Les vides paral·leles de Bulgàkov i Mandellstam

17.12.2014

Mandellstam i Bulgàkov coincideixen a Batum. És una trobada casual, fortuïta, però inevitablement parlen de les perspectives de vida i les sortides professionals. Jaume Creus repassa les experiències d’aquests dos autors russos a la guerra civil d’Ucraïna. Una trobada excepcional de dos escriptors que després serien perseguits per Stalin.

L'Armada Roja arribant a Tíflis.

L’Armada Roja arribant a Tíflis.

Si una cosa li és deguda a Ucraïna respecte de Rússia és haver-li fet de nucli originari quant a l’establiment d’un poder organitzat en expansió, que acabarà essent l’imperi rus. I a més a més, Rússia li deu el nom: el territori d’acció del principat de Kíev, amb la capital fundada el segle V, va ser, sota el govern d’Oleg, a l’inici del segle X, l’Estat de la Rus. I en qualitat de tal havia guerrejat contra Bizanci i amb Bizanci establí després tractats, igual que els establí amb Occident. Perquè, per exemple, a la meitat del s. XI el rei de França es casà amb Anna de Kíev a la catedral de Reims, i el mateix any del casament (1051) es va redactar la Ruska Pravda (el Dret de la Rus). Vladimir I, que havia reforçat la potència de l’Estat de Kíev a cavall dels segles X i XI, va ser el primer a voler expandir-se cap al sud annexionant territoris, i va arribar fins al Quersonès, just damunt de Crimea. Després els destins d’Ucraïna van ser molt diversos i sagnants, contra cumans, mongols, tàtars, lituans, lituans-polonesos… Però igualment cal posar sobre la taula les lluites intestines. A l’època del domini cosac, hi havia hagut fins i tot diversos territoris ucraïnesos, sota govern de diferents hetmans (atamans), a la dreta i a l’esquerra del Dnièper.

Crimea, en canvi, ja era des del principi un territori especial, lligat des de temps antics a les civilitzacions mediterrànies: una de les ciutats més conegudes de la zona, a part de Sevastòpol, és Feodòssia, una fundació grega entre d’altres de la mar Negra. Fou terreny dels cimmeris, cobejat per escites, romans, huns, genovesos, venecians i turcs. Però sobretot terra de tàtars, amics i enemics de russos i de turcs segons calia, a favor dels uns contra els altres i a l’inrevés. Els turcs acabaren quedant-s’hi, i fou el temps dels khanats otomans. Fins que Caterina II aconseguí, a final del segle XVIII, que Crimea fos independent i esdevingués a la fi un protectorat seu. Val la pena recordar que la guerra de Crimea del segle XIX (on va combatre el jove Lev Tolstoi, i ho deixà escrit) es va iniciar per la pretensió russa de dominar més territori turc, amb l’excusa de defensar els cristians ortodoxos fossin allà on fossin, fins i tot si vivien en terres de domini turc (argument que també avui s’esgrimeix des del Kremlin). La derrota de Rússia va comportar condicions no desitjades, com la prohibició de tenir flota a la mar Negra, però l’annexió de Crimea a l’imperi no va canviar, fins al regal de Khruixtxov i l’actual reannexió.

Aquest succint marc històric i geogràfic ens servirà per emmarcar les vicissituds de dos escriptors «russos» que van tenir part de la vida directament lligada a Kíev o a Crimea: el novel·lista Mikhaïl Bulgàkov i el poeta i crític Óssip Mandellstam, nascuts tots dos el mateix any, el 1891.

 

Metge en dues guerres

Kíev fou la ciutat que va veure néixer Bulgàkov, i això vol dir que era ucraïnès, tot i ser rus. Els ucraïnesos, en aquesta època, estaven repartits entre dos imperis. Un era l’austrohongarès, que tenia la Galítsia, també dividida en oriental, amb capital a Lviv, i occidental, sota control polonès, amb centre a Cracòvia, malgrat la voluntat dels ucraïnesos d’unir-se en detriment dels interessos polonesos. Aquesta Galítsia és la que apareix sovint a les novel·les de Joseph Roth. L’altre imperi era el rus, que mantenia la zona d’Ucraïna com a conglomerat de províncies (gubèrnies de Volínia, Podòlia, Kíev, Poltava, Kherson, etc.) i no amb els mateixos drets de què gaudien els ucraïnesos de la banda austríaca, cosa que feia més desitjable la unió i la independència. A Kíev estudià Bulgàkov, allà morí el seu pare, allà conegué el 1908 la seva primera dona, Tatiana Lappa, i a la Universitat de Kíev cursà la carrera de medicina. I és en aquesta Ucraïna que viu la família Bulgàkov quan es produeix l’atemptat de Sarajevo contra Francesc Ferran, l’arxiduc d’Àustria, i la seva dona, que representa el tret de sortida per a les hostilitats entre el govern d’Àustria —instigat per Alemanya— i Sèrbia. Quan esclata la Primera Guerra Mundial, Bulgàkov, que ja fa un any que s’ha casat amb la Tatiana, es troba a Saràtov, a casa dels sogres. Amb el títol de metge tot just concedit, serveix com a voluntari a la Creu Roja, i al front. Moscou, però, l’envia com a reservista a la població aïllada de Nikólskoie (província de Smolensk). És la tardor del 1916, i algunes de les seves experiències allà formaran el memorable conjunt de Relats d’un jove metge i Morfina. I també a Saràtov, gaudint d’un permís amb la dona, l’enganxa la revolta que es produeix el febrer del 1917 a Petrograd. Són mesos vertiginosos: el març abdica Nicolau II i s’estableix un govern provisional; al cap de molt pocs dies a Ucraïna ja es crea el Consell Central (la Rada), de caràcter nacionalista. A la primavera, Kíev surt al carrer: al voltant d’unes cent mil persones reclamen autonomia. Diverses entitats polítiques es creen l’una rere l’altra, i els partits que van sorgint munten els seus congressos. El mes d’abril la Rada es converteix en Parlament revolucionari i el maig es crea el Comitè militar panucraïnès, al capdavant del qual se situa Simon Petliura, un cosac amb aspiracions independentistes. Finalment, el juny la Rada proclama l’Autonomia d’Ucraïna i s’estableixen negociacions amb el govern provisional rus. Aquesta primavera tan moguda Bulgàkov la passà a Kíev. Però quan esclata la revolta d’octubre es troba molt probablement a Moscou per intentar desenganxar-se de l’addicció a la morfina que ha adquirit a la solitud nevada de Nikólskoie i que el metge de la família (que acabarà sent el seu padrastre) li recomana de tractar-se. L’espectacle que veu pels carrers de Moscou, explicat al relat Morfina amb força exactitud, l’horroritza i a partir d’aquell moment només pensa a deslliurar-se de les obligacions que té com a metge militar. El 20 de novembre la Rada proclama la República Nacional d’Ucraïna (RNU), que França i Gran Bretanya reconeixen i que es contrària al poder bolxevic, fins al punt d’esclafar tot indici d’insurrecció per part dels rojos a la capital. I la situació sembla tan clara que el govern es veu amb cor d’emetre els primers bitllets de banc.

El desembre, no havent aconseguit desfer-se del servei, Bulgàkov fuig com pot cap a Viazma (el millor destí que ha pogut obtenir), fent via per Saràtov, i la visió de trens assaltats per gent desplaçada o per tropes desmobilitzades el deixa astorat. Per sort, a final de febrer del 1918, li permeten deixar el servei militar i torna a la seva ciutat natal just per ser testimoni de com la seva estimada Kíev, que ell considera una ciutat esplèndida i feliç, «la mare de les ciutats russes», passa constantment de mà en mà, disputada, presa o alliberada, segons l’òptica de qui l’ocupi. En una Ucraïna que la Rada ja ha proclamat independent, que es representa a si mateixa en les converses per al tractat de Brest-Litovsk i l’acabament de la guerra mundial, que quan se signa esdevé, per una de les clàusules, sobirana (cosa que suposa la pèrdua per a Rússia d’un territori que considera propi), Bulgàkov, arribat a Kíev just el dia de la signatura, presencià el seguit d’esdeveniments que formaran una part clau de la seva obra. El 1923 escriu un reportatge per al periòdic Nakanune [En vigílies] molt aclaridor d’aquest període de guerra civil, després de l’altra guerra. A La ciutat de Kíev, títol del reportatge, Bulgàkov diu: «El que va passar en aquest temps a la il·lustre ciutat de Kíev no es pot descriure. Va ser com si la bomba atòmica de Wells hagués explotat sobre les tombes dels prínceps varegs Askold i Dir, i durant mil dies tot va ser tumult, foc i flames, no tan sols a la ciutat, sinó també a les rodalies». Però és que abans i tot de la seva arribada, Kíev ja havia canviat de mans: el febrer, els bolxevics l’havien feta seva, la Rada havia fugit i demanat ajuda als alemanys. Tot seguit, i coincidint amb la signatura del tractat de Brest-Litovsk a la primeria de març, els nacionalistes de la Rada i els alemanys recuperen la ciutat, però són els alemanys els que manen i col·loquen al cap del govern l’hetman Skoropadski, un mandatari titella. Aquest fet indignà Bulgàkov, monàrquic, malgrat ser un progressista moderat. Per això també la notícia de l’assassinat del tsar i la seva família el colpí profundament quan es produí el juliol d’aquell any.

 

Magma de conflictes

A l’estiu, les imposicions del govern causen un enorme descontentament a la Ucraïna rural. Preventivament, Petliura, que encapçala el moviment de la població indignada, és empresonat. Néstor Makhnó, anarquista, president del soviet de camperols i obrers d’Ucraïna, organitza els «batallons» lliures de la revolució que actuen contra Skoropadski i els alemanys. El mariscal de camp von Eichhorn, cap de l’exèrcit, és assassinat, i els bolxevics aprofiten la situació caòtica per enfortir la seva posició dins mateix de la ciutat. El novembre del 1918 resulta ben calent: la Unió Nacional s’estableix en Directori, Rússia trenca el tractat, Skoropadski proclama la Federació amb Rússia, es creen les milícies blanques del general Denikin, el Directori actua directament contra l’hetman i el desembre les seves forces entren a Kíev per fer-lo fora: ara lliure, Petliura n’és el cap, i compta amb el suport dels francesos, que ja han desembarcat al port d’Odessa. Aquestes vicissituds Bulgàkov les explica a la novel·la La guàrdia blanca. I llegint-la, ens adonem de fins a quin punt l’escriptor considera el règim del «nacionalista» Petliura com “el pitjor que pugui haver-hi al món”, tenint en compte el cruel pogrom que va dur a terme contra els jueus.

Makhnó.

Néstor Makhnó , president del soviet de camperols i obrers d’Ucraïna.

No entrarem a detallar cada pas d’aquesta embogida roda de canvis de poder que es van anar succeint. La germana de Bulgàkov, Nadejda, en va fer tot un document on en detalla setze. Ell, a l’article La ciutat de Kíev, diu: «Jo, per la meva banda, en puc citar amb precisió catorze, deu dels quals vaig veure amb els meus propis ulls». En dos altres textos, l’escriptor ens dóna una versió força concreta, bé que ràpida i novel·lada, d’aquests esdeveniments. A Les aventures extraordinàries del doctor N., relata: «El cinquè poder s’ha acabat i jo he estat a punt de perdre la vida. […] La nit del 2 al 3 ha passat una cosa indescriptible: el nou poder també ha caigut, i a mi m’han mobilitzat». Efectivament, tot just encetat l’any 1919, amb la declaració de guerra contra la Rússia soviètica, Petliura mobilitza els metges, i Bulgàkov entre ells. A la narració La nit del 2 al 3, que de fet és un fragment del que havia de ser la novel·la preludi, mai no acabada, de La guàrdia blanca, ens explica força vivament el nou canvi de poder. Davant la potent ofensiva del govern soviètic, el Directori i Petliura es veuen forçats a abandonar Kíev als rojos, deixant només un Consell Nacional d’Insurgents per enfrontar-s’hi. Bulgàkov, mobilitzat i tot, s’escapa de seguir les tropes nacionals. No serà l’últim canvi de mans. L’agost, l’exèrcit republicà de Petliura torna a ocupar Kíev amb els voluntaris de Denikin, però de seguida ha de deixar la plaça a les tropes de la guàrdia blanca, i ara Bulgàkov queda mobilitzat al seu servei. Els bolxevics ocuparan Kíev per tercera vegada el desembre i, davant d’aquesta ofensiva, l’exèrcit blanc de Denikin es retirarà o replegarà cap a la Ucraïna meridional. Hi haurà encara una darrera ocupació, el 1920, de forces poloneses i ucraïneses que entren a la ciutat el maig i en surten el mes següent amb la presa definitiva de Kíev per part dels soviètics, encapçalats per la cavalleria roja de Budionni. Denikin, empès cada cop més al sud per les successives conquestes dels bolxevics, es veurà relegat a l’espai quasi exclusiu de Crimea. I és a Crimea on ens trobem amb el poeta Óssip Mandellstam, que hi tenia problemes greus.

Néstor Mahknó.

Néstor Makhnó.

 

La crimea clàssica de Mandellstam

Lloc d’estiueig per a russos amb possibilitats, ben situats o artistes, actors i actrius que hi tenen les seves datxes i fins i tot palauets, per a Mandellstam és un recer de calma, quasi mediterrani, amb bon temps —sol, llum i mar— i tot de referents literaris dels autors clàssics que ell tant estima i tan bé coneix. A més, els seus contactes amb la gent del món cultural, gràcies al renom poètic que ja té fet com a acmeista i autor d’un primer llibre ben acollit per la crítica (La Pedra), li permeten anar de ciutat en ciutat (Koktebel, Feodòssia), fent-se convidar per les amistats i aprofitant per escriure més i més poesia. Cada any, des del juny del 1915, va a passar els estius a Crimea i el primer estiu ja hi coneix Marina Tsvietàieva, una relació interessant, tot i que breu (els dos primers mesos de 1916), en la seva vida emocional. L’any 1917, que hi havia anat fugint de Petrograd (on tot eren disturbis, i fam i fred sobretot per a la població humil), s’hi està fins a l’octubre, perquè necessita la Crimea càlida i clàssica, com ell mateix deixarà escrit en un poema de 1931: «Pressentint futurs càstigs, del bram dels fets rebels / a la mar Negra vaig fugir, darrere les Nereides». I en aquesta Crimea troba inspiració per fer un grapat de poemes de factura i temàtica grecollatina d’alt voltatge, que aniran a formar part del volum Tristia (de ressons òbviament ovidians).

Quan torna a Petrograd, l’octubre de la Revolució, els fets luctuosos, els trets, les injustícies el porten a escriure poemes «polítics», tot i que semblen més adreçats als «perdedors» d’aquella presa del poder o escrits directament contra els revolucionaris. Per exemple: «I quan el favorit d’Octubre ens preparava / un jou de còlera i violència…», dos versos d’un poema que li publica el diari La Voluntat del Poble, òrgan dels socialistes revolucionaris, amb els quals té afinitats ideològiques. També aquí es publica A Cassandra, on parla d’una «victòria sense mans». Tanmateix, Lunatxarski, comissari d’Instrucció Pública del Comissariat del Poble, procura a Mandellstam una feina al departament, que de seguida l’obliga a traslladar-se a Moscou, seu del nou govern. De l’any 1918 són alguns poemes encara en clau contrària a la revolució (cosa que li serà retreta anys més tard, un cop detingut, durant els interrogatoris) com ara El crepuscle de la llibertat («Celebrem el crepuscle de la llibertat, aquest gran any crepuscular…»), El telèfon («En aquest món salvatge i espantós, / amic d’enterraments de mitjanit…») i el famós Tristia («Tot fou antany, tot es repetirà…»). Però com que les depuracions i els afusellaments són a l’ordre del dia, i el clima de violència se li fa insuportable, el febrer de 1919, mentre l’exèrcit roig entra a Kíev (una de les diverses vegades), Mandellstam decideix fugir de la gran fam que s’ha instal·lat a Moscou i de les constants matances, pròpies d’una guerra civil, i fa cap a Khàrkiv, on troba una feina a la Secció de poesia del Comitè literari que pertany al Consell de les Arts del govern obrer i camperol provisori d’Ucraïna. Cal tenir en compte que els bolxevics allà on podien, als llocs que anaven ocupant, de seguida creaven governs provisionals. Això explica que a Ucraïna llavors coexistissin províncies roges i províncies blanques, i que tant en unes com en les altres s’imprimís paper moneda específic per a subvenir a les necessitats d’un o altre exèrcit. Aquell febrer de 1919 Kíev és en mans dels bolxevics, igual que Khàrkiv, però el sud-oest (amb Odessa i Kherson) des del desembre anterior és de les forces de l’Entente (França i Gran Bretanya hi tenien interessos) que donen suport a les tropes blanques de Denikin i fins estan negociant acords amb la RNU de Petliura (una enrabiada més per a Bulgàkov).

Vista l’aparent estabilitat del govern soviètic a Kíev, Óssip Mandellstam s’hi trasllada a l’abril, i això té una extrema importància perquè el dia 1 de maig, en un cabaret artístic i literari de la ciutat, coneix Nadejda Khàzina, la que serà la seva companya des del primer dia, i esposa després d’una boda civil el febrer del 1922 a la mateixa Kíev (però la noia havia nascut a Saràtov el 1899). Un altre fet important és que el setembre, fastiguejat de tanta olor de mort com surt de la Txeca, que era a prop d’on treballava amb Ilià Ehrenburg, i dels pogroms contra els jueus comesos per blancs, rojos i nacionals igualment, decideix, esgarrifat, anar-se’n a Crimea (a Feodòssia i Koktebel), ara ocupada per l’exèrcit blanc, i en aquesta ocasió amb el seu germà Aleksandr. No els serà fàcil sortir-ne.

 

Bulgàkov al Caucas

Aquest any 1919, l’«any nu» en paraules de Borís Pilniak, que en va escriure una novel·la, l’any en què la gran fam, el tifus i el terror regnen a Rússia més que cap exèrcit o sobirà, Bulgàkov és, com ja hem dit, obligat a servir com a metge en l’exèrcit blanc. El govern a Kíev ha tornat primer a mans de Petliura i després de Denikin: junts han foragitat durant el mes d’agost els bolxevics, però després s’han enfrontat entre si. I a la Txeca, abans de fugir de la ciutat, els rojos executen tanta gent que no és estrany que Mandellstam reaccionés com ho va fer. Bulgàkov, però, és enviat a Vladikavkaz i exerceix de metge militar per la zona (Grozni, Beslan), i aquí aviat començarà a escriure. Justament al periòdic Grozni apareixerà el text Perspectives de futur, un article clarament contrari als bolxevics i de marcat pessimisme: «Ara que la nostra infortunada pàtria és al fons de l’oprobi i l’angoixa en què l’ha sumit la “gran revolució social”, som cada cop més els que veiem sorgir un mateix pensament […] ombriu i sinistre, un interrogant que necessita resposta: què ens passarà? […] El present que tenim al davant ens fa venir ganes de tancar els ulls. De no veure-hi. Queda el futur. Un futur enigmàtic, del tot desconegut».

El general Denikin.

El general Denikin.

A Vladikavkaz s’estarà tot l’any 1920 i part del 1921, i serà en aquestes circumstàncies que anirà madurant la decisió de deixar la medicina i dedicar-se només a escriure. De moment, va escrivint articles i relats que els diaris de la zona li van publicant. Quan la cavalleria cosaca blanca es veu derrotada per l’exèrcit roig, en previsió de situacions no volgudes, Bulgàkov prohibeix que ningú faci córrer que és metge i abandona definitivament la medicina. I quan al mes de març les forces blanques han d’abandonar Vladikavkaz per l’entrada dels bolxevics, l’ara ja escriptor, malalt de tifus, es veu forçat a quedar-se, en comptes de ser evacuat. La sort és que el nou poder li dóna cabuda a la Subsecció d’Arts, un nou organisme fundat a iniciativa de Lunatxarski, i concretament al departament de Literatura; la sort és que al maig es funda el primer teatre soviètic a Vladikavkaz i Bulgàkov hi té un paper decisori i organitzatiu. Fins i tot comença a escriure petites obres que s’hi estrenen. Però aviat, per culpa d’uns debats sobre el caràcter servil o valent de Puixkin, les autoritats culturals el critiquen, l’acusen de blanc i al final l’expulsen de la Subsecció d’Arts. Bulgàkov i la seva dona, que l’acompanya sempre, es veuen empesos a la misèria i sense facilitats per tornar a Moscou o a Kíev. Trigaran mesos a fer-ho.

 

Mandellstam no està fet per a la pressió

Per a Mandellstam Feodòssia era com la dolça Florència ideal. Però la guerra civil no tenia res d’ideal: era en marxa, anava ràpida, i la piconadora roja no deixava treva ni respirs. També a Feodòssia (a la qual Óssip dedicà unes proses i algun poema) s’arribà a l’extrem de creure que era millor ser ocell que no pas ésser humà, una idea que per força deixa glaçat qualsevol cor. Segons el poeta, pels seus carrers hi havia «homes, amb uns ulls marrons perillosament buits, com de nens emprenyats, per als quals la possibilitat de matar impunement era com un bany de fresca aigua mineral». I es referia a elements («cosacs ciclopis») pertanyents a l’exèrcit del general Denikin o, més ben dit, del general Wrangel, perquè a l’abril del 1920 hi havia hagut traspàs de poders. Mandellstam es trobava en territori de domini blanc i, en canvi, es feia amb simpatitzants (clandestins, és clar) de l’exèrcit roig. Sempre a la contra, arribà a escriure algun poema, com L’actor i l’obrer, d’enaltiment dels valors soviètics. I això ben aviat li passà factura.

Fos per aquests poemes, pels contactes clandestins o per alguna denúncia de les que llavors sovintejaven per enveges o malvolences, el fet és que Mandellstam és arrestat a Feodòssia una primera vegada i deixat anar de seguida, tot just per ser detingut al cap de ben pocs dies pel servei de contraespionatge del general Wrangel. La intervenció del seu anfitrió, Max Voloixin, a instàncies d’Ehrenburg, que també és allà, li retorna la llibertat. Segons ells, Mandellstam hauria cridat des de la seva cel·la: «Deixeu-me sortir, no estic fet per a la presó!». Però immediatament és expulsat de Crimea, aleshores ja envoltada per l’exèrcit roig, i el setembre fa cap a Geòrgia per mar, fins a Batum, que en aquell moment era una república socialista dels menxevics, bé que per poc temps. Tampoc aquí és ben vist, i tres dies després d’arribar-hi, és detingut com a agent doble (blanc i bolxevic), encara que sembli inversemblant. Aquest cop se’n surt gràcies a la gestió del redactor d’un diari rus que explica al governador militar qui és Mandellstam i a la d’uns poetes georgians que el coneixien.

El general Wrangel.

El general Wrangel.

Són aquests els que se l’emporten a Tbilisi (Tiflis), i aquí, amb Ehrenburg, participarà en un recital poètic, abans de retornar a Moscou, gràcies al paper diplomàtic que exercí el seu company poeta per obtenir els salconduits i iniciar el viatge. Una pinzellada curiosa sobre el que passava dia a dia: el tren en què viatjaven en arribar prop de Vladikavkaz (on era Bulgàkov, malvist pels bolxevics que ocupaven la ciutat) es va trobar sota el foc de l’exèrcit blanc assetjant: els germans Mandellstam i Ehrenburg es van veure, doncs, amb un fusell a les mans per si calia defensar-se. En continuar la ruta, van ser les tropes de l’anarquista Makhnó les que aturaren el tren entre Rostov i Khàrkiv. Sortosament no els passà res. Era l’inici de la tardor de 1920. A l’estiu, a la banda occidental d’Ucraïna, les tropes bolxevics de Budionni havien fet estralls entre la població jueva, com deixà anotat Isaak Bàbel al seu Diari de 1920, però en aquelles terres encara temien més els pogroms que havien dut a terme anteriorment els blancs i les forces de Skoropadski, que consideraven els jueus com a criminals del bolxevisme («Mateu els jueus i salveu Rússia!»). La guerra civil en els seus múltiples fronts i amb tota la seva cruesa.

 

Bulgàkov i Mandellstam es troben

Entrat el 1921, Bulgàkov fa mesos que només pensa a abandonar Vladikavkaz com sigui. Malgrat tot, encara publica algun relat als diaris i pot estrenar obres teatrals: entre abril i maig escriu amb un advocat georgià la peça Els fills del mul·là, que s’estrena amb èxit. Els rèdits d’aquesta obra li permetran finalment sortir del vesper, via Bakú, Tiflis i Batum; però té la precaució d’enviar la seva dona per la via d’Odessa-Kíev. Ell, a Batum, exhaurits els recursos econòmics, es veu en la necessitat de viure del que sigui, fins de «vendre petroli al mercat», segons deia la seva dona. Però també aprofita per posar per escrit les peripècies viscudes els darrers temps: els textos seran publicats amb el títol Notes escrites als punys.

Mentrestant, Mandellstam ha arribat a Moscou, però un incident infaust amb el txequista Bliumkin, que li acara una pistola dient-li que aquest cop el matarà (temps abans ja se les havien tingut), fa que el poeta prefereixi posar distància i instal·lar-se a Petrograd: anirà a parar al soterrani de la Casa de les Arts, on viu en «un luxe de misèria», en el qual «nosaltres, poetes, artistes, savis, mig bojos per culpa de les magres racions alimentàries, retornem a l’estat salvatge, del tot letàrgics» (la citació és de la seva prosa La jupa).

El febrer de 1921, vist el panorama de fam, manca de combustible i atur, i davant les consegüents vagues que es convoquen des de les mateixes bases que ho pateixen, es decreta a Petrograd l’estat d’excepció. L’exèrcit roig carrega contra els vaguistes, els mariners de Kronstadt es revolten per reclamar eleccions i que es garanteixin els drets fonamentals de la població desafavorida (soviets lliures); les protestes sorgeixen més i més exasperades des dels grups proletaris que es veuen, precisament ells, sota l’opressió i les imposicions del poder bolxevic; aquest actua encara més injustament i reprimeix els motins vessant sang. La repetició de tot allò que li repugnava (fam, fred, misèria, violència institucionalitzada, sang) impulsa Mandellstam a córrer a Kíev a trobar-se amb Nadejda, després de mesos de separació. Amb ella torna a Moscou, però per preparar la partida cap al sud: la vida quotidiana a la capital s’ha tornat irrespirable, insuportable. Arribat l’estiu, la parella viatja cap al Caucas, i el periple acaba a Batum. Allà, a l’agost, els arriba la notícia de la mort de Blok per «esgotament nerviós», i encara a Geòrgia, abans d’acabar el mes, s’assabenten de l’afusellament de Gumiliov, l’exmarit d’Akhmàtova, acusat de complot monàrquic. Mals aires per als poetes. I encara el que havia de arribar! Només per mostra: Maiakovski, Iessenin, Tsvietàieva van acabar suïcides.

Ja entrat el mes de setembre, Mandellstam i Bulgàkov coincideixen a Batum. És una trobada casual, fortuïta, però inevitablement parlen de les perspectives de vida i les sortides professionals. «Val la pena escriure una novel·la per presentar-la a un concurs a Moscou?». El poeta li contesta que és inútil, però també li treu del cap a l’exdoctor la idea d’emigrar, que ja tenia força coll avall, i li aconsella d’anar a Moscou i buscar-se el sosteniment a les redaccions dels diaris com ha estat fent els darrers temps d’allunyament de la capital: al capdavall, li diu Mandellstam, aquesta és la millor manera de fer-se un nom com a escriptor. Bulgàkov no devia quedar del tot convençut, perquè a posteriori, quan el règim soviètic li farà la vida impossible (la literària, però també la quotidiana), s’adreçarà primer a les instàncies de poder i després directament a Stalin per demanar que el deixin sortir del país, ja que no li permeten guanyar-se la vida dignament. Sigui com sigui, de moment torna a Moscou, passant per Kíev, per reunir-se amb la seva dona. Els anys següents no seran gens ni mica un jardí de roses, i sí en canvi una coronació d’espines que l’anirà torturant al bany maria (versió sofisticada del pal i pastanaga), fins que la malaltia se l’emporti.

També per a Mandellstam la resta de la vida serà un martiri constant, agreujat per la seva voluntat d’anar amb un punt d’orgull contra els poders establerts. Un poema crític amb Stalin serà el detonant perquè la maquinària soviètica es posi en marxa a fi d’esclafar-lo definitivament en un camp de pas cap a Vladivostok, a la Sibèria profunda. Nadejda Mandellstam, supervivent, malgrat la vida provisional que es va veure obligada a dur, per sort ens ha deixat constància dels fets que ella va conèixer de primera mà per tal que no s’oblidin mai els genocidis de tota mena i magnitud que ha hagut de suportar una part de la humanitat a mans d’una altra.

 

Final obert

Queda per fer el seguiment —difícil pels sovintejats canvis de mans— de les vicissituds que va viure la part occidental d’Ucraïna, trossos de territori com la Galítsia, la Volínia o Bessaràbia, disputats per polonesos, lituans i fins i tot romanesos, abans de ser conquerits definitivament per l’exèrcit soviètic. Tanmateix, dels dies de la guerra civil tenim el testimoni directament viscut d’un altre escriptor, menys prolífic, però no menys important: Isaak Bàbel, que ens deixà els seus relats verídics a Exèrcit de cavalleria, més conegut com La Cavalleria roja, i també als Contes d’Odessa, molt útils a l’hora de veure-hi clar sobre la mena de vida que duien les comunitats jueves de Crimea. Queda per fer. La desgràcia actual que pateixen aquestes terres ens hauria de fer més àvids de coneixements sobre la història d’Ucraïna, perquè els fets, tossuts, sempre tenen les arrels en el passat, i els futurs esdeveniments seran uns o altres segons com es gestioni l’avui, indefectiblement.