Les sentències de Joan Brossa

27.06.2019

Entre els anys 1946 i 1968 Joan Brossa va escriure unes peces que anomenava postteatre o accions-espectacle. Es tracta d’un teatre d’acció on el diàleg apareix rarament i que s’agermana amb el fregolisme, els strip-teases i les accions musicals. Unes peces que han estat qualificades de pre-happening i que mostren un teatre totalment diferent del tradicional. Al voltant d’aquestes accions-espectacles va versar la conversa entre Ester Xargay, poeta, vídeoartista i agitadora cultural i l’escriptor, traductor i professor universitari Joaquim Sala-Sanahuja. 

Ester Xargay amb Hermann Bonnín i Vicenç Altaió. | © Pep Herrero ICUB

Aquest diàleg s’emmarca dins el cicle Ens va fer Joan Brossa que es duu a terme a la Fundació Joan Brossa durant tot l’any 2019 en commemoració del centenari del seu natalici i que està comissariat per Manel Guerrero. Un cicle que aparella amics del poeta que el varen conèixer de primera mà i artistes influïts per ell confegint un «acte de transmissió», com acostuma a dir el mateix Guerrero. En aquesta sessió, com que no hi havia confrontació generacional, ambdós ponents varen intercanviar anècdotes i experiències viscudes amb el poeta. Ester Xargay actuà, a més de ponent, com a mestre de cerimònies d’una tarda farcida de contingut.

Com aperitiu vàrem visionar la darrera entrevista a Brossa, que data de finals de 1998, un mes abans del seu traspàs, realitzada per la televisió BTV i conduïda per Carles Hac Mor, Ester Xargay i Bàrbara Raubert. Una filmació de qualitat molt baixa, d’uns 35 minuts de durada i que suposa un valuós testimoni pòstum. L’entrevista s’efectuà al pis-estudi, totalment desendreçat, que el poeta tenia al carrer Gènova. Escoltàrem sentències com ara: “La vida és com un viatge amb bicicleta perquè, quan aquesta es mou, el paisatge canvia”; “Buscar el reconeixement comporta una concessió que, fins i tot, pot fer mal”; o «La gent té pena dels escriptors malalts». Paradoxalment deia que no li agradaven les fundacions perquè signifiquen un «pedestal pòstum pel seu fundador», molt coherent amb el que ell entenia per pedestal: una simple sabata. Parlava de la seva irregular relació amb en Tàpies, l’admiració per Miró i, en el vessant polític, parlà de la proximitat amb el PSUC tot aprofitant, de pas, per qualificar de bandarres tant el clero com els banquers.

Amb el pas dels anys Brossa es va convertir en personatge d’ell mateix i es feia difícil diferenciar-lo de les accions-espectacle que tot sovint protagonitzava espontàniament. En aquesta línia va discórrer la conversa entre els dos ponents, que la van farcir d’anècdotes viscudes, algunes hilarants. Joaquim Sala-Sanahuja recordà quan anaven tots dos al Liceu a escoltar Wagner i en Brossa aconseguia ser l’únic espectador que salvava l’obligació de portar corbata. En entrar a la sala, just en el moment de passar el control, es recaragolava simulant un fort atac de tos i s’escapolia, sense corbata, entre el públic. Tot un espectacle. O com s’adormia dalt d’un escenari enmig d’un recital de poesia a París. O de la seva ineptitud per viatjar perquè en sortir del tren sempre havia perdut alguna cosa o prenia mal. I és que en Brossa deia que «viatjar és molt cansat i a més no val la pena perquè sempre acabes trobant-te a tu mateix».

Ester Xargay digué que s’identificava totalment amb Carles Santos quan aquest manifestava que «hi ha qui ha anat a la Universitat i jo he anat al Brossa». Recordà, entre altres i com una anècdota molt significativa, l’esdevinguda en un festival d’accions i poesia visual a Vespella de Gaià, on una d’aquestes accions consistia només a dir: «Aquesta acció hauria de guanyar el premi». I en Brossa, que formava part del jurat, va quedar tan entusiasmat que no parava de repetir: «Quina economia de mitjans!». I l’acció, evidentment, va guanyar el premi.

Tot seguit, ja en la segona part de la sessió, l’Ester donà pas a la presentació de dos llibres fent palès que ens trobàvem en un espai de trobada per a la creació literària, un «sostre per artistes» o, si es vol, un espai «d’escriptors sense sostre» tot per, com qui no vol, defugir el terme fundació… Introduí a Margalida Pons, Doctora en Filologia Catalana per la UB i màster en Literatura Comparada per Indiana University, qui, des de la seva Mallorca natal, sempre ha donat vida a la literatura catalana més experimental i textualista. Margalida Pons presentà el poemari d’Ester Xargay, Desintegrar-se (Ed. Meteora, 2018), Premi de poesia Rosa Leveroni 2018 del que jo mateix me’n vaig fer ressò en aquesta tribuna de Núvol tot dient que la poeta ressitua la poesia dins l’art contemporani i que utilitza un llenguatge paral·lel al dels artistes plàstics.

Margalida Pons digué que a Desintegrar-se hi trobem una poètica de la reescriptura i una política del no-jo. Poemes que esborren els límits entre l’art i el no-art, entre diverses disciplines, entre gèneres artístics. Poesia que fuig del jo, poesia deshabitada, que no nega sinó que poda l’ego, que no evita l’experiència sinó que la fa caminar per camins de la imaginació. I això ens mena a una sorpresa: quan el subjecte calla, tot comença a parlar, tot és llavor, tot fructifica.

Finalment Carles Sanuy es va fer càrrec de la presentació del llibre Lletres de Carles Hac Mor, imatges d’un iconoclasta (Documenta Universitària, 2019). Un llibre que reuneix les ponències de catorze coneixedors de l’obra hacmoriana presentades a les jornades que es varen celebrar entre la tardor de 2017 i l’hivern de 2018 a la Universitat de Girona i a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Unes trobades dedicades a la memòria del poeta practicant del fracassart i la paraparèmia, i coordinades per Maria Josep Balasch i la mateixa Ester Xargay. L’anàlisi d’aquest imprescindible volum dona per un nou article.

Carles Sanuy, a banda de parlar dels intersticis del llibre, va explicar com es van gestar les jornades. Per finalitzar, ens va oferir una petita performance en una pissarra en la qual, jugant amb les paraules que conformen el nom del poeta, va sintetitzar-lo en el mot C-A-O-S, sinònim proper al desordre i l’antiretòrica que tant defensava el poeta.

Una sessió maratoniana que va satisfer a tothom i que suma un nou pedestal al suggestiu cicle Ens va fer Joan Brossa.

Dilluns 1 de juliol el cicle continua amb una conversa entre Enric Casasses i Blanca Llum Vidal. Serà a les 19 h a la Fundació Brossa. Podeu trobar més informació del cicle aquí. Podeu llegir les cròniques anteriors del cicle publicades a Núvol en aquest enllaç.