Les festes i les gestes d’Edicions del Buc

1.06.2015

La nova editorial valenciana Edicions del Buc ha acabat de treure els seus dos nous volums: 123 de Màrius Sampere, on un dels més grans poetes del segle XX per primer cop fa una tria personal de més d’un centenar dels seus millors poemes, i Cap nom del món de Carles Camps Mundó, on aquest poeta de la intensitat torna a instaurar-se com una de les veus més fondes amb un nou lliurament del seu personal món poètic on la paraula és sempre l’abisme definitiu. Dimarts dia 16 de juny de 2015 a Tres i Quatre tots dos autors es desplaçaran fins a València per tal de dur a terme una presentació que segur serà històrica. Mentrestant, des de Núvol us oferim aquesta crítica dels dos primers llibres editats per Edicions del Buc.

marius-sampere-©CarmeEsteveAELC-2010 còpia

Màrius Sampere | Carme Esteve

València Nord de Teresa Pascual i Parlen els ulls de Begonya Mezquita, que ja han arribat a la segona edició després de múltiples presentacions i recitals per tots els Països Catalans, han demostrat que aquesta nova iniciativa editorial, sota el nom i segell d’Edicions del Buc, ha començat amb molta força, i es preveu que així continuarà amb una acurada selecció d’autors i de dissenys destacats. Fa poc va arribar la notícia de l’arribada de dos nous autors, aquest cop del Principat de Catalunya, amb dues obres que segur seran cabdals per a les seves respectives trajectòries.

Ja feia temps que el País Valencià necessitava una editorial d’aquestes característiques: valenta, atrevida i de trinxera, però també ambiciosa i amb ganes de donar oportunitat a veus consagrades però també noves, encara capaces de sorprendre però, sobretot, de captivar a través de tota una crida defensora. Una editorial en la línia ja marcada per pioneres com LaBreu Edicions, però també amb aquesta il·lusió que desprenen altres projectes talment AdiA Edicions o Terrícola Edicions. Col·leccions que aglutinen qualitat interna dins d’un embolcall que converteix el llibre en un objecte preuat, quasi com una peça artística de gran calibre.

És per això que els polifacètics Pau Sanchis, Rubén Luzón, Paco Bononad i Josep Martínez es varen unir per tal de segregar un cop de puny damunt la taula, amb entusiasme i ganes, i varen atrevir-se a atrevir-se amb dues autores importants i característiques, amb Teresa Pascual i Begonya Mezquita. No és casual. Totes dues són poetes representatives de les seves respectives generacions, i també dues veus imprescindibles dins del panorama de la poesia catalana actual, tot i que aquests fets consumats no sempre ofereixen un espai de difusió i de publicació.

València Nord o el mapa dels desafectes

Els poemes de Teresa Pascual (Gandia, 1952) són densos, calibrats, comprimits, sintètics, i amb un punt quasi aforístic. Les peces que integren aquesta València Nord continuen amb aquesta petja tan marcada i, fins i tot, d’arrel germanòfila, ja que Pascual és una gran traductora d’aquesta llengua: entre els seus triomfs destaca la traducció de la Poesia completa d’Ingeborg Bachmann.

Teresa Pascual | Ricard Garcia

Teresa Pascual | Ricard Garcia

Cada composició d’aquesta autora arrelada en l’esvoranc dels mots, doncs, esdevé un camp de batalla on es discuteix, a través del combat de boxa permanent de les metàfores, una gran tensió interna entre allò que es diu i allò que arriba a qui escolta, si dir i escoltar encara són accions possibles a través de la poesia. Per aquest motiu precís, els poemes són d’una fragilitat quasi espantosa, amb la catarsi i l’epifania dins seu sempre a punt de ser detonades. Cada vers ofereix una gran càrrega de semàntica, farcida de possibilitats de lectura i d’interpretació.

Bona part d’aquesta violència significativa, d’entranyes de ferro, es produeix per culpa de la violència entre dues constatacions: l’acció contra la inacció. Per una banda hi ha poemes on hi ha una voluntat de la veu poètica per part de formar part de l’autoria del moviment (i per això camina, perquè ho decideix) però després hi ha tot aquell moviment passiu (amb transport, on no hi ha autoritat de cap mena, però es viuen les conseqüències del desplaçament). Per tant, la direcció i l’avenç existeixen, però no sempre amb un propòsit. Això podria ser, perfectament, la descripció simbòlica d’una societat com la valenciana, malmenada políticament, marcada per una societat festiva però al mateix temps molt intransigent amb segons quins trets distintius. La veu poètica fa un viatge real, sí, però això serveix per tal de viure un viatge no tan literal sinó més aviat anímic:

Clar sobre obscur,
l’escriptura,
una impressió d’oli
sobre l’espai
posat al límit.

Un jo que pren
per testimoni
el món que manifesta
haver mirat
amb garanties.

I aquest recel del món.

Incapaç de trobar consol en l’extern, perquè el camí només mena a la pèrdua, i perquè el paisatge està devastat, la veu va traçant un itinerari per trobar i per trobar-se. Llavors la llengua esdevé salvació, i l’escriptura un clam, el mètode per inaugurar un espai i poder-lo habitar. Això sí, sempre amb un poc de resistència, una subtil però latent por de fons. El paisatge és agitat i perillós, quasi opac perquè no pot arribar a ser llegit, ni entès tampoc, ni tan sols reflexionat: és indesxifrable. Des d’aquí s’erigeix, al final, una realitat desamatent, dolorosa, on la vida es presenta com un carril transitable, o no. El poema final del llibre és tota una declaració d’intencions:

Una mateixa via
origen o destí,
anada o tornada.

Tan sols el que deixem
guarda la diferència.

A la nota poètica i biobibliogràfica que ens ofereix Ricard Garcia al final de València Nord, el poeta explica clarament, i bellament, l’essència de la poesia de Teresa Pascual: “Treballa els versos com qui esmola el ganivet fins a aconseguir que tinguin un tall precís i ens siguin tan colpidors com els fets essencials de la vida. Parla de la proximitat entre paraula i matèria per dir-nos que, més que no pas un cos, som sobretot allò que aquest cos diu, i amb una capacitat de síntesi extraordinària, ens enfronta a tots el nostre ésser.”

Parlen els ulls i parla la carn del foc

Begonya Mezquita (Sagunt, 1968) torna amb una obra que continua amb al seu poder expansiu de cara a propagar versos com si fossin flames. Parlen els ulls és com una espècie de manifest multiplicat. Consta de tres parts molt diferenciades, com si el conjunt fos un aplec de plaquetes, i la mateixa unitat vingués donada per l’energia que cada suite conté: “País estranger”, “Parlen els ulls” i “La flor i la pedra”.

Begonya Mezquita

Begonya Mezquita

Tal com passa en altres volums seus, talment Signes de terra (1999) o Una illa (2007), Mezquita converteix el passat en un tòtem de caràcter llegendari, quasi místic de tanta llum feta matèria, presència, un pes específic sobre uns cossos amarats de vida i puixança:

Van ser dies sense ombra, només sol,
visquéreu al carrer,
coneguéreu el foc.

Les imatges de Begonya Mezquita són roents i inclements, sempre posseïdores d’una intrínseca capacitat per capgirar les mirades més convencionals cap al món que ens envolta i dotar-les d’una autenticitat que només la poesia pot aconseguir, ja que aquesta és l’arma amb què a vegades, sols a vegades, som capaços de fixar el món amb tota la seva complexitat i tota la seva passió. És per això que el llenguatge de l’autora és proper però profundament elaborat, totalment alliberat, sense cotilles, molt humà però també salvatge, amb un punt quasi de radicalitat obscena:

Faig de la meua soledat un riu
que convé d’amagar-se entre roquissars d’argent,
pedra adormida amerada de mots.

He perdut algun nord aquesta tarda de fúries
mentre em delectava amb aquella olor rància
que desencadena vespres del passat
dibuixats als mugrons d’un temps i d’un poble.

O com aquests:

Sons del capvespre ens arriben ara
vestits de dissabte plujós,
masturbacions que són núvols al ventre
de pas obert per la finestra del poeta
que mira i que no mira si no sent
un esplèndid orgasme, mil o cent (…)

Manel Rodríguez-Castelló, dedicatari i destinatari d’aquest poema en concret, escriu, a la nota poètica i biobliogràfica que acompanya Parlen els ulls, un text senzill però pormenoritzat per tal de captar els principals trets d’aquesta obra reveladora de Begonya Mezquita: “la freqüent presència del record com a eina de construcció poètica, la transformació de la realitat immediata en una font inesgotable de percepcions i visions poètiques molt personals, el punt central que ocupen el desig i el cos en la reflexivitat i el desplegament dels poemes, la música i la gracilitat de la paraula que s’enlaira, la tombarella semàntica que ens sorprèn tothora, l’eloqüència vivacíssima de les imatges.”

Val a dir que el recull que dóna títol al conjunt complet, “Parlen els ulls”, cor i nucli dur, es diferencia dels altres dos, molt més de costelles obertes, per una capacitat molt marcada per tal d’arribar a expressar la veritat i la bellesa a través de versos molt més simbòlics, quasi fins i tot amb un cert punt d’expressionisme preciosista, simple i dur com hams que se’t claven. És com si Mezquita hagués intentat acostar-se, amb èxit, a algunes poètiques del silenci, com es mal anomenen, aquestes poètiques que indaguen en la blancor indòmita del buit, del silenci i d’objectes transcendentalitzats.

Fes-se Bucaner!

Si qualsevol persona vol aconseguir rebre les obres d’Edicions del Buc a casa i amb un preu mòdic, sols ha de formalitzar el seu nou estatus i esdevenir un autèntic Bucaner. Podeu visitar la seva pàgina web www.edicionsdelbuc.com i allà trobareu totes les instruccions precises.

Carles Camps Mundó | ©BiBi Oye / Núvol

Carles Camps Mundó | ©BiBi Oye / Núvol

Per ara cal gaudir, doncs, d’aquests quatre autors ja imprescindibles, amb quatre volums que, des de bon començament, són una crida oberta d’intencions poderoses.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Visca Edicions del Buc! Jo ja tinc el meu exemplar “València Nord” de Teresa Pascual. Poesia d’alt voltatge!

  2. En temps de penúries , descobrim llocs de recer i lluita!
    Tota una alegria grossa aquesta feina del Buc.