Les màscares de Salvador Espriu, un report

Fa uns dies a Santa Coloma de Farners es va celebrar una taula rodona a l’entorn de la figura de Salvador Espriu. Que Espriu pugui generar rialles i divertiment sembla en aparença un fet contrari a la seva estètica negre i retinguda, però potser no al seu pessimisme grotesc i lúcid.

El cert és que durant l’acte es van llevar uns quants vels sense deixar d’haver-hi mai un enjogassat i autèntic nivell intel·lectual. De tal manera que l’acte va tenir un fenomenal ambient d’interlocució dialèctica ple d’humor, coneixement, dissonàncies, consonàncies, exaltació i topants contraris inalterables com si fossin enconades columnes de Telamó. Per raó de tot això, algunes coses varen quedar més o menys esclarissades respecte al poeta: a) La vida no viscuda, reclosa més aviat en un pla mental; b) Una sexualitat mal resolta, probablement homosexual, atès l’enamorament (discutit) i l’amor que sentia l’escriptor per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i l’efecte devastador que va produir-li aquesta mort prematura abans que Espriu pogués reconciliar-s’hi (Salvador i Bartomeu van rompre l’amistat per culpa d’un evident distanciament polític); c) El franquisme social defensat en un principi per Espriu i que a la llarga abandonaria (l’escriptor mai va ser un home separatista, més aviat somiava una Ibèria unida amb llengües i cultures pròpies), malgrat alguns se sentissin ofesos per aquest fet incontestable que els va fer trontollar la imatge immaculada i polida del rossinyol líric; d) Que el puntal literari s’escau majorment en la seva narrativa i el teatre, més que en la poesia; e) L’obvietat de la recent biografia publicada; f) El pessimisme atrabiliari respecte a tot; g) El pes de la mort en tota la seva obra; h) La increïble precocitat d’Espriu; i) La contínua i obsessiva reescriptura de la seva obra durant tota la vida; i, en definitiva, j) La certesa que l’única pàtria real d’Espriu va ser pròpiament imaginària: Sinera.

L’alegre comitè d’espriuòlegs reunits era format per Mita Casacuberta, Joan Casas i Jordi Galves, que varen fer les delícies d’un públic poc acostumat a la disputa. La doctora Casacuberta, sense deixar el barret professoral, va esbossar l’univers literari més palmari, i no fou fins a la segona volta que va desempallegar-se dels postulats acadèmics deixant-se anar una mica. El doctor Casas va resseguir el seu itinerari personal agafant Espriu de la mà com un company de viatge, fent comprendre que Espriu quedava inserit en la seva vida íntima i social d’una manera aclaparadora, per acabar ocupant, finalment, un espai reduït en cinc volums a la prestatgeria, just per reivindicar-ne, tot seguit, la seva recuperació recent, retrobant l’escriptor que l’havia encativat de nou amb un llibre que acabarà, ben segur, per obsessionar-lo: Les roques i el mar, el blau. El doctor Galves, brillant i divertit, tot afilant la seva reconeguda mirada crítica, va deixar caure uns quants explosius destres entre la concurrència, i no només sobre la figura d’Espriu, també damunt la societat provinciana que el glorifica. Algunes, moltes, coses van quedar pendents per culpa del temps, què hi farem: seria Salvador Espriu el mateix sense Mª Aurèlia Campmany, Ricart Salvat i Raimon? Què hi havia darrera l’acostumada ambivalència d’aquell ésser? Quin és el valor real de la seva poesia? Quina humanitat el definia? Era un home que sempre deia la veritat com afirmava? L’amistat amb Vinyoli? El debat que va desencadenar aquest triangle tant distint i distingit va ser magnífic i exemplar, centellejant i dinàmic, amb l’evident resultat de no avorrir ningú, ni tant sols, les petites i originals criatures que hi havia per allí fent fotografies. La família Espriu va disculpar la seva presència, l’única pega.

Que cadascú té el seu Salvador Espriu i que alguns no saben qui és, o sigui que no l’han llegit més que d’esquitllentes, com va quedar ben clar fa uns dies quan l’encorbatat públic assistent al Palau de la Música va posar els dos peus a la galleda -pregunteu-li al fenomenal Jordi Boixaderas- en aquell parany polititzat que fou la inauguració del Any Espriu, i que la utilització de la política, abans i ara, d’aquest personatge literari precoç i al·lucinant, és un mal irremeiable, també. D’altra banda, la figura d’Espriu genera un munt de paradoxes francament divertides, per no dir grotesques: essent un autor difícil i tan poc llegit se l’escull com a patum de la literatura catalana? Un franquista, iberista, contraseparatista i alhora convertit en símbol de l’antifranquisme, ara, de nou, esdevé l’abanderat, la proa literària del secessionisme català? El màxim representant del pessimisme més recalcitrant i desesperançador se l’emplaça a ser l’ànima guia de l’esperança d’aquesta pàtria a la deriva i en construcció? Etc.

A Barcelona el festegen d’una manera o altra cada dia, es fan actes, es llencen frases al vol, al metro, arreu, tretes de context, inflant la veneració i l’autèntic desconeixement, però cal recordar que en una entrevista Espriu deia d’aquesta gran ciutat tot això: “Barcelona és una ciutat terrible, un garatge desordenat, monstruós i infecte, un organisme amb milers de ventres atacats de peritonitis aguda i sense adob possible, i això que diuen que tenim, i a ulls clucs ho he creure, els millors administradors que puguis desitjar. Imaginin-se si ara haguéssim de patir, per exemple, el pobre, limitat i virtuós Rius i Taulet! Barcelona ha estat, és i per desgràcia serà sempre el cap i casal de Catalunya i totes aquestes agraïdes bestieses, d’acord. Els nostres afers col·lectius s’han de decidir i de guanyar principalment a Barcelona, però ara no saps on hi ha els seus punts neuràlgics, no els trobes. És una mena d’aduar amb excés d’automòbils arreu i algun camell –o potser dromedari- al parc; no una ciutat. Em fa molta por i de grat fugiria. No sé ben bé què és Barcelona, ni el país tampoc. Però en aquest país gairebé esdernegat hi ha una cosa viva, genuïna, autèntica, susceptible de revifament, malgrat les anihiladores presses combinades del progrés i el turisme: les comarques”.

I per què Santa Coloma de Farners celebra una taula rodona en honor a l’escriptor? El fet és que Salvador Espriu hi va néixer, més aviat per accident que per ganes, i s’hi va estar dos anys. Si doneu una volta pel poble, naturalment hi ha feta una ruta Espriuenca, hi trobareu una placa en una façana per en Josep Martí Sabé, algun poema entaforat al mig d’una pedra i una estàtua al·legòrica del senyor Josep Maria Subirach dedicada al poeta. Com que jo també sóc fill d’aquest poble estrany i mai no he entès del tot ni m’ha entusiasmat gaire aquesta estàtua (per cert, la ploma que sosté el poeta a la mà està trencada), cada vegada que hi passava pel davant em preguntava les raons d’un monument com aquell. Amb els anys, i especialment ara a compte del centenari, he buscat en l’obra d’Espriu algun poema, alguna referència a la capital de la Selva; no n’he trobat cap ni un, cap ni una. A excepció d’una insignificança: la Petita antologia poètica lliurada el 26 de setembre de 1980. Un recull fet pel mateix Espriu que consta de 31 poemes amb el qual volia agrair a la ciutat el nomenament de fill predilecte. Dels 31 poemes, hi ha 5 haikús i 18 tankes: “Perquè retorna/quan sóc perdut en l’ombra/un debilíssim/record d’infant les ales/passen sense tocar-me”. És cert que, a més, un alcalde molt persistent li va fer escriure una mena de teula dolça anomenada Aproximació a Santa Coloma i a alguns dels seus entorns, enviant-li unes fotografies horroroses que val més que enterrem i fem com que aquesta cosa impresa no ha existit mai. La memòria d’Espriu d’aquest poble és tan vaga com escassa, de fet sols li va restar el boirós record d’una gran nevada i d’un ninot de neu que va fer el seu pare. És fàcil comprendre que Santa Coloma de Farners no hi pinti res en la vida d’Espriu i que, per tant, tampoc en la seva obra literària. No obstant això he pescat en una altra entrevista unes paraules que molt bé podrien compensar als colomencs d’alguna manera: “Em van nomenar fill adoptiu d’Arenys de Mar en una cerimònia perfecta celebrada a la Generalitat i presidida pel doctor Pujol, i sóc fill predilecte de Santa Coloma de Farners. Jo vaig néixer a Santa Coloma de Farners i, per tant, em sento molt fill d’allà. De manera que ara tinc dues mares, a més de la meva, desgraciadament morta: la vila d’Arenys de Mar i la ciutat de Santa Coloma de Farners, amors que són tots compatibles i que l’un no exclou l’altre”.

En alguna banda he llegit que l’únic que desitjava l’escriptor en morir era que l’oblidessin i desaparèixer del tot, tinc la sensació que això acabarà essent un fet consumat. Salvador Espriu va ser i serà allò que s’anomena una patum i com a tal, terminat aquest any estrambòtic i sacsejat el seu perfil com una bandera, tornarà a passar avall; potser, amb sort, relegat de nou a les prestatgeries d’uns quants, fins a nova ordre.