L’escola de vidre

17.01.2019

“La creativitat requereix el valor de desprendre’s de les certeses”, va dir el psicòleg estatunidenc Erich Fromm. Innovar en qualsevol àmbit, que no és fàcil, implica trencament amb tot allò que, per tradició, és acceptat culturalment. I, per tant, malgrat que és considerada com un valor en alça, la innovació sembra un núvol d’interrogants i incerteses a l’entorn. Però no l’hem de témer; benvinguts siguin els canvis i les revolucions. Des de fa quaranta anys, els Premis Baldiri Reixac, que atorga la Fundació Carulla, reconeixen, impulsen i donen ales a projectes educatius transformadors que potencien la renovació pedagògica, la creativitat, la llengua i la cultura catalanes. Fins al pròxim 27 de gener, escoles, mestres, docents, emprenedors educatius i alumnes d’arreu del territori català tenen l’oportunitat de presentar la candidatura dels seus projectes a la nova edició dels Baldiri i Reixac.

Com moltes altres, aquesta idea forma part del model educatiu integral que fa deu anys va implementar l’escola i que avui funciona a la perfecció. I en reconeixement a aquesta llarga tasca, la Fundació Carulla va atorgar un dels deu Premis Escola Baldiri del 2017 al Sadako per la seva aposta per la innovació com a motor de creixement. “Però no es tracta d’innovar per innovar, sinó de saber quins són els propòsits finals de l’educació”, matisa Musons. Segons el mètode Sadako que va implementar l’actual director, l’objectiu del centre no ha de ser que els alumnes obtinguin resultats excel·lents, sinó fomentar l’avaluació del seu procés d’aprenentatge. Per això, fa més de deu anys van començar a construir un model changemaker i pioner a Catalunya basat en tres pilars: cercar nous models de participació de l’alumnat i de les famílies, reformular els espais de joc de l’escola i fer un canvi metodològic transcendental. Adéu als llibres de text.

Alumnes de l’escola Sadako.

La innovació com a motor de creixement

L’Aniol Carreras, exalumne del Sadako i estudiant d’Enginyeria Aeronàutica a la Universitat Politècnica de Catalunya, va viure els primers indicis de canvi, però no va tenir temps d’impregnar-se de la nova metodologia. “Els canvis es van produir sempre en cursos inferiors”, diu. “Per exemple, quan jo feia ESO, a Primària es va introduir la figura dels Caps de Dia, alumnes que feien tasques de secretaria i de gestió de l’escola. Però a mi això mai no em va arribar”.

Tanmateix, va passar-hi gran part de la infància i de l’adolescència –des del 1999 fins al 2012–, i, per tant, haver anat a una escola que estimula l’esperit crític, el pensament i la implicació social ha tingut una gran influència en el seu tarannà i, sobretot, en els valors que, segons diu, avui aplica al seu camp. Des de fa cinc anys conjuga els estudis amb la seva gran passió, volar. És pilot d’avioneta i organitzador d’Aviació Adaptada, una jornada que, sense ànim de lucre, acosta l’aviació a persones discapacitades perquè puguin sentir la llibertat de volar. D’aquesta manera, l’Aniol ha pogut aplicar a l’enginyeria un vessant social que assegura que va adquirir a l’escola. Ell no va créixer amb el model d’educació integral, però el seu cas demostra que la voluntat de formar estudiants emprenedors i capacitats per adaptar-se al món laboral ha estat sempre inherent a l’ADN del Sadako.

L’aula dels alumnes més menuts © Oriol Company

Fundada l’any 1968 per donar respostes a les necessitats socials del país, l’escola va prendre el nom de la figura de bronze de Sadako Sasaki, que s’eleva al mig del jardí de la Pau d’Hiroshima. Així, amb la voluntat d’educar en i per la pau, va néixer fa cinquanta anys i avui encara la conserva. Els valors i l’essència es mantenen, però durant l’última dècada l’escola ha trencat radicalment amb el sistema convencional basat en l’estudi per aprovar exàmens. “La nota ja no és la prioritat, sinó que la fita és que els alumnes prenguin consciència de quins són els seus punts forts i els seus punts febles”, detalla Jordi Musons. Actualment, treballen per reptes i projectes, estructurats en dos grans blocs: les matèries d’especialitat, per una banda, que inclouen l’esport, la música, la filosofia, l’educació emocional i les tutories; i, per l’altra, un espai globalitzat anomenat brúixoles d’aprenentatge que, de forma transversal, engloba expressió plàstica, anglès, castellà, català, ciències naturals i socials. Tot en un.

D’aquesta manera, ens trobem davant de classes innovadores que “s’assemblen molt als entorns laborals actuals que no són reproductius”, compara Musons. Els 50 o 60 alumnes de cada curs treballen junts en una mateixa aula de forma proactiva, autònoma i cooperativa, dirigits per tres docents de perfils acadèmics, didàctics i emocionals diferents. La transformació, per tant, també l’han hagut de fer els mestres, que s’han adaptat a treballar en equip, a ser flexibles i a dissenyar processos d’aprenentatge per fer participar l’alumnat. “Quan els alumnes treballen en grups cooperatius a l’aula, poden marxar de classe i treballar a altres espais com el pati o el fòrum, on ningú els vigila”, explica Musons. És sorprenent com mentre alguns resolen problemes a l’aula, d’altres, per grups petits, fan tasques de forma responsable i independent al pati.

Des d’allí, es veu tot Barcelona, engroguida i desdibuixada per la calitja i la llum del sol. L’entorn, al peu del Tibidabo i allunyada del brogit de la ciutat, és ideal. Allí hem conegut els Caps de Comunicació i els Caps de Dia, que ens expliquen que es mouen per tota l’escola per resoldre problemes i informar de qualsevol situació. Cada dia una parella diferent d’alumnes assumeix el càrrec i, així, tothom ho fa tot. Com a l’esbarjo, on ja no només es juga a futbol. “Antigament qui jugava bé era el líder de la classe i qui no quedava exclòs”, explica Musons. “Això no fomentava la coeducació, la relació entre nivells, ni fomentava la creativitat; mentre que, per contra, fomentava la competitivitat. Ara, en canvi, hi ha molts espais de joc diferents per a alumnes de totes les edats i amb interessos molt diferents”. Voleibol, activitats de construcció, conta contes, jocs de cartes… Tothom hi té cabuda.

Alumnes de l’escola Sadako.

Innovació o tradició? 

Premis com el Baldiri i Reixac fan possible que les escoles continuïn apostant per la innovació i segueixin reinventant-se. “Els premis et donen seguretat, estabilitat i et fan més visible i això és important perquè necessitem que les escoles arrisquin”, remarca Jordi Musons. Malgrat que la innovació en educació és present i és futur, encara segueix sembrant núvols de dubtes i d’incertesa entre la societat. L’educació sense llibres de text basada en el raonament, la cooperació i la participació encara xoca amb el model d’educació convencional, basat principalment en la memorització de conceptes. Per això, per fer front als alts índexs de fracàs escolar –18,3%–, els canvis s’han de començar a fer des de dalt (la selectivitat) cap avall i no a l’inrevés. L’objectiu no ha de ser només transformar l’escola, sinó contribuir, com els Baldiri, a fer que la xarxa educativa sigui millor. “Necessitem ciutadans de qualitat, amb un nivell crític i d’implicació social més alt,  perquè si no els grans reptes de la humanitat no s’assoliran”, conclou Musons. “Si no fem persones flexibles, resilients, amb capacitat d’adaptació i d’autonomia, davallarem com a societat”.