Les melodies màgiques de Pere Calders

L’Auditori es va convertir divendres en un temple que va reunir la màgia literària de Pere Calders i la millor música per celebrar el centenari del naixement de l’escriptor. 

L’expectació era palpable. L’Auditori esperava, amb les portes obertes, la gran corrua de gent que anava entrant –amb pas decidit- i l’emoció es traslladava d’una mirada cap a una altra. Faltaven només cinc minuts per l’hora oficial de començar i encara hi havia parelles que nervioses comentaven si no es perdrien la primera cançó. A l’entrada, gent que entregava tiquets, els passis de premsa, els programes de mà i un noi que deia “caram, els catalans ens hem posat d’acord per anar a última hora!”.  Davant nostre hi havia Vicky de Clascà, ànima, veu i ment de Bikimel, que es girava somrient i ens deia “si ens perdem la primera cançó malament rai, perquè l’he composta jo!”, mentre passàvem esperitats de cap a la porta i amb ganes de seure i deixar-nos endur per la música, ens explicava com havia fet el procés creatiu de composició. “La meva cançó es va inspirar en una barreja de diferents contes de Pere Calders. Vaig recollir diferents escenes i en vaig fer la cançó Xiulets espacials”, al costat hi tenim uns amics de Diana Coromines, la néta de l’escriptor, que juntament amb Raúl Cuevas, ha contribuït a ordenar, classificar i muntar unes projeccions íntimes i entranyables de la vida de Calders, que el mateix escriptor havia filmat: estius nedant a la platja, aniversaris familiars i pastissos tallats en vuit trossos, coreografies improvisades en celebracions i nens, joves i grans amb els contes de Pere Calders a la mà. La figura de l’escriptor va estar present anímicament –a partir de les cançons i els contes-, físicament –amb les imatges de l’escriptor acompanyat de la seva dona, fills i altres familiars- i sonorament- a partir de talls de veu on es sentia la veu de Calders reflexionant sobre el present i el passat, sobre l’escriptura i la vida-.  Quan per fi arribem al mostrador i estem a punt de creuar la porta, apareix Miss Carrussel, vestida de vermell per demanar-li un programa a en Marçal Lladó de Bankrobber. Ens afanyem a entrar a la sala que ja és ben plena.  Els llums s’apaguen, l’escenari s’omple de caliu i apareix la meravellosa banda que farà vibrar de valent els afortunats que presidim l’espectacle. The Gramophone Allstars,  dirigits per Genís Bou i amb la càlida veu de Judit Neddermann, omplen l’espai amb notes que porten l’empremta de Pere Calders. Assistim a una nit màgica on la lluna plena resplendeix a fora i la música brilla dins l’Auditori.  Per celebrar el centenari del naixement de Pere Calders, què millor que fer-ne un concert a partir dels seus contes? I així ho van fer possible els esforços compartits de la discogràfica Bankrobber i L’Auditori, organitzadors de l’espectacle: 11 cançons que obren les portes al món imaginari i fantàstic de Pere Calders. L’humor, el surrealisme, la mirada irònica i la bellesa de les paraules. Divendres, a més, s’hi va sumar la bona música. Andrés Tosti, Sidru Palmada i Genís Bou ballaven, mentre feien sonar la instrumentació: trompeta i flugelhorn, trombó i saxo tenor –i més tard, també flauta travessera-. Eloi Escudé als teclats, concentradíssim interpretava les melodies, mentre Judit Neddermann es posava dins el paper, a cavall del fet literari –veu narradora- i musical. Vic Moliner –al baix elèctric i al contrabaix- li somreia a Aleix Bou, el percussionista –endinsat en el fet rítmic. I Adrià Plana, guitarra elèctrica i acústica brodava les sonoritats al costat d’aquest exèrcit de grans professionals de la música. Una banda que gaudia i feia gaudir i donava vida a les creacions dels onze músics que s’han inspirat amb la literatura de Pere Calders. Progressivament s’anaven projectant els vídeos on Pere Calders havia retratat instants íntims i feliços: Nadals, dolces quotidianitats i un escriptori on els contes de Calders prenien vida, a partir de paraules que ens transporten cap a realitats fantàstiques. Després de la primera cançó de Bikimel, “Xiulets espacials”, la veu de Judit Neddermann ens va conduir cap a “Coses de la Providència” de Jordi Lanuza, d’Inspira. La música és balsàmica, l’atenció màxima. A través de la pantalla, nens que mengen farinetes i infants saltant a corda. El retorn a la infantesa a partir de la paternitat i la maternitat i el camí que lliga vida i literatura, la música que diu “s’ha enamorat, sap que res no tornarà a ser com abans” i les maraques que sacsegen els cors dels oients. Segueixen “La verge de les vies” de Pere Agramunt i “La finestra” de Miss Carrussel i Nedermann diu que “la cançó parla de la Tessa, una nena molt especial”, mentre veiem les imatges que Calders va filmar de la platja i la música de Mireia Madroñero, cantada per la plàstica veu de Judit Nedermann afirma “un secret és un secret” i explica “la curiositat plena d’obrir portes i panys”. En el conte de Calders L’hora en punt, el protagonista ajorna el dia de la seva mort a partir d’una bona negociació i aquest és el tema triat per Maria Rodés per compondre’n una cançó. Escoltant l’espectacle “Cançons de la veritat oculta” estem fent una mica com el protagonista, ajornem la mort perquè és un espectacle que ens fa sentir vius: la música energètica, la veu harmoniosa de Nedermann i les fantàstiques cançons que han creat artistes de casa nostra per homenatjar un narrador màgic, com és Pere Calders.

Tot això, acompanyat de la veu en off de Calders –en alguns moments- quan dóna consells vitals als assistents de la festa, referint-se a la nostàlgia o la melangia. “La meva dona i jo estem d’acord que no serveix de res tornar al passat, i intentar refer paisatges que ja només són vius en el record. Els records tenen la capacitat de retenir les coses bones i fer fora els aspectes més negatius i per això és interessant mantenir-los en bon estat i no fer-los malbé. Per tant, concentrem-nos en alguna cosa més plaent, com és viure el present!”. El Petit de Cal Eril ha compost “La fi”, inspirada en el conte que duu el mateix títol i Joan Colomo es va basar en el conte “Tot esperit” per compondre  “El meu nou estat civil”, amb un fantàstic directe. Tot seguit Judit Neddermann explica que Le Petit Ramon ha fet una cançó “que explica l’acció de mirar-se algú que estimes quan dorm”, inspirada en el conte “Ruleta russa”, titulada “Mentre dorms”. Després de la fantàstica interpretació de la cançó “Invasió subtil” de Els Surfing Sirles, el magnífic equip orquestral dirigit per Genís Bou interpretala cançó “Puny” de Mazoni, composta per Jaume Pla havent llegit “El desert”. Finalment, la vetllada acaba amb “Demà a les 3 (de la matinada)” de Guillamino, resseguint la figura i obra de Pere Calders de manera propera, bella i sonorament màgica.