Les vergonyes dels europeus

12.07.2018

A Club Europa (2017) Samuel és un refugiat que arriba a Berlín després d’una llarga travessia a peu des de la seva Yaoundé natal. La pel·lícula arrenca en el moment en què Samuel s’instal·la al pis on un grup de joves berlinesos, en col·laboració amb una ONG, han decidit acollir-lo. MarthaYasmin i Jamie –un nord-americà de Califòrnia resident a la capital alemanya– s’esforçaran per ajudar-lo en la seva integració ensenyant-li alemany i assistint-lo en diversos tràmits administratius, però sobretot oferint-li caliu humà en forma d’amistat i acceptació. D’aquest idíl·lic entorn brollarà una petita faula sobre les bondats de la diversitat i la solidaritat en un moment de la història en què els europeus ens enfrontem a una qüestió tan difícil com la de la immigració.

Maryam Zaree, Silvaine Faligant, Artjom Gilz, i Richard Fouofié Djimeli a ‘Club Europa’

Però no cal dir que, com en tota pel·lícula que es presti a abordar el problema de la immigració, aquest equilibri inicial s’estavellarà aviat contra la inevitable consistència d’un mur difícilment franquejable. Tota pel·lícula que aspiri a fer denúncia ha de fixar amb claredat l’existència d’aquells obstacles que impossibiliten la realització de certs objectius polítics, perquè, en definitiva, és en ells on el cineasta descarrega el pes de la responsabilitat. És recurrent, en aquest tipus de films de denúncia social, que aquesta llosa es dipositi sense gaire preocupació en el determinisme abstracte de la burocràcia. Però, en canvi, no es pot dir que dins d’aquest gènere cinematogràfic abundin les obres on se suggereixi que les responsabilitats polítiques comencen –i qui sap si acaben– en l’individu.

És en aquesta última línia en la qual la directora del film, Franziska Hoenisch, ens vol fer reflexionar. No és fals que els personatges trobin en l’Estat un impediment –al cap i a la fi, la sol·licitud d’acollida li és denegada a Samuel per l’administració–, però, en comptes de seguir l’exemple d’un Ken Loach i incidir en aquest aspecte fins a fer sang, l’alemanya té la valentia de posar el focus de la seva atenció en l’entorn més immediat de Samuel. D’aquí que la pel·lícula no tingui la necessitat, al llarg dels seus vuitanta minuts, de sortir de l’interior del pis –excepte en el seu final. La càmera, constantment a l’espatlla del cinematògraf, bandereja per les habitacions de l’immoble, al principi donant-los més espai i distància, però finalment asfixiant els personatges amb plans molt tancats sobre els seus rostres. La intenció, a mesura que avança el metratge i descobrim que la solidaritat de MarthaYasmin i Jamie té uns límits, és la d’escrutar l’interior de les seves ombres per descobrir-hi un fil d’esperança que demostri que el compromís és autèntic i no una simple frivolitat. Però l’esperança queda tan sols en desig quan, a la part final del film, Samuel desapareix de la imatge amb discreció, sense reconeixement, com caient en l’oblit, i en canvi Martha i Jasmin ocupen el pla final de la pel·lícula en un bar de copes queixant-se sobre la qualitat del còctel que els han servit i parlant sobre qui ocuparà l’habitació de Yasmin ara que se n’anirà a viure amb el seu xicot. De l’habitació de Samuel ni una paraula. De Samuel tampoc.

No hi ha dubte que Club Europa advoca per la idea que l’origen del problema de la immigració, des del punt de vista de qui la rep, radica estrictament en l’individu. L’acció política, sembla dir-nos Hoenisch, comença i acaba en l’acció individual. I és només amb un compromís il·limitat amb la solidaritat que els individus podem, potencialment, fer front als entrebancs que l’Estat posa davant d’altres individus. Però la cineasta no té gens d’interès a fer de la seva pel·lícula un pamflet polític i afortunadament no explicita ni subratlla un judici envers els seus personatges, sinó que, en el pitjor dels casos, l’insinua d’una manera velada, amb reserves, llançant-lo a l’espectador en forma d’interrogant. Perquè, amb tanta legitimitat com es planteja el deure d’encomanar-se al compromís amb Samuel, també s’hi planteja el dret de cadascú a cuidar-se a si mateix. Una de les qüestions fonamentals de la pel·lícula és si la solidaritat té límits o no, i, en el cas que els tingui, si aquests límits es poden jutjar amb algun tipus de rancor. Quan, en un determinat moment de la història, Yasmin els diu als seus companys que la seva involucració en l’assumpte de Samuel ha arribat a una fi perquè està en joc la seguretat de la seva feina i la seva posició com a ciutadana sense antecedents penals, qui s’atreveix a jutjar-la? Qui s’atreveix a dir que la seva posició no és legítima? No es pot afirmar que cap altra ho sigui més. La voluntat de preservar la llibertat individual i tot allò que queda dins dels seus límits és quelcom que només es pot discutir des de la distància que separa dues posicions, dues llibertats diferents: sense una empatia total. I si aquesta complicació es produeix ja entre individus que comparteixen un context cultural, un altre dubte de major importància queda en suspensió: estem capacitats, a Occident, per transcendir aquesta distància i situar-nos en el lloc mateix de l’immigrant que arriba a la recerca d’una vida millor?

En una entrevista a la darrera edició de Caimán Cuadernos de Cine, l’històric crític de Cahiers du cinémaAlain Bergala, afirma que el cinema és un art especialment dotat per a generar en l’espectador una experiència de l’alteritat. “Un tret característic de la nostra actualitat, a tota Europa, és la por a l’alteritat: no volem que els immigrants vinguin als nostres països, i aquí resideix una de les missions claus del cinema en aquest moment. El cinema és una gran eina d’empatia i identificació”. Segons el crític francès, el cinema és un art de la identificació en un sentit estructural: no ens identifiquem amb un personatge per la nostra proximitat psicològica amb ell, sinó que ho fem, siguin quines siguin les seves característiques, per la situació que ocupa en cada escena i en el conjunt de la pel·lícula. Així doncs, la distància que separa Europa de Camerun, com la d’Europa amb Orient Mitjà o la d’Estats Units amb Mèxic, no s’empetiteix, sinó que s’aboleix definitivament a la pantalla. En una època de «murs i fronteres» –aquest és el nom de la categoria de l’Atlàntida Film Fest en la qual participa el film–, costa trobar objeccions a les declaracions de Bergala i assenyalar alguna cosa que rebati la conveniència de pel·lícules com Club Europa, ni que sigui per provar de veure si té raó.

Recordo l’Ali que Fassbinder ens presentava a Todos nos llamamos Ali (1974) i com l’Alemanya de llavors desaprovava la seva història d’amor amb Emmi per una mera qüestió de prejudicis racials. Aquella era una Europa que trobava vergonyós a Ali pel simple fet de ser diferent. A l’Europa de Samuel, en canvi, es projecta la vergonya sobre els europeus mateixos. No cal dir que la salut del vell continent ha millorat significativament –malgrat el deteriorament dels últims anys–, però encara queda molt de recorregut al davant. N’hi ha prou amb acceptar l’altre?

Si sou lectors de Núvol, podeu seguir l’Atlàntida Film Fest aprofitant aquesta promoció d’un mes gratis a Filmin.cat fent clic aquí.