Les Unwanted de Europa, poètica d’una convalescència

18.04.2018

El passat 5 d’abril es va estrenar a la Filmoteca de Catalunya la pel·lícula Les Unwanted de Europa, amb simultània presentació a Torí i Lisboa. El director n‘és litalià Fabrizio Ferraro considerat per la crítica del seu país com un dels cineastes emergents més sorprenents. Ferraro és un conegut realitzador de llargs metratges com Je suis Simone (2009), premiada al Festival de Torí, i Sebastiano (2016).

‘Les Unwanted de Europa’, de Fabrizio Ferraro

 

La pel·lícula ha estat produïda per la italiana Passepartout i la catalana Eddie Saeta de Lluís Miñarro qui reprèn la seva activitat amb aquest rodatge després d’un llarg silenci. Es tracta, per tant, d’una coproducció Italocatalana, que compta amb la col·laboració de RAI Cinema i el Ministeri de Cultura Itàlia. El film està protagonitzat per Euplemio Macri, filòsof i actor no professional, en el paper de Walter Benjamin, i l’actriu Catarina Wallenstein qui representa la guia Lisa Fitkko. Intervenen, també, l’actor i músic Pau Riba, l’ubic poeta i actor esporàdic Vicenç Altaió, Marco Teti i Bruno Duchêne. La direcció artística és a càrrec de Sebastián Vogler, guanyador del Premi Gaudí a la Millor direcció artística per Stella Cadente. La banda sonora recau en John Cage i el mateix Pau Riba.

El llargmetratge reprèn els esdeveniments d’un sender a les acaballes dels Pirineus que ha vist passar milers de persones i refugiats fugint d’un feixisme que estava infectant el cor d’Europa en el segle passat. Entre 1939 i 1940 hi va haver moviments en doble sentit: catalans republicans i militants internacionalistes fugint del franquisme que acabaren concentrats en camps de detenció a les platges d’Argelers; jueus, comunistes i dissidents dels nazis i de la França col·laboracionista, travessaran poc després el mateix camí però en sentit contrari. Uns moviments cap a la llibertat, símbols de la resistència a la caiguda dels valors democràtics i de la crisi d’identitat que encara avui assetja Europa. Walter Benjamin va ser un d’aquests i és el principal protagonista de la pel·lícula.

L’enregistrament en blanc i negre facilita la consecució d’una exquisida simbiosi dels personatges amb el paisatge. El joc d’ombres homenatja Béla Tarr i ens transporta a la sordidesa d’un temps carregat de marginalitat i angoixa. Unes tonalitats descolorides accentuen la indiferència entre el dia i la nit i donen peu a un discurs molt intens i sense fissures. La càmera segueix a tall de confident els personatges intervenint com un actor més per reforçar el simbolisme de l’aura benjaminiana que amara transversalment les escenes com un Angelus Novus. Les imatges respiren entre suaus moviments i mirades fixes, a estones colpidores, acompanyades d’unes veus que s’incardinen en un discurs salpebrat de recensions i gravades per sempre en la memòria del nostre passat. Una narració de la diàspora i l’exili que ens interpel·la directament i que obliga a l’espectador a estar actiu, a serhi, per complementar allò que ens és directament suggerit.

Dins el marc ja conegut de la tragèdia, el morós relat no va en línia recta, zigzagueja dins d’una unitat poètica molt compacte feta de branques i de memòria, d’ombres i certeses. Passeja pels ranvespres de París copsant des de la mirada del flanêur fins al fosc habitacle on el filòsof escrivia les seves al·legories; vagareja entre matolls de la frontera fins a dibuixar l’escarni que van patir els exiliats republicans que col·lapsaren les platges d’Argelers.

Els Unwanted, els indesitjables, fugen empesos per l’àngel de la història, per la tempesta del progrés que els aboca a l’atzucac. Fugen sense saber on és exactament l’enemic, serpejant en la vastitud de la natura, del desolat i esquerp entorn de l’albera pirenaica. Un model cinematogràfic a mida dels clàssics westerns americans on la persecució enmig de l’erm dibuixa el camí.

En un dels assaigs, Walter Benjamin adjectivava els personatges del passejant Robert Walser com a convalescents, és a dir, com a actors conscients del patiment, de la fragilitat i de la provisionalitat de les seves existències. És així com acaba la pel·lícula amb un Benjamin anorreat i convalescent en l’espai del somni sobre un jaç de fullatge no pas de neu verge sota els efectes de la morfina de la barbàrie.

Una pel·lícula per la memòria.