als mercats, o les andanes del metro convertides en refugis antaeris.

Les classes eren mixtes només a parvulari. A partir de primària se serapaven nens i nenes. S’ha conservat un dibuix d’Elena Arnau de l’any 1937 en què hi podem veure un grup de noies a punt de dutxar-se. També s’ha conservat un dibuix de Pere Balañà, que després seria cinesasta, en què podem veure una parada al mercat de Sants on hi penja un rètol que diu literalment “No ai uevos”. La misèria material es barreja inevitablement amb la pobresa ortogràfica.

Dibuix d’un alumne del Grup escolar Lluís Vives | Fons de l’Arxiu Municipal de Barcelona

L’Arxiu Municipal de Barcelona ens permet recuperar imatges naïfs però nítides d’un passat que els pocs supervivents de la guerra aviat no ens podran explicar. Els dibuixos dels alumnes del Lluís Vives es converteixen així en testimonis desproveïts de qualsevol sospita de propaganda, vestigis d’una mirada neta que no enganya i que ens retorna amb la força de la seva ingenuïtat un món que la guerra va arrasar.