Les subtileses de Connemara

6.10.2017

Connemara és un petit llogaret de la profunda Irlanda on passa el que passa a tots els petits llogarets de qualsevol lloc. Gent peculiar que es té molt vista i que no es poden amagar absolutament res els uns als altres. Tothom ho sap tot de tothom i si no ho saben, s’ho inventen. Això genera un clima de confiança absolut i alhora una desconfiança àcida i esmolada. Sempre la mateixa gent, sempre les mateixes cares, sempre les mateixes històries.

La Calavera de Connemara, a La Villarroel | Foto: La Villarroel

En Martin (Pol López) té encomanada la seva tasca anual de desenterrar les restes òssies d’aquells qui fa 7 anys que van morir. Enguany, però, el seu encàrrec coincidirà amb els anys que fa que va enterrar a la seva dona. És aquí on tots els rumors sobre la seva mort tornaran a sortir a la llum i com en tot bon llogaret, tothom hi voldrà dir la seva, sense dir-ho, però dient-ho.

Una estampa grotesca, en un escenari grotesc i uns personatges d’allò més peculiars per estrambòtics. Un policia local llastimós (Xavi Sáez) que es pensa que és en Colombo, una dona gran amargada (Marta Millà) que només fa que criticar i jugar de manera ingent al bingo parroquial, i finalment un jove adolescent maquinero (Oriol Pla) que va súper espitós i és l’ase dels cops de tothom.

Tots quatre formen una auca ben curiosa. Ja sabem de les bondats actorals de Pol López que una vegada rere l’altre treballa a fons els seus personatges i els dota del seu estil particular. El resultat del seu treball sempre és un plaer per a l’espectador i aconsegueix, si més no cada vegada que l’he vist damunt d’un escenari, que te’l creguis! I això no és poca cosa. Oriol Pla per a mi ha estat un autèntic descobriment teatral. Quina força, quina energia, quin domini del cos i del personatge. Bravo! Se l’ha de felicitar perquè no és gens fàcil fer el paper que fa i tampoc ho és mantenir la intensitat que el personatge requereix i combinar-la amb els alts i baixos i les frenades en sec que el guió demana. Cal fer especial menció a l’eclosió de l’obra. Quan els dos monstres de l’escenari deixen que Sinéad O’Connor els catapulti a un èxtasi coreogràfic i plàstic que no desentona gens, en la sobrietat i la foscor emocional del clima de l’obra en general.

Pol López a La Calavera de Connemara | Foto: La Villarroel

Tot el conjunt de l’obra està estudiat i mil·limetrat, des de la tètrica i herbàcia escenografia, obra del meticulós Marc Salicrú, passant pel treball de moviment actoral que ha liderat en David Climent i acabant per la direcció d’Iván Morales que aconsegueix imprimir a l’obra el ritme que un text de Martin McDonagh requereix. A més, casualitat, o no, ha incorporat la contemporaneïtat dels darrers dies de Catalunya al text de l’obra, de manera molt subtil, però punyent, si està fet expressament és d’una finor exquisida i si és casualitat, beneïda casualitat!

M’ho vaig passar molt bé veient l’obra i coi, encara que pugui semblar un comentari simple per a una crítica ho reitero. M’ho vaig passar molt bé! Vaig riure i em va passar volant i no només això, em va fer pensar, em va emocionar i em va fer aplaudir de valent. I això no totes les obres ho fan. Així que, si encara teniu algun dubte, us ho diré clarament. Si us vau perdre La Calavera de Connemara, la podeu repescar aquest divendres 9 de febrer al Teatre Auditori de Granollers.