Les pometes i el pomer

17.02.2018

El dimecres passat es va estrenar a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure l’espectacle Si mireu el vent d’on ve. El text de Nell Leyshon compta amb la traducció al català de Marc Rosich i la direcció de Fernando Bernués. L’espectacle està protagonitzat per Emma Vilarasau i Eduard Farelo, i narra una història de família a l’Angleterra rural de l’actualitat. El nostre crític Oriol Toro hi va anar i ha dividit la seva crítica com les estrofes de la cançó infantil.

Eduard Farelo i Emma Vilarasau en una escena de ‘Si mireu el vent d’on ve’. © Ros Ribas

Si mireu el vent d’on ve, veureu el pomer com dansa,

si mireu el vent d’on ve, veureu com dansa el pomer.

Cinc pometes té el pomer…

 

La cinquena pometa és la que trobes només entrar a la Sala Fabià Puigserver. Un Teatre Lliure amb una boca d’escenari immensa. Un sol espai, fragmentat i arbrat. Inhòspit i obert, i al mateix temps angoixant i claustrofòbic. Una pometa per degustar, per admirar, per submergir-s’hi. Probablement un dels elements més destacats de l’arbre que ens proposem a analitzar. Fulles, pomes, arbres que pugen i baixen i on pujar-hi i baixar-ne. Un piano, un balancí, una roda de tractor i un mirall. La taula, els armaris… Tot sobri, tot a joc, tot orgànic.

 

Quatre pometes té el pomer…

 

La quarta pometa és ben madura. Madura per la banda d’Emma Vilarasau. No se li fa estrany actuar en un espai tan diàfan. És capaç d’omplir l’escena des de la seva interpretació encorbada i malcarada. Tal com passa amb el paper que interperta Eduard Farelo, ambdós te’ls creus quan actuen. La poma madura cau pel seu propi pes. No necessita ajuda, no necessita ser collida, perquè ella sola troba el camí cap a l’èxit. En Farelo no ens té gens acostumats al paper que interpreta. Sempre fa més aviat de personatge esquerp o dur, però rarament el veiem en un paper tan fràgil: al principi costa d’entomar, però de mica en mica li vas agafant tendresa.

Max Glaenzel signa l’escenografia de ‘Si mireu el vent d’on ve’. © Ros Ribas

 

Tres pometes té el pomer…

 

La tercera pometa és un xic massa tendra, és la pometa dels acompanyants. Clàudia Cos i Lluís Marquès passen sense pena ni glòria per l’escenari. Interpreten papers necessaris, però intrascendents. Són pomes que semblen al punt, però quan les tastes són massa verdes. Al contrari del que succeeix amb Laura López: la veus allí dalt de l’arbre ben verda i penses que no en trauràs gaire fruit. Però a mesura que avança l’obra, el gust canvia i pots acabar degustant alguns tocs de qualitat en el seu sabor.

 

Dues pometes té el pomer…

 

Una pometa aspra és la segona que hem d’observar. Aspra com el text de l’obra que sense dir massa res ho diu tot. I dient-ho tot, tampoc no diu massa res. Nell Leyshon és ben coneguda a casa seva pels seus textos de paraules justes i llances esmolades. El fons de la història, la desolació familiar per la pèrdua dels fills o del marit, són dues bombes que poden esclatar a casa de qualsevol. Són situacions en en què quan hom s’hi troba no pot reaccionar de manera racional. I si, a més, això esclata en el sí d’una família manipuladora i manipulada, el dolor s’agreuja i es fa més intens. Un text ple de força, una força aspra i alhora un xic decebedora donat el desenllaç final.

Eduard Farelo i Laura López a una escena de ‘Si mireu el vent d’on ve’. © Ros Ribas

 

Una pometa té el pomer… 

 

És la reina de les pometes. La directora de l’hort. Fernando Bernués fa la feina titànica de traslladar al teatre Comfort me with apples, que la segona pometa va escriure i ja es va dur a escena a Londres ara fa tretze anys. Ara bé, l’esforç era considerable. No és gens senzill dur a escena un text intens pel què no es diu i potser aquí és on ens hem passat. L’obra està plena de silencis, silencis necessaris, però un xic massa allargassats, un xic massa buits. L’ambient no es carrega, no es viu la intensitat, ni la passió dels protagonistes. Se suposa que la família protagonista està patint un trauma brutal i això no arriba al pati de butaques. Sí, de tant en tant, després d’un inacabable silenci, criden, però així no es palpa la intensitat. Les intepretacions són correctes, bones fins algun punt, però l’ambient no es transmet. No patim amb els protagonistes, ni ens emocionem, ni ens angoixem com ho fan ells. Què falla? Un espai massa gran? Uns trencaments, de silencis, que et fan desconnectar?

 

Cap pometa té el pomer…

 

És una mica la sensació final de tot plegat. Sortir del teatre amb el ventre massa ple d’aire. No vaig poder menjar cap pometa, perquè totes eren o massa madures o massa verdes. I una advertència, no hi aneu cansats o havent dormint poc! Serà casualitat o no, però vaig veure dues persones fent una capcinada a mitja obra. La pretensió al programa de mà és la de fer un Shakespeare o un Txèkhov, però la intensitat i la força d’aquest dos grans autors està a anys llum del que veiem al camp de pometes. Qui sap, potser amb els dies, les pomes es fan més grans i potser jo no tinc gaire bon paladar, però si us haig de ser franc, no em va compensar gaire el sopar.