Les muses d’Apol·lo honoren Mozart i Bach

23.12.2018

La temporada de cambra de L’Auditori ens ha fet un regal de Nadal excepcional: el quartet polonès Apollon Musagète, juntament amb el violista Nils Mönkemeyer, interpretant dos quintets de Mozart. Cinc músics joves plens de talent i de creativitat van fer sonar un Mozart fastuós. A més a més, Mönkemeyer va fer una interpretació per a viola de la Suite per a violoncel núm. 1 de Bach. Sense cap mena de dubte, s’haurà de considerar un dels millors concerts de cambra de l’any.

Apollon Musagète Quartet

Apollon Musagète Quartet

A la primera part vam poder sentir el Quintet de corda núm. 2, K. 406, que de fet, és la transcripció feta per Mozart d’una serenata anterior per a octet de vent. Els instrumentistes de l’Apollon Musagète, llevat del violoncel·lista, van tocar drets, potser perquè, com ja trobava Mendelssohn, dempeus hom fa les coses amb més energia. El cas és que des de la primera passada d’arc, els cinc músics van exhibir un so a la corda, una afinació perfecta, una gran compenetració entre ells i una sensibilitat expressiva fora del comú. La sonoritat era d’una bellesa corprenedora, tant individual com en conjunt. L’Andante d’aquest primer quintet va ser especialment delicat i amarat de lirisme.

La segona peça del programa va ser un xic atípica. El violista convidat, Nils Mönkemeyer, va interpretar la Suite per a violoncel núm. 1 en sol major de Bach, però per al seu instrument, la viola. Essent que les cordes de la viola són les mateixes que les del violoncel —però una octava superior—, ni tan sols calia cap transposició, o canvi de tonalitat. D’antuvi podíem dubtar que el so menys càlid de la viola respecte del violoncel pogués llevar expressivitat a la peça, però Nils Mönkemeyer va aconseguir que oblidéssim que era una obra escrita originalment per a violoncel. Es va situar al centre de l’escenari, dret, sol, amb els faristols apartats als costats, i amb els ulls tancats tota l’estona va interpretar la famosa Suite amb una tranquil·litat d’esperit que es traduïa en una expressió facial serena i una manera fàcil de tocar. El so era dolç, flonjo, amb un gran legato, sense cap estridència. L’afinació, immaculada; les dobles cordes, amb un so ple. Cada moviment estava dotat de personalitat pròpia, diferenciada de les altres. En el Menuett I-II va haver-hi un gran contrast entre els dos minuets. Mönkemeyer semblava com si estigués fent un viatge interior per la música de Bach, explorant tots els racons d’una obra que es caracteritza per una simplicitat sota la qual subjau l’expressió més íntima i delicada de l’ànima humana.

El segon quintet que van interpretar va ser el Quintet núm. 6, K. 614. Novament, l’Apollon Musagète i Nils Mönkemeyer van demostrar un coneixement profund de l’obra i de l’esperit mozartians, amb un so cristal·lí, elegant, una harmonia perfecta entre els cinc instruments i una concentració total de tots cinc. Va ser una interpretació que recollia l’equilibri del Classicisme, amb una brillantor poc comuna. Quan escoltem una peça en una execució perfecta, fluïda, com la d’Apollon Musagète, sembla com si la peça fos fàcil. Aquest és el mèrit de la formació polonesa, que podem dir que van fer honor al seu nom: les muses d’Apol·lo van vessar la seva bellesa en la interpretació dels cinc músics.