L’Ésadir fa 10 anys

28.01.2016

Antoni Bassas, al documental Els dies clau produït per TV3 i emès al Canal 33, recordava com Joaquim Maria Puyal li deia: “Hem de fer que la llengua funcioni, que sigui correcta i que no es noti”. Aquestes mateixes paraules les ha recordat aquest dilluns a l’IEC, durant la celebració dels deu anys del portal lingüístic de TV3, l’Ésadir, que els compleix el dia 9 de febrer.

Antoni Bassas, durant la celebració dels 10 anys de l'Ésadir | Foto: CCMA

Antoni Bassas, durant la celebració dels 10 anys de l’Ésadir | Foto: CCMA

“Si a final dels 70 ens haguessin dit que hi hauria un portal com l’Ésadir, no ens ho hauríem cregut”, diu Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, que ha definit l’Ésadir com una eina viva, perquè va canviant, cosa que encaixa amb la concepció mateixa de la llengua, ja que internament és molt variada. Però Cabré ha anat més enllà d’aquesta qüestió i ha apuntat la necessitat de definir llengua correcta: abans la llengua literària equivalia a la representació de l’estàndard i, fora d’això, el mar incert dels dubtes envaïa els catalanoparlants. A això s’hi afegia encara una altra trava, la noció de falta: “Patíem si quèiem en la incorrecció”, subratlla Cabré.

La construcció d’un estàndard i la reconstrucció d’una llengua va ser una tasca amb la qual es va abordar com havia de ser la llengua. “La variació interna és clau, i que la llengua sigui flexible internament perquè permet que el parlant pugui triar les paraules més adequades perquè sigui eficient i natural en la situació comunicativa”, assegura Cabré. Aquest procediment acaba desembocant en els llibres d’estil, que en un primer moment es van veure com una llicència, perquè s’escapaven de la norma dictada per l’IEC. “Però cada mitjà segueix la normativa de l’IEC i es permet fer unes tries i unes eleccions per al seu model propi i per a les seves negociacions internes”, afegeix la presidenta de la Secció Filològica, que considera l’Ésadir com una eina dinàmica.

El president de l’IEC, Joandomènec Ros, ha volgut remarcar que “deu anys són pocs, però són molts si s’ha fet molta feina”, com és el cas de l’Ésadir. La tasca que ha fet el portal ha estat absolutament necessària, però encara hi ha molta feina per fer: “Se m’esborrona la pell quan sento algú que diu desvetllar en lloc de desvelar”. Al seu torn, Brauli Duart, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ha volgut destacar que la preocupació per la llengua a la CCMA hi ha estat des del minut zero: “Calia reforçar el català, que la gent comprovés que es podia escoltar futbol i pel·lícules en català, cosa que em sembla que s’ha aconseguit amb escreix”.

“L’Ésadir és el resultat de la feina d’uns equips que hi són des del principi”, assegura Ernest Rusinés, cap d’Assessorament Lingüístic de la CCMA. Rusinés ha fet una breu repassada a la feina que ha fet durant aquests deu anys l’Ésadir, que quan va començar amb 13.000 entrades i ara ja arriba a les 33.000, cosa que equival a elaborar una mitjana de sis entrades per dia. De lèxic actualment hi ha 4.124 elements, 1.900 dels quals són usos que no es troben recollits al Diec, si bé molts són termes com a capella o abertzale, transgressió necessària en els mitjans. Així mateix, el Diec2 ha inclòs en la seva actualització 216 termes proposats per l’Ésadir. Finalment, Rusinés, abans de passar la paraula als ponents, ha volgut afegir que actualment l’Ésadir conté 11.798 títols de pel·lícules doblades o subtitulades en català.

Ernest Rusinés i Sílvia Cóppulo a l'IEC | Foto: CCMA

Ernest Rusinés i Sílvia Cóppulo a l’IEC | Foto: CCMA

Neus Nogué: “Les situacions diferents demanen registres diferents”

La discussió entre català heavy i light fa referència a una polèmica que es va viure durant la dècada dels vuitanta, en què es criticava, d’una banda, l’ús d’un català descurat (“el català que ara es parla”), i d’altra banda, l’ús d’un català massa purista. Aquesta distinció, segons Neus Nogué, avui ja ha estat superada: “Les situacions diferents demanen registres diferents”, assegura la professora de Filologia Catalana de la UB, que ha volgut remarcar que els programes públics han de proporcionar models lingüístics però alhora han de ser el mirall del carrer. “Si una sèrie com Merlí reflecteix la realitat, permet aconseguir més versemblança, però també que els adolescents i joves vegin la sèrie i optin per sèries en català i no en altres llengües”, afegeix.

Per gestionar aquesta diversitat de registres, els lingüistes de la CCMA utilitzen dues eines fonamentals: la norma externa —la normativa de l’IEC però també la Gcc i moltes altres—, i la norma interna. “A la norma externa li podem demanar que ho posi fàcil als professionals, que s’actualitzi i que la distància entre norma i ús estigui menys allunyada”, destaca Nogué i afegeix que la normativa ho ha anat fent, com per exemple amb l’admissió de l’ús intransitiu d’interessar, o agafar. Encara, però, hi ha qüestions pendents i Nogué ha volgut reivindicar barco: “Si no hagués estat per la polèmica del heavy i del light, ara mateix barco ja el tindríem recollit al diccionari normatiu. La primera datació que en tenim és del 1794, segons Coromines, però ha de ser molt anterior i a més té al diccionari tota la família (barcaembarcarembarcació)”.

La norma interna la constitueix l’Ésadir, tot i que té antecedents il·lustres, com dos llibres d’estil publicats de TV3 i un butlletí que també s’havia dit Ésadir. “L’Ésadir és una eina útil i ben travada, sobretot per saber l’abast dels usos acceptats però també els motius per no acceptar-ne d’altres”. Neus Nogué s’ha volgut aturar a la marca d’ús abusiu, que considera que és problemàtica en l’àmbit lexicogràfic: “En aquesta marca hi ha tant expressions que es consideren massa cultes (i poc adequades per aquest motiu), com usos efectivament abusius de construccions discutibles, com a nivell de”.

Pel que fa als usos inadequats que assenyala l’Ésadir, Nogué ha volgut destacar que només hi ha 20 entrades amb aquesta marca i que molts dels termes marcats com a abusius podrien considerar-se ús inadequat, així com ha remarcat que termes com acné, sisplau, afició o quiròfan són formes d’ús general que no estan recollides al Diec. Per acabar, ha fet esment dues qüestions més, l’ús del verb registrar per escorcollar i el de vivenda per habitatge: “A mi no em fa falta el verb registrar per escorcollar i penso que registrar ja vol dir massa altres coses perquè li encolomem més significats”. Sobre vivenda, ha aclarit que “fa 30 anys ens va semblar que feia falta i que habitatge es veia massa culte, però a hores d’ara ja no és així”.

Neus Nogué, durant la celebració dels deu anys de la CCMA | Foto: CCMA

Neus Nogué, durant la celebració dels deu anys de la CCMA | Foto: CCMA

Sílvia Cóppulo: “Les llengües donen identitat als països”

Cóppulo va començar a col·laborar amb Catalunya Ràdio el 1984. En aquells moments, s’acabava de llicenciar en Psicologia i acabava d’estudiar psicologia del llenguatge: “Tenia molt clar que les llengües parlen de les relacions, expressen com són les persones i donen identitat als països. Havíem d’aconseguir que la llengua servís per unir”, explica. La ràdio per a Cóppulo era una eina molt potent que servia per reconstruir la identitat del país.

Quan va entrar a Catalunya Ràdio va pensar que havien d’aconseguir que el català fos útil en tots els registres i que es prestigiés. “Havíem de trobar una llengua natural, lluny de l’encarcarament, que funcionés i no es notés”, recordant les paraules de Puyal que Antoni Bassas havia citat a Els dies clau. Per a Cóppulo el repte és, per tant, que el català funcioni en tots els registres i que mai no distanciï.

El model de la CCMA, però, per a la periodista, ha creat escola: “Tant, que quan he tingut l’oportunitat de col·laborar amb altres ràdios els directius sempre em deien que la meva manera de parlar i el meu nom s’assimilava al català de Catalunya Ràdio. La Corpo ha creat un model, que és correcte i que funciona”, ha conclòs.

Sílvia Cóppulo a l'IEC | Foto: CCMA

Sílvia Cóppulo a l’IEC | Foto: CCMA

Bernat Soler: “Puyal és el nostre pare professional”

“Em dedico a una feina d’altíssim risc lingüístic: sóc comentarista de partits de futbol”, ha dit entre rialles, i ha aprofitat per demanar disculpes perquè aquells són moments d’altíssima tensió i 90 minuts d’improvisació: “Has de treure les paraules correctes, dir-les en una locució correcta, evitar dir alguna cosa que pugui ferir sensibilitats, i tot això en dècimes de segon”. Per a Soler és molt important a la seva feina tenir cura de la llengua i considera que és una qüestió professional i de rigor.

El periodista de referència de Bernat Soler va ser, evidentment, Joauim Maria Puyal: “És el nostre pare professional, ja que tots els comentaristes esportistes som fills del model Puyal”. Tots els que l’han seguit han agafat el seu model, però adaptant-lo: “Ell continua fent servir expressions adaptades de l’anglès, mentre que nosaltres preferim les formes catalanes. Però no passa res, perquè cadascú es dibuixa el seu estil”, aclareix Soler.

Soler utilitza sovint l’Ésadir per consultar les paraules que fa servir durant les seves locucions, però també per saber com es pronuncien de manera correcta els noms o els gentilicis estrangers, una cosa que, segons ell, té a veure amb “el rigor de la nostra feina”. “Confesso que m’agrada molt pronunciar els noms alemanys i sovint m’hi recreo, com Schweinsteiger”, afegeix entre bromes.

Bernat Soler a l'IEC | Foto: CCMA

Bernat Soler a l’IEC | Foto: CCMA

Antoni Bassas: “Els mitjans no tenien tradició oral ni escrita. Tot estava per fer”

“No puc veure la capçalera d’entrada del 10 de setembre de 1983 de TV3 sense emocionar-me. Tenia 22 anys i ho recordo com si estiguéssim assistint al naixement d’una nació”, rememora el periodista, que considera que en certa manera sí que hi assistien perquè el naixement d’una televisió nacional és la prova de l’existència d’un país. Bassas ha recordat que, quan va començar a treballar com a locutor a Ràdio Joventut, al principi els passaven fulls amb correccions com gespa en lloc d’herba, *sustitució en lloc de substitució. Ara bé, també ha incidit en el fet que en aquells moments els usos lingüístics que ara ens semblen normals estaven tots per fer: “No hi havia tradició ni oral ni escrita als mitjans, i tot estava per fer”.

El periodista també ha recordat Joaquim Maria Puyal: “Ell deia que ens havíem de poder guanyar la vida en català”, que no es veiés com una cosa voluntarista, sinó que era molt important tenir un patrocinador com La Caixa, perquè demostrava que era rendible. Puyal era conscient que havia de prestigiar la llengua i de seguida es va rodejar de lingüistes (entre ells, Jordi Mir) que el va ajudar en aquesta tasca. “Quan el setembre del 1976 es va posar davant d’un micròfon, ja havia resolt molts dubtes, perquè havia estat un any retransmeten partits en català que no s’emetien”.

Per acabar, Bassas ha citat un fragment de l’obra Política i llengua anglesa, que George Orwell va escriure el 1946: “Es tracta de treure’ns de sobre mals hàbits que hem adquirit per imitació. Si ens traiem de sobre els mals hàbits pensarem més clarament i pensar més clarament és el primer pas cap a la regeneració política. O sigui, que lluitar contra la mala llengua anglesa no només no és frívol, sinó que no ha de ser una preocupació exclusiva dels escriptors professionals”.

Amb aquesta reflexió, Bassas ens ha volgut dir que, tot i que la història del català ha anat associada a la història política de Catalunya, hi ha altres llengües, com l’anglès, que tenen preocupacions molt semblants, com la del bon ús: “Quan nosaltres hem pogut sentir una pressió suplementària pel fet de parlar en català, pensem que és una preocupació homologable a totes les llengües, independentment de la sort política que hagin tingut”, ha tancat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. “*no només” és recent, redundant i sona malament a qui coneix els catalans de sempre No (tan) sols/solament
    *repte: envit, desafiament

  2. Aquests, entre altres, són els responsables de la destrucció de la llengua als mitjans de comunicació de la CCMA:

    Josep Maria Fulquet
    Ernest Rusinés
    Neus Nogué
    Antoni Bassas

    El seu discurs o és arrencat de tots els organs oficials o acabarà amb la llengua.