Les mans d’Ingmar Bergman

25.06.2018

“Era molt tàctil”, diu Katinka Faragó. I així es percep: en la fotografia que hi ha projectada a la pantalla de la Sala Laya de la Filmoteca es veu com Ingmar Bergman li passa la mà pel clatell. És un moviment afectiu i mecànic: “Era un gest típic. Li agradava tocar molt amb les mans. I la veritat, ho trobo una cosa agradable”. La fotografia pertany al rodatge Fresas salvajes.

Faragó, asseguda, amb Bergman al darrere. | Foto: Swedish Film Institute

A la Sala Laya, Faragó, script, i Esteve Riambau, director de la Filmoteca, reben a la premsa. Es presenta la retrospectiva que el centre dedica aquest estiu al director suec. Sota el títol Simfonia Bergman es projecten (el cicle ja ha començat i es perllonga fins a l’agost) més de trenta títols de ficció i un parell de documentals (també una pel·lícula dirigida pel seu fill Daniel). Bergman va ser tremendament prolífic. Podríem dir que va treballar gairebé sense descans. També va filmar per televisió i escriure teatre (no pas poc). Aquest any, a més, se celebra el centenari del seu naixement (un dels motius que ha fet revisitar-lo).

Però una cosa són les mans literals, les corporals, i unes altres són les figurades, les mans dretes, diríem. Els col·laboradors i ajudants més pròxims, també, generalment, els més fidels. Faragó (Viena, 1936), de pares hongaresos, va ser script (o continuista, la persona que ha de controlar que tot encaixi: guió, temps de rodatge, vestuari, actors…) de Bergman en una vintena de pel·lícules (El séptimo sello, La vergüenza) i directora de producció en tres més (de Fanny y Alexander, per exemple).

Faragó va ser, resumint, la mà dreta de Bergman. Una d’elles, almenys. El seu testimoni és incomparable per acostar-nos una mica a la manera de fer més privada del cineasta. Per als qui volen saber-ne més Riambau proposa consultar The Ingmar Bergman Archives: “Pesa sis quilos però hi és gairebé tot: fotografies, calendaris de rodatges, entrevistes, materials de les obres teatrals…”. Faragó, però, ja és un entrant prou suculent. Va passar trenta anys treballant al costat de Bergman.

De conversa endreçada i precisa, el primer que explica és el començament d’aquesta llarga relació professional. Ella tenia 17 anys, estudiava i durant els estius ja treballava com a script en diferents companyies de cinema. A Estocolm, el període estiuenc de rodatges “era una bogeria”. “Teníem quatre hores de llum diürna i als equips els faltava personal, no tenien gent suficient”. A l’hivern, les baixes temperatures feien impossible gravar exteriors.

Enmig d’aquest ritme frenètic, Bergman preparava una nova pel·lícula (Sueños) i Faragó rep una trucada. Seria la nova script d’un dels directors més celebrats del cinema europeu. “Ell tenia 36 anys. Era un home prim com una mala cosa. Patia molts mals de panxa i això el feia estar malhumorat contínuament”. Faragó es va preguntar aleshores perquè li havien encarregat a ella aquella feina: “Molt senzill: ningú més volia”.

“No tinc bons records de la primera trobada. Tenia molta por per la temible reputació de Bergman. Deien que feia fora als ajudants. Sobretot, si eren dones”. Però no va anar ben bé així: “Ell em va tranquil·litzar. Em va dir que tot aniria bé, i va anar bé. De fet, va anar bé durant trenta anys”. Els scripts han de treballar molt a prop del director (de fet, també se’ls anomena secretaris de direcció): “De mica en mica, amb el pas del temps, vam veure que funcionàvem molt bé”. No atribueix amb claredat aquest caràcter difícil a una necessitat d’aïllar-se, de fer-se respectar, de treballar amb més llibertat: “No crec que la seva intenció fos causar por. Era molt proper amb els seus col·laboradors. Bergman era molt especial”.

Gran director d’actrius

Faragó continua explicant Bergman. Com feia i desfeia. Els directors acostumen a tenir conflictes amb els actors. En el cas de les actrius, però, tenir un conflicte és més arriscat. Les intèrprets de Bergman, almenys, es posaven a plorar. Això volia dir que el maquillatge se n’anava en orris i es perdia una hora de rodatge (l’hora que es necessitava per tornar a preparar l’actriu). “Si ets llest, no discuteixes amb l’actriu i Bergman aviat va entendre-ho. Però llavors em tocava el rebre a mi. Quan havia d’esbroncar una actriu, es girava cap a mi. Al principi era dolorós, no ho entenia. El trobava un mètode estrany. Finalment, em va demanar perdó, però fora del plató. La gent es devia pensar que era estúpida”.

Sobre la transcendència artística del director, Faragó, dubtosa, diu: “No sé quina pot ser la contribució més important de Bergman. No crec que sigui només una”. Però amb una mica més de temps salta la que considera més evident: “Va ser un gran director d’actrius”. “Ser actor és posar-se davant una càmera, despullar-se. Tots els actors confiaven en Bergman. Li donaven tot. Al cent per cent. Estic convençuda que cap dels actors que van sortir als seus films va fer tan bona feina amb qualsevol altre director. És una qüestió de confiança. La confiança i el moment són claus”, amplia.

Exemplifica aquest dot amb la interpretació d’Ulla Jacobsson a Sonrisas de una noche de verano. El treball de Liv Ullmann a Persona també és estremidor. “A Ingmar li agradaven les dones. Les entén millor que als homes i reconeix el seu potencial”. Sobre la relació que establia amb elles, Faragó assegura que “mai vaig tenir cap problema”. Bona part del seu equip era femení. Una vegada l’actriu Ingrid Bergman [cap vincle amb el director] va trucar al seu fill, que vivia a Itàlia, per dir-li que havia de veure la integració de les dones en aquell equip de rodatge. Eren els anys setanta, és clar”. I era Suècia.

Quan Faragó portava una pila d’anys treballant de continuista, va canviar de posició després de rodar La flauta màgica. Sense deixar Bergman, va passar a ser directora de producció de les seves següents obres. “La relació no va canviar”. D’aquell període, Faragó en recorda un viatge en va a Doñana. Buscava el desert que apareix a Fanny y Alexander i que finalment no és Doñana: “Una setmana abans de viatjar a Espanya, Bergman va dir-me que no vindríem. I ja sabia que no viatjaríem. Ho va solucionar amb una pila de sorra i una aspiradora. Va ser genial, i barat. Ara ja no es poden fer trampes [film cheating]”. Després de Bergman, Faragó va treballar amb altres directors (Andrei Tarkovski, per exemple). També ha estat productora d’Aki Kaurismäki, un altre cineasta meravellós de la costa bàltica.

Pel que fa al cinema actual, Faragó, havent treballat amb un dels grans genis del cinema europeu, considera que “no hi ha grans estrelles”. “Hi ha més cinema dolent que no pas bo”. Apunta al també suec Ruben Östlund (guanyador de la Palma d’Or per The Square) com un possible futur gran director: “Li falten tres o quatre pel·lícules”. Tampoc ho diu gaire convençuda. “Els temes del cinema actual són massa privats”.

La intensitat filosòfica, els nivells d’exploració (a través de la psicologia i la metafísica) i els temes que Bergman va treballar (la mort, l’existència de Déu, el deteriorament de l’amor) gairebé semblen haver desaparegut del cinema actual semblen dir les paraules de Faragó. Recuperar tot això, però també descobrir-ho, ho fa possible la Filmoteca aquest estiu. Una estació prou oportuna, gairebé d’homenatge: el director suec va morir el juliol de 2007.