Les remors que vénen del bosc

11.01.2019

El Bosc de Jordi Guardans (Barcelona, 1955), publicat amb molta cura per Pagès editors, i sense prefacis, pròlegs o postfacis que ens serveixin de mesura, és el que anomenam un artefacte poètic, a manca d’una paraula més exacta que el defineixi, ja que no és ben bé un llibre de poemes, ni de relats breus, ni és tampoc exactament un gran poema en prosa, malgrat present, barrejats, elements de tots aquests gèneres, en una simbiosi que resulta molt mengívola, i més a mesura que un s’endinsa en la lectura d’aquest bosc, ple d’arbre dits tot i cada un pel seu nom propi, ben igual que els ocells i les plantes i flor que l’habiten.

Jordi Guardans és músic i poeta

Un món superpoblat de símbols, ombres i perennes humitats, d’una riquesa preindustrial, que em fa venir al cap a l’estimat Robert Graves, i el seu recentment traduït al català Goodbye to all that (que hagués tingut millor traducció si s’hagués dit Adéu a tot allò, i no Adéu a tot això), que ja advocava per un món on el cavall o la mula estirant de les eines per llaurar no fossin un anacronisme.

I juntament amb els elements citats, coexisteix a El bosc, i cobra vida un univers de personatges de faula que recorren tot el llibre de cap a cap: fades, bruixes, dimonis, príncep i princesa i una ambosta de personatges vilatans, habitant aquesta terra propera al bosc; un bosc que adesiara sembla perdut en la boira del temps, i que només troba clariana temporal quan apareix una antena, un aeroport, un nom e companyia com Lufthansa…

És un fet molt destacat, l’ús d’una cadència molt marcada que pàgina a pàgina, finals d’oració  (o vers trencat) que trenen amb rima amb l’inici de la que segueix, oferint una cantarella que ens condueix la lectura com si ens fos recitada per un joglar.

Ens calen llibres com aquest que ens parlin per la veu dels qui no tenen la paraula, i llibres que parlin des de les ribes del callat. Ple de fruits veritables i dels necessaris silencis. Paraules del franctirador, del llop solitari que no ha de menester els calcs, ni seguir les tendències. Herois de la paraula pura, plena de mots, quan no hi ha “arbre” sinó bedolls, alzines, fagedes, roures… cada cosa pel seu nom dins l’infinit medievalitzant i fantàstic dels petits pobles de muntanya, que sobreviuen al creixement uniformador que viatja des de les ciutats.

És aquest llibre de Guardans el més personal, de tota una remesa d’obres que en el darrer anys han fet aparició en la nostra llengua, i que tenen per temàtica molt notòria, o directament central, el bosc. Em refereixo a obres com Boscana de Laia Llobera, obra  guardonada a la darrera edició del Premi Pare Colom de Poesia d’Inca; o L’arbre que s’allunyà d’Antoni Clapés, o la multidisciplinària, operística, Irene o la terra adormida  Lucia Pietrelli, que ha recentment publicada per Documenta Balear i estrenada al Teatre Principal de Palma i el de Manacor, i que també, igual que l’obra de Guardans ens transporta a un món limítrof entre la realitat i la faula, entre el present i el no-temps.

Assistim, altre cop, a l’extrem d’un moviment pendular, que mai no atura: l’atàvic i màgic anar i venir que transforma el poeta en druida, darrer guardià de la veu del misteri que perviu en la natura.