Les lliçons de la JONC

Un dels projectes dignes d’orgull del país és, sens dubte, el de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, encara que no rebi la difusió i l’atenció que mereix. I en mereix molta, no només per l’excel·lent treball del seu director artístic Manel Valdivieso –com anteriorment ho va fer Josep Pons des del seu naixement–, sinó perquè es tracta d’una pedra de toc de la futura salut musical del país. A molts encara els costa d’entendre això, però si un dia ens faltés, tindríem un problema molt seriós.

Una de les seves activitats centrals és la col·laboració amb orquestres professionals, una oportunitat única per als seus integrants. Així ho va ser el recent viatge de catorze membres de la JONC a Alemanya per a participar en un programa amb la Segona de Mahler al costat de la Mahler Chamber Orchestra dirigida per Daniel Harding. Es tracta d’una proposta pedagògica essencial per a un intèrpret, però al mateix temps és una orquestra que dóna molt bons resultats i aconsegueix contagiar el múscul i l’entusiasme amb el què toquen. En aquest cas, a l’Auditori, després de la seva col·laboració al Concurs de piano Maria Canals, van oferir al seu 72è encontre els resultats de la seva col·laboració amb bandArt, una peculiar orquestra fundada en el Festival de Lucerna al 2005 i liderada pel concertino serbi Gordan Nikolic, amb un dimensió principalment educativa i social que compta amb músics de formacions simfòniques de diferents països. Es tracta d’una formació de tasca meritòria i autogestionada que ha rebut suport privat d’algunes fundacions.

Tocant dempeus i amb la guia de Nikolic com a concertino, el programa es va obrir amb una suite de Pulcinella de factura enèrgica, amb pocs desajustos en els metalls però en general resolts. L’intens neoclassicisme d’entreguerres que batega en el ballet de Stravinsky estrenat el 1920 i en la posterior suite exigeix fonamentalment claredat en les textures i les veus, i en la major part de vegades això es va aconseguir. El meritori equilibri en diversos moviments (en particular a la “Simfonia”, la “Serenata” i la “Toccata”, amb molt bona conjunció acústica entre vents i cordes) va permetre comprovar el bon nivell dels solistes, com va succeir al “Vivo”, on es va poder escoltar un diàleg precís i amb personalitat entre trombó i contrabaix.

La complicitat i implicació entre tots els membres (amb algunes rotacions entre la primera i la segona part) va ser encara major a l’Heroica, amb una corda de so enèrgic i compacte, malgrat els desafiaments que va plantejar la partitura, particularment a la Marxa fúnebre, amb passatges delicats que segur que amb més dies de treball haguessin aconseguit una major precisió. Algunes imprecisions de les fustes en el Finale són perfectament perdonables tenint en compte no només el repte que presentava, sinó els dies d’assaig i el fet que van rendir a un alt nivell durant tota l’obra. De totes maneres, l’orquestra, aquesta vegada amb un reforç dels professors de bandArt per cada secció, va aconseguir una Heroica que mai va defallir ni llanguir, ben al contrari del que he pogut escoltar tantes altres vegades en orquestres professionals de suposat alt nivell.

Si al principi deia que la JONC és una pedra de toc de la futura salut musical del país, podem dir que la seva és molt bona encara que tant la de les institucions i la de la societat segueixi sent la d’un moribund sense senyals de redreçament. Ells no renuncien a mirar al futur tot i que aquest sigui cada vegada més incert, i encarnen aquella frase atribuïda a Beethoven per un deixeble, que omple totes les publicacions de Facebook sense que ningú li faci cas: tocar sense passió és imperdonable. Molts músics que converteixen aquest art de la música –el més fascinant i impenetrable– en una tasca funcionarial, haurien de prendre nota de les lliçons que acostuma a oferir la JONC a un preu mòdic. Per no dir dels inefables ministres i consellers que amb prou feines distingeixen Verdi de Monteverdi i només es dignen a parlar de la música quan arriba l’estrella de torn, o es refereixen al seu paper a l’educació com una d’aquestes “assignatures que distreuen”.