Les paraules i lletres de Ramon Llull

Que Rosa Leveroni, entre 1940 i 1960, traduís de l’alemany un breu relat inclòs al recull Limbo d’Aldous Huxley titulat La mort de Ramon Llull, en què s’hi ficcionava la mort i se n’explicava la conversió (diuen que després de veure el pit d’una dona amb càncer es va adonar que la bellesa era efímera i el diví no moria mai), demostra la importància de la figura de Llull a àmbit europeu. Aquest manuscrit, que no es va publicar, es pot veure en viu i en directe a l’exposició que s’ha programat a la Biblioteca de Catalunya i forma part de les activitats de l’Any Llull, “Ha mester paraules i llibres”.

“Ha mester paraules i llibres” és una cita extreta del capítol 91 de la Doctrina pueril, en què Llull advertia del fet que els infants necessitaven paraules i llibres sobre Déu per combatre els mals costums: “Sense voler tergiversar les paraules de Llull, es podria generalitzar encara més i dir que Llull necessitaves les paraules i llibres per expandir la seva doctrina”, puntualitza Jaume Clarà, cap de la secció de Col·leccions Generals de la Biblioteca i comissari de l’exposició juntament amb el professor de la UB i comissari de l’Any Llull Joan Santanach, Anna Gudayol, cap de la secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya. L’exposició es podrà veure des del 24 de març fins al 27 d’abril.

La vida i obra de Ramon Llull és la d’una persona amb una “extraordinària originalitat”, tal com remarcava Joan Santanach en aquesta entrevista que Anna Punsoda li va fer a Núvol. “Llull era un laic amb formació pròpia d’un cortesà, que quan va decidir estudiar teologia ho va fer amb més de trenta anys i de forma autodidacta, fora dels canals reglats i de la universitat controlada pel clergat”, aclaria el comissari: Llull no va ser, doncs, un filòsof cristià com ho podia ser Sant Tomàs d’Aquino o Sant Agustí. En total, va escriure més de dues centes seixanta obres, en les quals els referents romànics són més presents que els llatins.

“La influència que Llull ha exercit al llarg dels segles s’observa especialment en els fons que n’han arribat”, apunta Joan Santanach, sobre la vida d’aquest autor tan polifacètic. Es poden trobar fons lul·lians a les grans biblioteques dels diferents països europeus, com les de París, Venècia o Munic, però la de Catalunya —amb només cent anys d’existència— compta també amb un bon fons, del qual a l’exposició es mostren 108 documents, ordenats en cinc àmbits en ordre cronològic, i en la qual es poden veure des de manuscrits fins a incunables, passant per obres impreses. Una exposició que promet ser “potent” i que, tal com ha remarcat Santanach, “permet fer un relat de l’existència, la biografia i la trajectòria de Ramon Llull”. Per a Eugènia Serra, directora de la Biblioteca, aquesta exposició vol contribuir a fer conèixer la figura de Ramon Llull i donar a conèixer els fons lul·lians de la Biblioteca de Catalunya.

Dels testimonis medievals als estudis crítics

El retaule que Joan Desí va fer cap al 1500 sobre Ramon Llull, i que actualment forma part de l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya gràcies a la donació del Museu del Llibre de Frederic Marès, ens dóna la benvinguda a l’exposició, juntament amb un manuscrit del jesuïta belga Jean Baptiste du Sollier Acta B. Raymundi Lulli…, publicat cap al 1708, sobre Ramon Llull.  L’exposició es tanca amb la traducció manuscrita que Rosa Leveroni va fer sobre el relat d’Aldous Huxley, La mort de Ramon Llull.

La resta d’obres que s’hi exposen representen un conjunt amb molt de pes pel que fa a les etapes de recepció de Llull, sobretot a partir del segle XIX, moment en què es consoliden els estudis crítics sobre la seva obra. El primer àmbit de l’exposició mostra els testimonis medievals sobre l’obra de Llull: després de la seva mort, els seus seguidors van diversificar-se i, tot i que els seus textos van continuar transmetent-se, van començar a circular llibre d’altres autors sota el seu nom. Alguns lul·listes van cridar l’atenció de la Inquisició, cosa que és un aspecte clau per entendre la recepció posterior de l’autor: Fra Nicolau Eimeric, inquisidor general de la Corona d’Aragó, va decidir actuar contra tota la seva obra. D’aquesta època, doncs, cal destacar un manuscrit copiat en pergamí de la Doctrina pueril, de la primera meitat del segle XV i en el qual s’inclouen capítols catequètics i d’altres de contingut més enciclopèdic sobre disciplines acadèmiques medievals, religions, estaments socials, etc.

El segon àmbit de l’exposició comprèn des dels inicis de la impremta fins al segle XVII, moment en què comencen a iniciar-se les edicions lul·lianes: la primera que es va imprimir va ser l’Ars brevis, a Venècia cap al 1480. La impremta va ser clau per la transmissió de l’obra de Llull tant al domini lingüístic català com en d’altres llocs d’Europa. Les obres d’aquest període, doncs, mostren que el pensament de Ramon Llull i la seva Art, que va ser plantejada com un mètode universal, van ser objecte d’interès per a molts intel·lectuals europeus. D’aquesta època val la pena aturar-se a una traducció llatina impresa a París el 1505, que conté la primera part del Llibre de contemplació i del Llibre d’Amic e Amat, i una edició impresa a València el 1521 del Llibre de Blanquerna.

A partir del segle XVI s’inicia la reivindicació de la santedat de Llull, però alhora sorgeixen detractors a la figura del pensador. Des d’un costat i des de l’altra es faran textos a favor o en contra de Llull i aquesta polèmica s’allargarà fins ben entrat el segle XVIII, el tercer àmbit de l’exposició. En aquell moment, es van començar a elaborar estudis bibliogràfics a favor de la santedat i l’ortodòxia Llull “amb orientació crítica i no merament hagiogràfica”, subratllen els comissaris. D’aquest període val la pena aturar-se a l’obra de Jaume Costurer, que va elaborar les Disertacions historicas del culto inmemorial del B. Raymundo Lullio i d’Antoni Ramon Pasqual i Fleixes, les Vindiciae Lullianae. “Aquestes dues obres van crear les bases sobre les quals es van construir els estudis lul·lians moderns”.

A partir del segle XIX, període comprès per la Renaixença a Catalunya, es va començar a revalorar l’obra de Llull i se’n va reivindicar tant el vessant literari com l’aportació lingüística: “Fins aleshores només s’havia reivindicat com a pensador”, expliquen els comissaris. És en aquesta època, durant la Renaixença, en la qual se centra el quart àmbit de l’exposició: va ser llavors quan es va advocar per recuperar la literatura antiga i hi havia un entorn favorable a la producció literària en català. D’aquells moments cal destacar la publicació de les Obres rimadas de Ramon Llull, a càrrec de Jeroni Rosselló, que va impulsar un programa ambiciós d’edició de les obres catalanes de Llull, que, desafortunadament, no es va arribar a completar. En aquesta època Jacint Verdaguer va publicar una còpia del Llibre d’Amic e Amat (1871-1896), que hi va entrar en contacte a través d’aquestes noves edicions.

Finalment, a partir del segle XX es van consolidar els estudis lul·lians, període que tanca els àmbits de l’exposició: “Es va consolidar com un referent de primer ordre per a la cultura catalana, també en l’àmbit internacional”, asseguren els comissaris. Durant els anys 1906 i 1950 es van començar a publicar dues sèries d’edicions crítiques, una en català i l’altra en llatí: d’una banda, els vint-i-un volums de les Obres de Ramon Llull (ORL), que es van reprendre a partir del 1990 per la Nova Edició de les  Obres de Ramon Llull (NEORL), i, de l’altra, les Raimundi Lulli Opera Latina (ROL), que es va publicar primer a Palma i que ara es publica a Turnhout, a cura de l’editorial belga Brepols.