Les glòries del disseny

12.12.2014

Aquest diumenge 14 de desembre s’obren les portes del Museu del Disseny, un nou espai a la Plaça de les Glòries on s’exhibeix un fons de més de 70.000 objectes i quatre exposicions de mitjana durada seran el reclam per presentar a la ciutat un equipament cultural innovador. Pilar Vélez, directora d’aquest nou museu, presenta en aquest article publicat a Serra d’Or el projecte el fons de la col·lecció i les línies de programació del centre.

Seu del Museu del Disseny

Seu del Museu del Disseny

Barcelona té, des del desembre de 2014, un nou centre museístic, el Museu del Disseny. Producte de la integració de les col·leccions del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques de la ciutat, el Museu del Disseny de Barcelona, amb més de setanta mil objectes, és el nou museu del disseny i de les arts de l’objecte de la ciutat. El gran protagonista del museu és l’objecte, tant de l’etapa artesana o preindustrial com de la industrial o la digital.

Barcelona i Catalunya posseeixen des de fa segles un ric patrimoni en el camp de les arts de l’objecte, conegudes tradicionalment com a arts aplicades o arts decoratives, però la ciutat, des de fa anys, també és un referent internacional del disseny. Disseny industrial o de producte, disseny gràfic, disseny de moda, de la producció industrial al 3D, del món analògic al digital, tot forma part de l’ampli món de l’objecte (ara fins i tot no tangible) que ens ajuda a viure més fàcilment, amb més confort. A més, alhora, alberga notables creacions, obres úniques d’artistes contemporanis de renom internacional, sovint producte de les tècniques artístiques tradicionals. Tot plegat es pot veure al nou museu.

Si l’origen del museu es remunta al 1902, quan es va crear el Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic, l’actual projecte és el darrer estadi d’un llarg procés iniciat als primers anys noranta, impulsat per l’aleshores regidor de Cultura, l’arquitecte i intel·lectual Oriol Bohigas, amb la voluntat doble de posar en valor les col·leccions de les arts de l’objecte situades en diferents museus i centres de la ciutat i alhora integrar-hi el disseny, fins aleshores inexistent en les col·leccions barcelonines. El camí ha estat llarg i extremament complex. Naturalment, hi han intervingut moltes persones, nombrosos professionals experts que hi han aportat la seva experiència i amb els quals hem pogut estudiar i valorar l’objectiu per arribar, finalment, a obrir-ne les portes a la ciutat que, en definitiva, és qui l’ha fet possible i a qui el museu devia el retorn.

L’anàlisi conjunta de les col·leccions esmentades ens ha permès dibuixar un nou discurs global que les abasta totes: de les arts decoratives al disseny i a les arts d’autor contemporànies. Un discurs propi i característic del nostre museu, únic a la ciutat, visible mitjançant una nova museografia flexible i lliure que s’estrena oferint al públic quatre exposicions del seu fons. Aquesta llibertat tant ens permet exhibir les col·leccions a partir d’una recerca sobre un concepte d’una temàtica específica, com és el cas d’una de les exposicions dedicada a «El cos vestit. Siluetes i moda 1550-2014» o d’una altra que porta per títol «Disseny gràfic (1940-1980): d’ofici a professió», com fer-ho des d’una mirada global i d’abast transversal, com és el cas d’«Extraordinàries! Col·leccions d’arts decoratives i arts d’autor (segles III-XX)», una gran mostra que aplega unes mil tres-centes peces i posa en valor les millors col·leccions de ceràmica, mobiliari, vidre, teixits, rellotges, ventalls, etc. I encara una de quarta intitulada «Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural», que crida l’atenció sobre la consideració de patrimoni cultural que assoleixen certs objectes en el moment que ingressen al museu.

Un triple patrimoni

Algú, però, podrà dir-nos que el nom del museu fa només referència al disseny, tot i que reuneix un triple patrimoni: el disseny, les arts de l’objecte i les anomenades arts d’autor. Aquest fet té una explicació simple i enraonada: el disseny fa de frontissa entre les arts de l’objecte del passat i la reflexió actual sobre el disseny i les aportacions futures a la societat. El nom de Museu del Disseny té plenament sentit perquè la reflexió sobre el disseny ha contribuït a posar en valor les arts de l’objecte, les seves precursores, que en més d’un cas han estat considerades el seu «avantpassat cultural». D’altra banda, les arts d’autor dels segles XX-XXI, la ceràmica d’art, la joieria o l’esmalt d’autor, entre d’altres, tenen un nexe sòlid amb les arts decoratives o aplicades del passat, en actualitzar-ne els seus creadors tècniques i funcions i en acostar cada cop més art i disseny en les seves produccions, un tema de reflexió també de plena actualitat. Així mateix, aquest nom propi, d’autor, és també el que acompanya les nostres col·leccions de disseny: dissenyadors industrials, gràfics, de moda… conceben, dissenyen i signen les seves obres. El fenomen és exactament el mateix. És el procés el que és distint i fa possible la producció d’una manera o d’una altra, peça única o estandarditzada, petites sèries o desenes de milers d’objectes, fruit d’un encàrrec o creacions lliures.

Museu del Disseny de Barcelona

Museu del Disseny de Barcelona

L’objecte, patrimoni i gran protagonista del Museu del Disseny de Barcelona

El protagonista del museu és l’objecte, més de setanta mil objectes dels quals en la seva obertura es mostra una selecció representativa. Tots plegats expliquen moltes coses de la societat d’uns temps, d’unes maneres de treballar i de viure, de comportar-se i de representar-se, de comunicar-se, de produir, de delectar-se, etc., del col·lectiu al qual pertanyien o que les col·leccionava o les impulsava. Les col·leccions barcelonines no solen ser d’objectes notablement sumptuaris, sinó en gran part d’«objectes per a viure» de la vida quotidiana burgesa: primer, perquè sovint han estat objectes d’ús quotidià, i segon, perquè en una bona part han estat aplegades i donades o adquirides per les institucions de govern a ciutadans, ben a l’inrevés del cas d’altres museus d’arreu, producte i símbol de la pompa del poder polític o religiós. Per això hem volgut posar èmfasi i retre homenatge a la vocació col·leccionista de la ciutat de Barcelona. Un fet, d’altra banda, plenament en vigència, que ens permet incrementar regularment les col·leccions gràcies a la generositat de dissenyadors i empreses, creadors, col·leccionistes i artistes amb qui el museu manté estretes relacions.

Conscients de la responsabilitat envers aquest patrimoni de la ciutat, amb el suport de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, hem portat a terme un vast i rigorós programa de restauració per tal que Barcelona pugui «recuperar» el seu passat amb tota la dignitat que mereix. La participació d’un gran nombre de professionals de la conservació i la restauració i la col·laboració especial del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, d’acord amb les directrius del Departament de Col·leccions del museu, tot plegat ha fet possible aquest objectiu. Aquest procés, paral·lel a l’estudi de les peces i a la seva documentació i la seva catalogació, ha enriquit el coneixement del patrimoni barceloní i ha permès mostrar-lo de la millor manera possible.

Jaume Ciurana, Xavier Trias i Pilar Vélez

Jaume Ciurana, Xavier Trias i Pilar Vélez

El mateix interès envers les col·leccions és manifest en les sales de reserva del museu, és a dir, en els espais d’emmagatzematge on reposen les peces mentre no s’exposen. Al llarg d’aquest any i encara al llarg de tot el 2015 s’hi traslladaran els fons que encara són a les antigues reserves del Palau de Pedralbes (antiga seu dels museus actualment integrats). Sens dubte, aquest trasllat deu ser una de les accions patrimonials més rellevants que han tingut lloc a Barcelona en els darrers decennis. L’avinguda Diagonal, des del Palau de Pedralbes fins a la plaça de les Glòries, n’és el millor testimoni.

Reflexió i experimentació: un repte de futur des del present

El Museu del Disseny, però, no sols es fixa en el patrimoni del passat, és a dir, en totes les creacions que hi ingressen regularment, sinó que centra igualment la seva atenció en el futur. El disseny actua també com a frontera entre el passat i el futur, perquè tant enllaça amb el món artesà i l’inici del món industrial i el debat art-indústria com amb la revolució digital i la més alta innovació, i posa damunt la taula una sèrie de reflexions que en qüestionen el sentit en el món actual i afavoreixen mirades cap als nous patrimonis del futur.

Passat, present i futur hi mereixen el mateix interès. El vessant de reflexió i experimentació impulsat pel museu és tan important com la recerca del passat i no pot deslligar-se del patrimoni del futur. Dit d’una altra manera, el museu defensa la indissociabilitat del projecte entre el passat i el present. Un vessant no es pot concebre sense l’altre. Són dues línies d’acció paral·leles i inseparables: el patrimoni del passat (considerant passat el dia d’ahir) i el patrimoni del futur (el producte de la reflexió del present per a crear el patrimoni del futur). Efectivament, cal reflexió, anàlisi, investigació. El museu, a partir de les relacions i els acords establerts amb els professionals, les universitats i les escoles de disseny i amb els mateixos productors, i dels projectes de recerca amb altres centres, nacionals i internacionals, és el lloc adequat per a portar a terme sengles programes i projectes en aquest sentit. Exposicions com la primera temporal (febrer de 2015), intitulada «Disseny per viure», i un seguit d’activitats de tota mena de formats, estem segurs que seran una bona mostra d’aquest segon camí.

Així mateix, estem convençuts del valor positiu de la integració que hem fet realitat. Una missió bàsica del museu és generar coneixement, no sols a partir de l’objecte en si, sinó de les relacions establertes entre tots els objectes, oferint d’aquesta manera la possibilitat de diverses lectures més plurals, que, per tant, poden interessar un públic més gran i divers. Alhora, és tot un repte per al nou museu.

Des de la primera reflexió museològica a l’inici dels noranta fins avui, el nostre marc sociocultural ha canviat moltíssim. A les acaballes del 2014, el Museu del Disseny de Barcelona ha de reflectir la realitat a través del món de l’objecte, ja sia del disseny o de les arts, amb les moltes i diverses possibilitats que totes dues vies ofereixen, des del passat, el present o el futur o bé a través de la seva interrelació: disseny de serveis, disseny i art, disseny i artesania, creativitat i innovació… Pel que fa al disseny, el museu ha de tenir un paper cabdal en la difusió del seu coneixement, el seu bon ús i la capacitat de millorar les condicions de vida, posant en pràctica els valors d’utilitat veritable, d’abast global, de sostenibilitat, d’accessibilitat… i fent entendre com n’és, d’important, la influència del disseny en la vida dels ciutadans.

Dins del marc museístic de la ciutat, ara tenim l’oportunitat de treballar per esdevenir un veritable centre de referència, connectats i compromesos amb l’actualitat internacional, amb un rol específic i necessari en la vida cultural del país. Dit d’una altra manera: quan algú d’aquí o d’arreu del món vulgui conèixer què s’ha fet o què es conserva a Barcelona d’aquest ample ventall de creacions, el nostre museu ha de ser-ne la referència: la butaca BKF (Bonet/Kurchan/Ferrari), el llum de peu TMC de Milà, les setrilleres de Marquina o la torxa olímpica de Ricard, per esmentar «els clàssics», o bé els teixits medievals únics, la ceràmica de l’Alcora, les caixes policromades gòtiques, el vidre esmaltat català dels segles XVI i XVII, l’obra ceràmica de Josep Llorens Artigas i d’Antoni Cumella, o de Picasso i de Miró…, tot això té un lloc al nou museu.

Gràcies a tots els qui han contribuït a fer-lo possible. Els esperem a partir del 14 de desembre.

Article publicat a Serra d’Or, desembre de 2014