Les lliçons de Samuel Aranda

6.08.2018

Darrere de dues cortines, al fons del bar de la llibreria Mediterrània de Palafrugell, el fotoperiodista Samuel Aranda impartia aquest cap de setmana un taller per a un grup de deu persones. Ha estat la primera activitat de la desena Biennal Xavier Miserachs. El de Santa Coloma és un dels grans noms de la fotografia documental que s’exhibeixen en l’edició d’enguany, que s’allargarà durant més d’un mes a Palafrugell.

Samuel Aranda, anteriorment a Igualada

 

Refugiats, l’Ebola, Egipte… Aranda anava passant les seves imatges al taller, però en comptes de parlar de la tècnica, parlava de la història de darrere de les fotos amb noms i cognoms. «Aquesta és la tomba de la Helen, la cap de pediatria d’un hospital on treballàvem molt», recorda. O Mariattu Kanu, una nena de quatre anys de Sierra Leone, infectada amb l’Ebola: «He tornat tres cops al lloc però no l’he trobada».

Samuel Aranda ha estat un dels protagonistes de la inauguració aquest dissabte de la Biennal Xavier Miserachs, una mostra dedicada al fotoperiodisme que se celebra des de fa vint anys. La Biennal s’allargarà fins al 14 d’octubre, i s’hi poden veure algunes de les imatges emblemàtiques de Cartier-Bresson, els primers anys del turisme a la Costa Brava des de la mirada de Xavier Miserachs o les noies del Nepal rural que han de viure aïllades durant la menstruació, capturades per Maria Contreras Coll. Hi ha fins a onze exposicions repartides en cinc espais de Palafrugell, on es poden veure també els paisanos andalusos d’Atín Aya, els nous pagesos de Joan Alvado i la Sicília més religiosa de la mà de Sandra Balsells.

Malgrat la passió per explicar històries, l’exposició d’Aranda a la Biennal no té peus de foto. Ho ha deixat a la imaginació dels visitants. Enmig de fotografies de conflictes i de situacions dramàtiques, més d’un se sorprendria si li diguessin quines fotos són d’Espanya. Com ell mateix explica, «el més complicat és fotografiar el teu entorn més proper», com quan va haver de captar una amiga de la infància en una trobada de la PAH. També és complicat perquè la seva cobertura sobre la crisi econòmica i els fets d’octubre a Catalunya ha rebut acusacions de propagar notícies falses per part del mateix govern espanyol. Rebre aquestes reprovacions a casa teva, dol.

«No trobareu gaires festivals amb aquesta qualitat en tants pocs mestres quadrats», diu orgullós un dels seus impulsors, Enric Bruguera, durant la inauguració de dissabte. Enguany, coincidint amb la desena edició, la Biennal ha pujat el llistó apostant per a autors destacats de la fotografia documental i han avançat un mes l’obertura de la mostra. La feina de l’organització, encapçalada per Enric Bruguera, Maria Plana i Lluís Català, ha fet que les exposicions de la Biennal aportin una «visió àmplia del que ha passat arreu del món», més enllà del que expliquen dia a dia els mitjans, com ha volgut destacar el regidor Albert Gómez a la inauguració. La classe d’Aranda també feia palesa la motivació i duresa de l’ofici: l’any de rebre el World Press Photo, quan segurament va aconseguir més projecció internacional, dormia al cotxe durant més d’un mes retratant l’Espanya de la crisi econòmica. Són fotografies molt treballades, amb una feina de producció darrere per treballar els contactes i trobar una bona història.

Les seves fotografies no pretenen transmetre estereotips, encara que no amaguen les diferències culturals. La feina de Samuel Aranda comença molt abans que el fast food mediàtic. Com a fotògraf, diu, prefereix retratar una assemblea per decidir els missatges de les pancartes pel dret a l’habitatge, que el mateix desnonament en si. És el que anomena «humanitzar les històries». Un esforç que no és en va. La seva feina, majoritàriament per The New York Times, també fa que una dona a punt de ser desnonada li digui: «me están jodiendo però quiero que lo expliques a todo el mundo».