Les olimpíades que no van arribar a ser

Una doble commemoració a les Olimpíades de Barcelona: a l'Olímpiada que no va arribar a ser i l'Olímpiada que va donar a Barcelona projecció internacional.

Demà dimecres 19 de juliol, Barcelona retrà homenatge a l’Olimpíada Popular del 39 amb una jornada esportiva a L’INEFC i un acte institucional presidit pel conseller Raül Romeva que s’emmarca dins els actes de commemoració de la Guerra Civil organitzats pel Govern de la Generalitat de Catalunya. Recuperem la crònica de Carla Mallol de l’acte que donà el tret de sortida a la commemoració de l’Olímpiada popular  que va tenir lloc al el Memorial democràtic de Barcelona ara fa uns dies.

El conseller d’Afers Exteriors, Raül Romeva va presidir l’acte “Olimpíada Popular, un ideal i un cartell”. També hi van intervenir Plàcid Garcia-Planas, director del Memorial Democràtic, Xavier Pujades, historiador i professor de la Ramon Llull i Santi Barjau, tècnic de l’Arxiu Històric de la ciutat i especialista en cartellisme.

Segons el conseller Romeva, es tracta d’una doble commemoració a les Olimpíades de Barcelona: a l’Olímpiada que no va arribar a ser i l’Olímpiada que va donar a Barcelona projecció internacional. La del 39 i la del 92, unes olimpíades d’allò més diferents.

L’any 1936, els Jocs Olímpics de Berlín van servir de teló de fons a Hitler per promoure i legitimar el nazisme, militarisme i antisemitisme. Tanmateix, nombrosos països i organitzacions internacionals s’hi van oposar i es van movilitzar organitzant uns jocs olímpics alternatius: l’Olimpíada Popular, que volia ser un crit a la pau, la igualitat i la diversitat. I Barcelona va ser la ciutat escollida: l’estiu del 36 la capital catalana havia d’haver acollit unes altres olimpíades, que havien de ser un clam de llibertat i un boicot als Jocs Olímpics oficials.

Com remarcà Romeva, l’Olimpíada volia posar en valor l’esport com a llegat popular, desvinculant-lo de l’esperit competitiu ide confrontació per recuperar-ne el sentit original: un espai de plaer, benestar i cohesió. A diferència de les olimpíades oficials i, trecant-ne la lògica tradicional, hi havien de participar diversos estats sense nació com ara el poble jueu, palestí, català o basc. Unes Olimpíades que, en paraules de Garcia-Planas, “s’haurien avançat moltes dècades al que és o hauria de ser l’esperit olímpica”.

Malauradament, l’Olimpíada Popular no va arribar a ser. El juliol de 1936, Barcelona ja havia començat a acollir esportistes i visitants d’arreu i, el 19 de juliol, el mateix dia que l’estadi de Montjuïc havia d’obrir les portes al món, l’exèrcit franquista va sortir de les casernes. De cop i volta, es va truncar el que havia de ser un clam de llibertat i un bri d’esperança en una Europa d’entreguerres fracturada pel feixisme. Alguns dels esportistes estrangers que es trobaven aleshores a Barcelona, van prendre les armes i es van unir a la lluita antifeixista, com ens recordà Pujadas, convertint-se en els primers voluntaris internacionals del que seria la Guerra Civil espanyola. Unes olimpíades que no van arribar a ser, però que haurien d’haver estat. La memòria històrica, a més a més de recordar els fets que han deixat petja però també els fets no ocorreguts. Els fracassos i els intents fallits formen part, també, de la nostra història i identitat. Com ens recordà Romeva, retre homenatge a l’Olimpíada popular del 36 és un acte de justícia amb la història, la democràcia i la llibertat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació