Les virtuts de Manu Guix

13.11.2018

Manu Guix considera que el seu cinquè i darrer àlbum, Després de tot (Música Global, 2017), és el millor que ha compost fins ara. Musicalment parlant, ha mantingut el llistó al qual ja té acostumat el públic amb una combinació de pop i soul d’autor amb arranjaments de cordes i vents. Com a lletrista, ha fet un salt qualitatiu i s’ha enriquit amb històries personals reconvertides en cançons enèrgiques que parlen amb intensitat, optimisme i una engruna de nostàlgia de la vitalitat i el pas del temps.

Manu Guix a l’Auditori Valentí Fuster de Cardona © Jaume Barberà

Des que van saltar a l’escenari de la Razzmatazz al mes de febrer, han causat furor a cadascuna de les trenta-dues sales de Catalunya per on han passat. I la nit d’aquest últim dissabte no va trencar la regla. Ja a les seves acaballes, la gira més multitudinària del cantant, compositor i pianista barceloní va arribar al flamant Auditori Valentí Fuster de Cardona. Situat en una vila del Bages de gairebé cinc mil habitants, l’auditori s’ha erigit com un espai de referència i qualitat artística en poc més d’un any. I, com a tal, es va vestir de gala per rebre Manu Guix amb gent vinguda d’arreu del territori. Plena la platea; al galliner, alguna butaca buida; silenci absolut i la sala fosca. A l’escenari, emboirat pel fum i il·luminat per una llum blanca, Manu Guix i el seu solo de teclat auguraven una vetllada carregada d’emocions. L’acústica era magnífica.

Cinc anys ha trigat Manu Guix per compondre en solitari el seu últim disc, produït a quatre mans amb Roger Rodés. Des que va sortir a la llum Pas a pas (Blanco y Negro, 2012) ha estat submergit en el fenomen d’Operación Triunfo i en el teatre musical amb Molt soroll per no res, El petit príncep i, ara, La jaula de las locas. Heus aquí la causa d’un llarg silenci discogràfic. Però l’espera dels seus seguidors ha valgut la pena i ara en recullen els fruits. Sembla mentida que, entre tanta feina, Manu Guix hagi trobat temps per escriure tretze cançons i interpretar-les ara aquí, ara allà, sense parar.

Però en aquesta aventura no ha viatjat pas sol. L’acompanya, com ha fet sempre, la seva estimada i inseparable banda. A la melangiosa tonada de piano de Després de tot, la cançó que dona nom al disc i que va obrir el concert de dissabte, s’hi van afegir The Veterans, profunds, vigorosos, engrescadors, per oferir un directe esplèndid. Fa anys que toquen plegats, però ells cinc, Jordi Roquer, a la guitarra; Jordi Franco, al baix; Toni Pagès, a la bateria; Oriol Cuscó, al saxo, i Jaume Peña, a la trompeta, encara observen incrèduls les mans de Manu Guix quan llisquen, dansen i interactuen amb el teclat com si es tractés d’una extensió més del seu cos. Com si fos, amb paraules de Billy Joel, un Piano Man.

És aleshores quan l’espectador descobreix l’autèntic Manu Guix, l’home indomable, frenètic i superdotat que respira i viu gràcies a la música. Sovint es parla de virtuosisme massa a la lleugera, sense prendre consciència del que ser virtuós implica i vol dir. La virtut, deien els filòsofs clàssics, és el camí, la disposició de l’ànima per assolir l’areté: l’excel·lència. Si no ho és encara, per tant, poc li falta a Manu Guix per convertir-se en un virtuós del piano en essència. Durant gairebé cinc minuts de follia, passió i efervescència es va deixar endur per la música i, posseït per una força externa, va hipnotitzar el públic amb una improvisació de sons electrònics i, valgui la redundància, electritzants. El cul, les cames, els braços, els ulls, les faccions de la cara, completament alliberats.

“Hòstia, que bé que m’he quedat”,  va deixar anar per cloure el moment d’èxtasi. Tan orgànic, franc i rialler, Manu Guix va sorprendre per la seva proximitat i desimboltura. Fins i tot va parlar de la seva parella, la Marta, a qui dedica la cançó Et compro, o de la Mariona Arteaga, l’antiga companya de classe de qui estava tan enamorat durant l’adolescència que, com explica a Jugar a ser grans, li suaven les mans. Qui pogués oblidar les cabòries de la vida adulta, aturar el temps i tornar enrere per sentir-se “dominat pels impulsos d’una joventut insultant”.

Entre el repertori que va oferir a l’Auditori Valentí Fuster no hi va faltar la tendresa de Temps passat ni Se sent sol@, la cançó més bella i esgarrinxadora, adreçada a totes les persones que se senten diferents. De les de pell de gallina. Ni tampoc s’hi va trobar a faltar l’entusiasme, les ganes de viure i el bon rotllo característic de les seves melodies. “No sé quina és la clau de la felicitat, però el primer pas per ser feliç és voler ser-ho”, va dir convençut Manu Guix. Per això, l’objectiu de la gira és aconseguir que tothom marxi a casa una mica més feliç. I a Cardona, en un ambient tan familiar, va aconseguir crear tal bombolla que, en acabat, era inevitable no veure El got mig ple.

Roger Argemí, la promesa

Veu angelical, talent i joventut –només vint anys–, tres ingredients per apuntar ben amunt. A Roger Argemí, taloner de tot un Manu Guix, li va mancar de confiança el que li va sobrar de romanticisme, però va deixar indicis de la prometedora carrera que té per endavant. Piano, guitarra i veu, a més d’oferir temes del seu antic disc, Un nou sentit (Crea Music, 2016), l’autor de Can I Call You Home va avançar la cançó més sentida que ha escrit fins ara: Directament. Tot plegat per arrodonir una vetllada d’una qualitat artística elevadíssima al costat de qui ell va catalogar de “bèstia musical”.

Manu Guix considera que el seu cinquè i darrer àlbum és el millor que ha compost fins ara. Potser ha arribat l’hora de donar-li la raó. I reconèixer que sí, que és un gran virtuós del piano, de la música.